Assumir les conseqüències

25 març 2018 01:00h

–El tallen viu a rodanxes.

Valentí havia parlat amb total tranquil·litat. M'havia explicat, amb detall, la preparació d'aquell plat d'arròs amb llamàntol que ell i jo ens estàvem menjant a un prestigiós restaurant de costa. A partir d'eixa frase, ja no vaig poder gaudir del dinar. Una barreja de culpa i fàstic em va envair i, amb l'excusa que no em trobava bé, vaig donar per finalitzat l'àpat. A la meua ment va quedar la imatge del crustaci que agonitzava entre convulsions, mentre intentava atacar el cuiner amb les seues pinces i emetia una mena de crit agut esfereïdor.

Fou dies després quan, en el silenci regnant de les set del matí, vaig sentir un soroll quasi imperceptible provinent de la banyera. Havia deixat el pijama damunt la tapadora del vàter i em disposava a dutxar-me. Aleshores, em va arribar una seqüència irregular del que semblaven colpets sobre una superfície dura. Amb un moviment ràpid, vaig obrir la porta corredissa de la mampara translúcida i el vaig veure: un llamàntol prim es passejava pel terra de la banyera. Movia les seues potes, perfectament sincronitzades, amb lentitud però amb seguretat, amb impudícia. Obria i tancava les pinces, em desafiava. Pressa del pànic, vaig tornar a cloure la porta bruscament alhora que notava l'acceleració de les pulsacions del meu cor. Mogut per un impuls que no obeïa a cap raonament conscient, sense saber què fer, vaig tornar a mirar... i el llamàntol ja no hi era. Vaig suposar que, amb habilitat, havia aconseguit esmunyir-se pel desguàs. Amb tota probabilitat, es tractava d'una retirada estratègica. Llavors, la meua ment es va posar en funcionament i, en un tres i no res, vaig col·locar el tap a la banyera i el vaig pressionar amb força.

Vaig decidir no anar a treballar a l'oficina. En un WhatsApp, comunicava al meu cap que patia una gastroenteritis. Després vaig anar al menjador i vaig seure al sofà amb la intenció de pensar. Començava a clarejar. La tènue llum que entrava per la finestra va il·luminar parcialment l'estança. Vaig mirar la prestatgeria, amb els llibres ordenats, i vaig començar a relaxar-me. En pocs minuts, vaig trobar el que calculava que seria una solució: telefonaria un lampista per tal que revisara les canonades de la casa. Amb el mòbil, vaig localitzar un servei d'urgència. «Atenció les 24 hores», es podia llegir a la pàgina web. De manera que, sense dubtar, vaig trucar el número anunciat. «És molt urgent», vaig informar, sense voler entrar en els detalls del problema. Era conscient que es tractava d'un fet insòlit i no volia que m'agafaren per un bromista, o que valoraren que allò no era de la seua competència.

Tot i haver-me tranquil·litzat, no tenia gana, però sí que m'abellia un cafè. Vaig anar a la cuina a preparar-me'l. Mentre esperava, dempeus i observant la cafetera, se'm va acudir de sobte que el llamàntol podria aparèixer per qualsevol desguàs de la casa. «Sóc imbècil! Com no ho he pensat abans?», vaig dir en veu alta. Després d'uns moments de paràlisi, corrent pel pis, vaig tapar totes les possibles eixides que li pogueren permetre al monstre entrar al meu territori. A continuació, em vaig recrear en un sospir alliberador. Vaig encendre un cigarret, vaig seure a la taula del menjador amb el cafè i vaig iniciar un repàs mental dels fets, tractant de detectar si hi havia alguna acció que haguera de dur a terme. Aleshores, va sonar el timbre de baix: era el lampista.

–Un llamàntol, diu? –em va preguntar, mirant la banyera.

–Sí...

–Pensa que pot tenir alguna raó per actuar contra vostè?

–Doncs..., no ho sé. L'altre dia vaig dinar un arròs amb...

–Amic! –em va interrompre–. Vivim temps de respecte als animals. I l'assegure que ells comencen també a fer-se respectar.

–Què vol dir?

–Faré algunes comprovacions, però... no ho sé. Potser haurà d'assumir les conseqüències dels seus actes.

Vaig voler dir alguna cosa, però no se m'ocorria res. L'home va anar col·locant uns aparells amb ventoses i una mena de comptadors d'agulles als diferents desguassos de la casa. Va estar tocant botons, mirant els resultats, que anotava a una llibreta petita i vella.

Finalment, va dir alguna cosa per a si mateix i se'm va adreçar:

–Ara mateix tot està en ordre, però no puc descartar filtracions. La meua feina acaba ací. 

Va recollir les coses, em va cobrar i, abans d'acomiadar-se, dempeus al rebedor, va guardar silenci durant uns segons i em va desitjar sort amb la mirada fixa en algun punt de terra, defugint els meus ulls. Quan se'n va anar, vaig romandre immòbil una llarga estona observant la porta. La preocupació i la por van deixar pas a una trista resignació.

Hui, uns forts cruixits m'han despertat de matinada. Sé que en són uns quants: els llamàntols estan trencant els taps, engrandint els forats per obrir-se pas. Vénen tots cap a l'habitació, alguns ja avancen pel corredor. Els escolte. Les seues pinces es preparen per esgarrar la meua pell.

NOTA BIOGRÀFICA
Vicent Terol (Xàtiva) és mestre de primària. Ha publicat Capsa de bombons, Editorial El Toll, el seu primer recull de microrelats. Anteriorment, havien aparegut alguns contes seus en revistes i llibres amb seleccions de finalistes de concursos. És coautor del blog microfragments, on es fusiona la fotografia i la minificció. També col·labora en la revista literària Doll de Tinta. Recentment, va guanyar el concurs de microrelats Primavera musical, organitzat per la Biblioteca de Pallejà, amb el conte Translació de l'amor.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next