–Sí –va dir l’amic Pérez als contertulians de café–, acabe de llegir la notícia de la mort d’un amic en el periòdic. Només que el vaig vore una vegada i, no obstant això, l’he recordat molts viatges. Quin amic!
El vaig conéixer una nit venint a Madrid en el tren correu de València. Anava jo en un departament de primera; a Albacete va baixar l’únic viatger que m’acompanyava, i en trobar-me a soles, i com que havia dormit malament la nit anterior, em vaig estremir voluptuosament en contemplar els coixins grisos. Tots per a mi! Podia estirar-me amb llibertat! Mala sonada estava a punt de pegar fins a Alcázar de San Juan! Vaig córrer el vel verd del llum, i el departament va quedar en una penombra deliciosa. Embolicat en la manta em vaig gitar d’esquena, amb les cames estirades tot el que vaig poder, amb la seguretat deliciosa de no destorbar a ningú.
El tren corria per les planes de la Manxa, àrides i desolades. Entre estació i estació hi havia una bona trossada; la locomotora extremava la velocitat, i el cotxe en què anava gemecava i tremolava com una diligència vella. Em balancejava sobre l’esquena impulsat pel trontoll terrible, les franges dels coixins s’arremolinaven, saltaven les maletes sobre els portaequipatges, tremolaven els vidres en els alvèols de les finestretes i un grinyol espantós de ferro vell venia de baix. Les rodes i els frens grunyien; però segons que se’m tancaven els ulls, trobava en el soroll modulacions noves, i tan prompte em creia que em bressolaven les ones, com m’imaginava que havia retrocedit fins a la infància i m’acariciava una nodrissa de veu ronca.
Pensant en eixes favades em vaig adormir, sentint sempre el mateix estrèpit i sense que el tren parara.
Una impressió de frescor em va despertar. Vaig sentir a la cara com un colp d’aigua gelada. En obrir els ulls vaig vore el departament buit i la portella de davant tancada. Però vaig sentir de nou el bufit gelat de la nit, augmentat per l’huracà que alçava el tren amb la marxa ràpida que duia, i en incorporar-me vaig vore l’altra portella, la immediata a la meua, completament oberta, amb un home assentat a la vora de la plataforma, els peus fora, encollit, amb el cap cap a mi i uns ulls que li brillaven molt en una cara ben fosca.
La sorpresa no em permetia pensar. Las idees estaven encara torbades pel somni. En el primer moment vaig sentir cert terror supersticiós. Aquell home que s’apareixia amb el tren en marxa tenia alguna cosa dels fantasmes dels contes que em contaven de menut.
Però immediatament vaig recordar els assalts a les vies fèrries, els furts als trens, els assassinats en un vagó, tots els crims d’eixa classe que havia llegit, i vaig pensar que estava a soles, sense un mal timbre per a avisar a qui dormia a l’altre costat dels barandats de fusta. Aquell home era, segurament, un lladre.
L’instint de defensa, o més aïna la por, em va fer traure certa ferocitat. Em vaig tirar contra el desconegut, el vaig espentejar amb colzes i genolls; va perdre l’equilibri i es va agarrar desesperadament al marc de la portella, i jo vaig seguir espentejant-lo, pugnant per arrancar-li les mans crispades d’aquell agarrador per a reballar-lo a la via. Tots els avantatges els tenia de la meua banda.
–Per l’amor de déu, senyoret! –va gemecar amb veu ofegada–. Senyoret, deixeu-me! Sóc un home de bé.
I eixes paraules expressaven tanta humilitat i angoixa que em vaig sentir avergonyit de la meua brutalitat i el vaig soltar.
Es va assentar una altra vegada, pantaixant i tremolós, en el buit de la portella, mentres jo em quedava dret davall de la làmpara, de la qual vaig descórrer el vel.
Llavors el vaig poder vore. Era un llaurador xicotet i eixut, un pobre diable amb una samarra apedaçada i llardosa i pantalons de color clar. La gorra negra que portava quasi es confonia amb el tint rogenc i envernissat de la cara, on destacaven els ulls de mirada mansa i una dentadura de remugant, forta i groguenca, que es descobria en contraure els morros amb somriure d’agraïment estúpid.
Em mirava com un gos a qui han salvat la vida i, mentrimentres, amb les mans fosques buscava i rebuscava en la faixa i en les butxaques. Això quasi em va fer penedir de la meua generositat, i mentres el llauro buscava, jo ficava la mà al cinturó i empunyava el revòlver. Estava poc aviat, si creia que m’agarraria descuidat!
Va estirar la faixa, i en va traure alguna cosa, el vaig imitar traient de la funda mig revòlver. Però el que ell tenia a la mà era un cartonet brut i mig desfet, que em va mostrar amb satisfacció.
–Jo també porte bitllet, senyoret.
El vaig mirar i no vaig poder fer altra cosa que riure’m.
–Però si és antic! –li vaig dir–. Ja fa anys que no val… I amb això et creus autoritzat per a assaltar el tren i espantar els viatgers?
En vore el bast engany descobert, va posar la cara trista, com si temera que jo intentara reballar-lo a la via altra vegada. Vaig sentir compassió i vaig voler mostrar-me bondadós i alegre, per a ocultar els efectes de la sorpresa que encara duraven dins de mi.
–Vinga, tira cap a dins. Assenta’t dins i tanca la portella.
–No, senyor –va dir amb enteresa–. Jo no tinc dret a anar dins com un senyoret. Ací i gràcies. Jo no tinc cap de gallet. I amb la fermesa d’un cabota es va mantindre allà a on s’estava.
Jo estava assentat al seu costat: els genolls damunt de l’esquena d’ell. Entrava en el departament un verdader huracà. El tren corria a tota castanya; sobre els desmunts erms i terrosos rovallava la taca roja i obliqua de la portella oberta, i allà l’ombra encollida del desconegut i la meua. Passaven els pals telegràfics com a pinzellades grogues sobre el fons negre de la nit i en els màrgens brillaven un instant, com a lluernes enormes, el carbó encés que amollava la locomotora.
El pobre home estava intranquil, com si li estranyara que el deixara quedar-se en aquell lloc. Li vaig donar un cigarret, i a poc a poc va parlar.
Cada dissabte feia el viatge de la mateixa manera. Esperava el tren a l’eixida d’Albacete; saltava a un estrep, amb el risc d’acabar esmicolat, corria per fora per tots els vagons per a trobar-ne un de buit, de departament, i en baixava poc abans d’arribar a les estacions, i tornava a pujar en eixir, sempre canviant de lloc per a evitar la vigilància dels empleats, uns males ànimes enemics dels pobres.
–Però, a on vas? –li vaig dir–. Per què fas el viatge i t’exposes a morir esmicolat?
Anava a passar el diumenge amb la família. Coses de pobres! Ell feia faena a Albacete i la dona servia en un poble. La fam els havia separat. Al principi feia el viatge a peu –tota una nit de camí– i quan arribava al matí queia rendit, sense ganes de parlar amb la dona ni de jugar amb els xiquets. Però ja s’havia espavilat, ja no tenia por i feia el viatge tan tranquil·lament en tren. Vore els fills li donava forces per a treballar més tota la setmana. En tenia tres: el menut no alçava un parell de pams de terra, i no obstant això el reconeixia i, en vore’l entrar, se li tirava de braços al coll.
–Però tu –li vaig dir– no penses que en qualsevol viatge els teus fills es quedaran sense pare?
Ell somreia amb confiança. Entenia molt bé aquell «negoci». No tenia temor quan arribava el tren com un cavall desbocat, bufant i tirant espurnes. Era àgil i seré: un salt i amunt. I pel que fa a baixar, podria pegar-se algun colp contra els desmunts, però el que era important era no caure davall de les rodes.
No l’espantava el tren, sinó els qui anaven dins. Buscava els cotxes de primera, perquè hi trobava departaments buits. Quantes aventures! Una vegada va obrir, sense saber-ho, el reservat de senyores i dos monges que anaven dins van cridar: «Lladres!», i ell, espantat, es va tirar del tren i va haver de fer la resta de camí a peu.
Un parell de viatges havia estat prop, com aquella nit en què el reballaren a la via els qui es despertaven sobresaltats en vore’l. En una altra ocasió, buscant un departament fosc, va entropessar amb un viatger que, sense dir ni pruna, li va arrear una garrotada que el tirà fora del tren. Aquella nit sí que va creure que moria.
I en dir-ho això assenyalava una cicatriu que li travessava el front.
El tractaven malament, però ell no es queixava. Aquells senyors tenien raó d’espantar-se i defendre’s. Comprenia que era mereixedor d’això i més; però, quin remei, si no tenia diners i volia vore els fills!
El tren amainava la marxa, com si s’acostara a una estació. Ell, alarmat, va començar a alçar-se.
–Queda’t –li vaig dir–, encara falta una altra estació per a arribar a on tu vas. Et pagaré el bitllet.
–No! No, senyor –va reposar amb candidesa maliciosa–. L’empleat, en donar-li el bitllet, es fixaria en mi: moltes vegades m’han perseguit, sense aconseguir vore’m de prop, i no vull que m’agarren la filiació. Bon viatge, senyoret! Sou l’ànima més bona que he trobat mai en el tren.
Es va allunyar pels estreps, agarrat al passamà dels cotxes, i es va perdre en la foscor, buscant, sens dubte, un altre lloc on continuar tranquil el viatge.
Parem davant d’una estació xicoteta i silenciosa. Estava a punt d’allargar-me per a adormir-me, quan a l’andana sonaren veus imperioses. Eren els empleats, els mossos de l’estació i una parella de la Guàrdia Civil que corrien en diferents direccions, com rodant algú.
«Per ací!», «Talleu-li el pas!», «Dos per l’altre costat, que no fuja…», «Ara ha pujat dalt del tren… Seguiu-lo!»… I, efectivament, al cap de poc el sostre dels vagons tremolava davall del galop foll dels qui es perseguien allà dalt. Era, sens dubte, l’«amic», a qui havien sorprés, i en vore’s rodat es refugià a la part més alta del tren.
Des d’una finestreta de la part oposada l’andana, vaig vore com un home saltava des del sostre d’un vagó immediat, amb la lleugeresa sorprenent que dóna el perill. Va caure de cara a terra en un camp, va anar a gatameu un instant, com si la violència del colp l’impedira alçar-se, i, per fi, va pegar a fugir cames em valguen, i es va perdre en la foscor la taca blanca dels pantalons que duia.
El cap del tren gesticulava al davant dels perseguidors, alguns dels quals reien.
–Què ha passat? –vaig preguntar a l’empleat.
–Un pillastre que té el costum de viatjar sense bitllet –va contestar amb èmfasi–. Ja el coneixem de fa temps: és un paràsit del tren. Però poc n’hem de fer o l’atrapem perquè vaja a la presó.
Ja no vaig tornar a vore més el pobre paràsit. A l’hivern, a sovint m’he enrecordat de l’infeliç, i el veia als afores d’una estació, tal vegada assotat per la pluja i la neu, esperant el tren que passa com un remolí, per a assaltar-lo amb la serenitat del valent que assalta una trinxera.
Ara llig que en la via fèrria, prop d’Albacete, han trobat el cadàver d’un home esmicolat pel tren… És ell, el pobre paràsit. No em fan falta més dades per a saber-ho; m’ho diu el cor. «Qui vol el perill, en el perill mor.» Pot ser que li fallara inesperadament la destresa. Tal vegada algun viatger, espantat per l’aparició sobtada, no va ser tan compassiu com jo i el va reballar davall les rodes. Pregunteu-li a la nit què degué passar!
–Des que el vaig conéixer –va acabar dient l’amic Pérez– han passat quatre anys. Temps en què he corregut molt, i veient com viatja la gent per capritx o per combatre l’avorriment, més d’una vegada he pensat en el pobre llauro que, separat de la família per la misèria, quan volia besar els fills havia de vore’s perseguit i assetjat com una bèstia salvatgina feroç i desafiar la mort amb la serenitat d’un heroi.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
