Recorden vostès —fa ben poc— l’atzarós viatge inaugural de l’AVE a Castelló. Ep! L’AVE a Madrid, a la Carpetovetònia, en la més estricta tradició de l’Espanya radial. No hi mancaren, a la inauguració, els vividors de la política de torn, encapçalats pel capitost de la banda governamental M. Rajoy, acompanyat de lacais i «mariachis» diversos, de Madrid i autòctons. No es perderen l’esdeveniment el Molt Honorable dels valencians «muelles», la consellera del ram i els poders fàctics de la burgesia autòctona, com el navilier i expresident realmadridista del «chorreo» —ho recorden?— i Mr. Hacendado. Tothom fent palmes, cares de goig (xe, AVE i aeroport, de Castelló al cel!), però, ai llas!, l’AVE no era tan AVE: arribà vint minuts tard a destinació i fou avançat per un rodalies.
Això de les inauguracions ferroviàries ja s’ho inventaren els polítics de la Restauració, la de la primera borbònica. I bé, vaja!, ací al País Valencià ja tenim experiència en això de les estrenes ferroviàries accidentades. Hui els explicaré una de bona. Es veu que, com ací —sembla— ens té igual col que bleda, doncs això, que a saber l’AVE de Castelló d’on l’han tret! El de la línia Alacant-Madrid, que s’espatla sovint, és el que tenien per a portar madrilenys a l’expo de Sevilla (se’n recorden d’això? Any 1992).
Sinònim d’industrialització i progrés, els ferrocarrils —els trains— començaren a circular per Anglaterra a la dècada dels vint del segle XIX. La primera línia, de Stockton a Darlington, s’inaugurà el 27 de setembre de 1825. A l’estat espanyol d’aleshores, la primera línia fou la que uní l’Havana amb Güines, Cuba, en 1837. Cuba? Vegeu, llavors els «a por ellos, oe!» deien que jamai s’independitzaria, que era part de l’Espanya indivisible, que… I, vaja, s’independitzà, i precisament un fill de valencià, José Martí, fou qui encapçalà la lluita independentista. Una lluita, però, de debò, no amb besadetes de comiat, moniatades diverses i escagassades quan ve el llop (el jutge Llarena). Ep! Que se me’n va el discurs: hui toca parlar de trens. En 1848 arribà el cavall de vapor al nostre país, a l’industrialitzat Principat, la línia Barcelona-Mataró, que significà l’inici del ferrocarril a la península Ibèrica. El traçat del ferrocarril «espanyol» es finançà en gran mesura amb capital francès, els diners dels Rothschild i els Peréire, tot i que la participació catalana també fou important a l’inici, tot controlant les vies del Principat i la línia Barcelona-Saragossa, la qual fou absorbida, finalment, per la poderosa Caminos de Hierro del Norte de España. Al sud valencià, a Alacant, el ferrocarril havia d’arribar de la mà de la companyia M.Z.A (Madrid-Saragossa-Alacant). A Andalusia, en 1877, es fundà la Compañía de Ferrocarriles Andaluces, que monopolitzà la majoria de les línies del sud de la península.
Motiu de controvèrsia fou l’ample de les vies, que no era per a evitar una invasió militar, com ha esbombat una mena de llegenda urbana molt popular. Fou un enginyer valencià, Joan de Subercase, qui, amb Calixto Santa Cruz, elaboraren un informe on defensaven l’ample ibèric per a les vies espanyoles, també adoptat per Portugal. Raó: hom pensava que per l’especial orografia es necessitaven calderes més grans i això justificava un ample major, diferent al de gran part de països europeus. I, així, la Llei General de Camins de Ferro (5 de juny de 1855) establí l’ample de les vies en 1668 mm. També les concessions ferroviàries foren discutides. Ai la corrupció hispànica! Amb les concessions es pagaven favors polítics. Eren atorgades amb reial decret i, fins i tot, es fabricaven al llit de la promíscua Isabel II (https://www.diarilaveu.com/apunt/80051/que-no-son-borbo-que-son-puigmolto). Tanmateix, l’oposició progressista, amb el general Espartero al capdavant, aconseguí, finalment, que les concessions passaren el control parlamentari, tot allunyant-les del control cortesà. Ara bé: les corrupteles continuaren.
Al sud valencià, la història del ferrocarril naix amb la concessió, per Reial Decret de 19 de desembre de 1851, atorgada a José de Salamanca y Mayol (el després marquès i inspirador del barri de Salamanca madrileny i, a Alacant, de l’avinguda amb el seu nom, que no per la ciutat castellanolleonesa) per a prolongar la línia fèrria Madrid-Aranjuez fins a Almansa. En abril de 1852, comerciants i propietaris de la demarcació provincial alacantina s’uniren per a sol·licitar la continuació de la línia fins a Alacant, la qual cosa, finalment, s’aconseguí per concessió feta a Adrián Viudes Girón, marqués de Río Florido, el 4 de setembre, que la cedí a la societat per al ferrocarril d’Alacant a Almansa. La línia s’estrenà el 3 de gener de 1858 i el 25 de maig inaugurà l’estació alacantina ni més ni menys que la reina Isabel II acompanyada del rei consort Francesc d’Assís, àlies I.
Més endavant, el govern disposà que els ajuntaments interessats sol·licitaren la creació de noves línies. El govern rebé una proposta de l’empresa de Domingo Gallego i el francès Jules de Verdier, marquès de Verdier, que pretenien obtenir la concessió de la línia Alacant-Múrcia. El 21 de juliol de 1867 fou publicat el reial decret que autoritzava la línia que partint de la ciutat del Benacantil passara per Elx (l’Ajuntament d’Elx demanà la creació de la línia ferroviària per acord del 7 de juny de 1861), s’acostara el més possible a Crevillent (la línia continua igual) i continuara entre Catral i Dolors fins a Callosa de Segura i Oriola, per a finalitzar en la connexió amb la línia Cartagena-Albacete i arribar a Múrcia.
Si bé la iniciativa partí, d’antuvi, de Domingo Gallego i el marquès de Verdier, finalment, però, fou la Compañía de Ferrocarriles Andaluces qui aconseguí la concessió. Com? Òbviament, fent servir la influència política. Bé, el president de Ferrocarriles Andaluces, Jorge Loring y Oyarzábal, ennoblit amb el títol de marquès de Casa Loring pintava molt. Aquest era el fill d’un enginyer estatunidenc, George Loring (de Boston), que, al contrari dels europeus que feien les Amèriques, féu les Espanyes. El fill, empresari també, destacà en labors humanitàries quan la terrible epidèmia de còlera que afectà les terres litorals mediterrànies en 1854-1855; i d’aquí el reconeixement. A Alacant té una avinguda dedicada i també una falla —foguera— amb el seu nom. I bé, feta la concessió calia construir la línia. Elx, molt interessada, esperonà el projecte i aviat tingué el pont sobre el Vinalopó (popularment, la Rambla) llest, acabat el 8 de desembre de 1882. A Alacant ja arribaven trens, de Madrid, i Elx volia que també li n’arribaren. Així, el primer tren que arribà a Elx, procedent d’Alacant, ho féu el 14 d’agost de 1883, coincidint amb la celebració de la Festa d’Elx d’aqueix any. El marquès de Casa Loring no es perdé l’esdeveniment i s’embarcà en el viatge inaugural de la línia que arribava a Elx. Ara bé: havien fet el pont, tenien locomotora i vagons, però encara Elx no tenia estació, que no seria inaugurada fins al 24 d’abril de 1884, una vegada en funcionament la línia Alacant-Múrcia.
La línia ferroviària que comunicava Alacant amb Múrcia s’inaugurà, definitivament, l’11 de maig de 1884. Imaginen l’expectació: ostres, com la de l’AVE a Castelló. No debades hi participà, en l’esdeveniment, el president del govern i líder conservador Antonio Cánovas del Castillo, àlies «el Monstruo». Ja n’he parlat d’ell en un altre moment (www.diarilaveu.com/apunt/78371/ensenyament-de-la-llengua-propia-en-1896-mal-grande-para-la-patria); un repressor de llibertats, d’ací allò de «Monstruo», com el M. Rajoy, a qui també agradava estrenar trens, sobretot si eren d’ell o hi tenia interessos. Allò de les portes giratòries no és una invenció del borbonisme recent de la segona Restauració, també funcionaven en la primera, la d’Alfons XII. A les 7:15 el tren eixí d’Alacant i arribà a Oriola, després d’aturar-se en totes les estacions del recorregut, a les 9:35. Oriola, en aquest viatge inaugural, fou el final del trajecte. Múrcia la deixaren per a un altre dia. A Oriola era esperant el tren el bisbe, Victoriano Guisasola Rodríguez, un asturià (d’Oviedo), que —vegeu— l’havien posat a pasturar ànimes al sud valencià. Ostres, i pensar que la diòcesi d’Oriola es creà per motius «nacionals» i lingüístics! Bé, era a l’estació el bisbe, ben empolainat amb tota la vestimenta eclesiàstica requerida, acompanyat de tota una cohort de capellans; i eren també els polítics, encapçalats per Cánovas. Bé, el tren es deturà i, entre parlament i protocol, tocà el migdia. Què fer? Doncs a menjar. Al col·legi de Sant Domènec o antiga universitat (fou suprimida el 1835) fou servit un àgape —hui dia en diuen «càtering»— esplèndid. El diari alacantí El Graduador se’n féu ressò. Aquest periòdic era iniciativa del polític alacantí Eleuteri Maisonnave, qui va ser ministre de la Primera República en el govern d’Emilio Castelar. Bé, el corresponsal d’El Graduador, potser amb una pinzellada de sorna, descriu el menú servit: «Paella alicantina, jambons de York à l’anglaise, saumons à la rémolade, filets de boeuf a la Périgord, asperges en branches, dindomeaux truffés, pâtés de foiegras en bellevue, puding de Cabinet, biscuits de Savoie, charlotte plombiere». Ah!: i tot això regat amb vins de Xerès, Valdepeñas blanco, bordeus Saint-Julien i xampany. Tot —diguem-ne— molt francès, inclòs la llengua del menú, que devia donar pedigrí a l’àpat. Resulta xocant, val a dir-ho, trobar escrits, a Oriola!, en un menú, jambons, à l’anglaise, saumons… Aleshores els que anaven d’estirats es delien per demostrar coneixements de francès; hui dia li toca el torn a l’anglès. No importa que no el parlen ni l’entenguen, fan com si el saben i apanyats. Xe, des del segle XIX fent els moniatos lingüístics! Plurilingüisme de pa i peixet. En definitiva, ho dic en anglès: Spaniards! Amb les panxes plenes, arribà el torn als discursos i els brindis, que tancà Cánovas amb un crit eixordador: ¡Viva el rey!
Acabat l’àgape, calgué pensar a tornar al tren. Estava previst el regrés a Alacant d’autoritats i invitats, periodistes d’El Graduador i La Reforma Liberal (un altre diari d’Alacant) inclosos. A les 14:30 eixí el comboi de l’estació d’Oriola, però ara, en arribar a Albatera, el tren prengué el ramal que conduïa a Torrevella. Passà per Almoradí i Rojals sense novetat, però a sis quilòmetres de la destinació, al revolt dels Montesinos, descarrilà. Ostres, imaginen l’ensurt! A M. Rajoy no li descarrilà el tren de Castelló, a Cánovas sí. No hi hagué víctimes; bé, només alguna contusió, però poca cosa. I ara què? Calgué habilitar un tren pedrer perquè fóra al rescat d’autoritats, invitats i periodistes, que foren literalment amuntegats en un vagó de càrrega, que és com arribaren a Torrevella.
Com s’ho feren, no ho expliquen els periodistes, però el tren descarrilat fou encaixat de nou a les vies. I a tot això, els d’Elx esperant. En el viatge d’anada el comboi no s’havia deturat a la capital del Baix Vinalopó. S’havia pensat que això es faria a la tornada. Ara bé, ningú caigué en la possibilitat que el tren poguera descarrilar. Així, ja es poden imaginar als elxans esperant l’arribada del tren, que no arribava, com José Isbert i companyia a ¡Bienvenido Mister Marshall! de Luis García Berlanga. A boqueta nit el tren, finalment, aplegà a Elx. Aplegà però no es deturà. Ep! Què passa? L’alcalde Sr. Andreu Tarí Sánchez, autoritats i prohoms locals, la banda de música, la Dama d’Elx no perquè encara no havia estat descoberta, tothom desesperat per la tardança; àgape de delícies il·licitanes preparat per a obsequiar els viatges i va el tren i passa de llarg. Ah!: i com era Elx, no hi mancaven els focs artificials.
L’Ajuntament havia encarregat al pirotècnic local, Jaume Albarranch, que preparara un castell de focs per a quan arribara el tren. L’home veié que venia el tren i… —Xe, Andreuet, o fem foc o fugim! —li etzibà a l’alcalde. I com l’alcalde no responia, perquè el tren no parava, doncs, apa, a fer foc! Mentrestant, els expedicionaris, després de tant de trasbals, dormien plàcidament als vagons i, de sobte, buuuuuum! —Collons! —etzibà sobresaltat el director de La Reforma Liberal —tirs! —l’home s’ajupí entre els seients, mentre la resta dels passatgers començaren a cridar. Vaja un enrenou que s’armà. I —atenció!— el «Monstruo» de Cánovas en el tren. I els trons continuaren i el tren no parà a Elx. Bé, finalment, els viatgers se n’adonaren, mentre el comboi s’allunyava d’Elx, que ningú disparava al tren, el qual arribà a Alacant, inici i destinació de tan atzarós viatge, sobre les 22:30 segons informen els diaris que arrepleguen els esdeveniments.
I conte contat conte acabat. De moment, quedem-nos en l’anècdota del viatge inaugural del tren que comunicava Alacant amb Oriola amb la pretensió d’arribar a Múrcia. El tren, en els anys huitanta del segle XIX, començà a solcar les terres valencianes. Aleshores tothom volia tren, és clar!, com ara volen AVE. I —vaja!— tot polític amb càrrec aprofita l’avinentesa, ara i abans, per a fer-se la foto.
