Hui vaig a morir

18 març 2018 01:00h

No ho dic amb pena, no vagen vostès a confondre's. En realitat és un descans. Ja m'anava cansant aquest món tan redó i tan ambigu. Ple de tantíssim pa i tantes boques amb fam. Una s'esgota de veure els mateixos errors comesos una vegada i una altra, amb diferents noms i peus. Al final les arrugues no són més que expressions calcificades. Les repetim una, i una altra, i una altra, i una altra vegada, fins que es fan pedra en la nostra carn. El meu és un rictus resignat, d'esfinx cabrejada.

Jo vull que avui, quan mori, algú em mire i diga:

“Mireu-la, s’ha mort cagant-se en tots nosaltres”. I serà veritat.

Tampoc se'm vagen a ofendre per açò. Generalitzar és un pecat que puc fer sense por. Tot se li perdona als morts. Tots diran de mi: “Era tan sentida”, “Quina llàstima, que bon ànima perd aquest món”, “Sempre tan generosa”… Els morts sempre són millors del que mai van ser en vida. Morir-me serà, en realitat, el meu acte culminant, el meu gran final. No pensen que vaig a llevar-me la vida. No, no. El suïcidi necessita d'animositat i voluntat fèrria, i jo manque de totes dues. Ja estic molt deixada per a grandiloqüències. Jo solament vull marxar-me perquè no aguante més aquesta bola d'aigua i terra estèril. Em moriré perquè vull morir-me. Asseguda en el meu vell balancí, ací, en aquest porxo desencisat, mirant el meu jardí sense flors.

Vull que em posen sota aquell castanyer vell. Que em cremen primer i després em posen sota el castanyer. I les meues cendres, com a formiguetes, pujaran, carregades de saba i sang fins a les fulles. Podré veure cada primavera amb ulls nous. I tornaré a morir cada tardor, i cauré al sòl, i tornaré a ser pastura de la terra: fulla seca d'or marcit. Se m'engoliran de nou mil arrels diferents. I floriré. I el meu cos, que ara és finit, serà com mil ocells de colors.

Seré flors fresques. Podré fer niu en els cabells de les dones joves en forma de corona i de mi faran garlandes per a les festes del poble. Em penjaran de les parets i als meus peus ballaran els xiquets i dormiran els gossos. I quan m'asseque, les rates agafaran les meues branques i navegaré al profund dels embornals i cauré en les aigües fètides, plenes de vides en desús, i navegaré lluny fins a noves fonts per a regar altres camps.

Ací enrere, en aquest porxo, es quedaran les meues gents i seguiran llaurant aquestes terres, trepitjant aquests taulells de fusta que alguna vegada va clavar el meu avi al sòl. Cada diumenge Pauleta farà les seues panaetes de formatge i alfàbrega, amb aquell ingredient secret que ella creu que no sap ningú (però jo sé que és comí i un pessiguet de brandy). I les serviran, a la llum del sol que es dessagna i algú dirà:

“Ai, Recordeu com li agradaven les panaetes de Pauleta a Júlia?”

I, en realitat, jo els estaré escoltant. Jo estaré en les seues mans, i en les seues boques, i passaré al seu cos. Nodriré els seus cors i sentiran una calor de mare amant en la boca de l'estómac i dormiran més plàcidament. Estaré en l'alfàbrega i en el formatge que van donar les cabres que van menjar de l'herba sota el castanyer.

Amb els anys, ningú recordarà en quines estranyes circumstàncies vaig abandonar aquest món trist, com un tresor despullat de les seues majors joies. I solament recordaran que avui era un dia afable i de color lila, en què les roselles havien fet un mantell solemne sobre els camins de terra humida de les pluges d'abril. I que tots havien marxat al poble proper, amb els seus vestits més ben parats i les sabates de diumenge. I els homes portaven els cabells trenats a l'esquena, amb els seus jupetins de tela fina sobre les camises arremangades.

Recordaran que era un dia que feia una calor bàrbara per a ser abril i que jo els vaig mussitar que no volia anar a ballar a la plaça amb la banda de música que havia vingut des de la capital per les festes de la patrona del poble. El meu vestit de festa, blava amb flors de color plata brodades per la meua difunta àvia està sobre el meu llit. Es va traure per a airejar-ho ahir quan van dir que venia una banda de la capital.

“I t'arrissarem la cabellera i te l'adornarem amb les forquetes de perles que et van regalar pel teu aniversari la setmana passada”, va dir ma mare.

“No tinc ganes d'anar a ballar.”

“Ximpleries, que ja eres una dona de 21 anys, tens l'amor esperant-te en alguna cantonada”

Les flors són tan xicotetes, tan acuradament cosides sobre la tela que qualsevol diria que eren estels. La primera vegada que m'ho vaig posar va ser per al meu 18 aniversari, quan m'ho va regalar l'àvia, amb les seues mans fetes de pergamí amb perfum a violetes. M'ho va cordar ella mateixa, cadascun dels botonets folrats a l'esquena, amb la paciència i l'amor que solament unes mans d'àvia poden tenir. Si ara mateix m'esforce, puc encara reproduir el tacte de les floretes de plata en la pell dels meus dits, tan delicades que semblava que en acariciar-les s'anaven a esborrar. Però les floretes encara estan en la tela del vestit, perennes. I on està l'àvia? Ja fa un any i mig que descansa en el cementeri.

Que sola ha d'estar allí l'àvia. Encara que jo li porte lliris frescos i clavells. La meua mare diu que els clavells no són flors per als morts. Però ella no entén que el cementeri és massa solemne i que el que necessita són flors de festa per a fer riure les ànimes en pena. Jo estic segura que el fantasma de l'àvia es posa els clavells en els cabells cada vegada que li'ls porte i es munten festes amb tots els convidats color de nacre translúcid. Segur que els fantasmes són com records de cristall. Però no com nosaltres els recordem, sinó com més feliços van ser. Estic convençuda que l'àvia és una doneta de color ivori iridescent, amb els ossos visibles a través, fràgils, de teuladí. Porta la seua faldilla de cosir entre setmana, com quan va conèixer l'avi. L’avi també està allí, jove i ben plantat, somrient-li entre les làpides de tot el poble. I li posa en els cabells d'atzabeja els clavells rojos que jo li porte.

Encara així, em segueix semblant trist el cementeri. M'agrada més la meua idea de viatjar per les arrels i els animals i ser part d'aquest món i no quedar-me atrapada per a sempre, havent de tornar a dormir entre parets de formigó consagrat.

Em sent molt vella per als meus anys. És com si l'àvia s'haguera quedat amb mi quan se’n va anar i els seus dolors s'hagueren acumulat en els meus ossos. El balancí renega quan em gronxe. Em porta un somni dolç i verinós. Ací va ser on la meua mare em va ensenyar el nom dels ocells i ací va ser on el meu pare ens va dir adéu i no va tornar mai de les mines de carbó. Asseguda en aquest balancí la meua àvia em va fer prometre que no em quedaria en aquest poble:

“Deixa que les teues germanes es queden amb la casa i amb les terres. Elles són arrels fortes, però les seues branques es trenquen i no poden créixer cap al cel. Estan fetes per a ser tronc i donar esqueixos que mantindran viva la nostra sang. Però tu, Júlia, tu tens les branques fortes, i les arrels aventureres. Tu pots traure ales on els altres tenen pors. I quan jo ja no tinga ulls, has de enviar-me fotografies des de les finestres on habites. Crema-les i deixa que les cendres volen, que el fum puge. I jo les veuré des d'on siga. I les respiraré. I podré veure tot el que tu veges, i estaré viva de nou”.

I ja veuen que també jo, ací asseguda, em vaig a deixar morir per a poder complir la meua promesa. Vaig a volar, de debò, en la carn tendra i lleu de les aus que picotegen dels fruits del castanyer sota el que seré soterrada. Tal dia com hui, però demà. I res no haurà canviat. I tot serà diferent.

Elena Casado

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next