El rei Martí I, la Diputació del General i la Generalitat a la babalà

Entre el 20 d\'agost de 1401 i el 28 de setembre de 1403, el rei Martí I l\'Humà tingué Corts amb els valencians. S\'iniciaren a Sogorb i conclogueren a València. D\'aquestes Corts sorgí la Diputació del General.

Dijous, 22 de març de 2018. Antic convent de Sant Domènec, hui dia seu de la capitania general de l’exèrcit espanyol a València. Oradors: el tinent general de l’exèrcit espanyol Francisco José Gan Pampols, la vicepresidenta de les Corts, del PSOE (això de PSPV és una broma), Carmen Martínez, i el president de les Corts regionals valencianes del Regne d’Espanya Enric Morera. Ah!: l’escenari ben abillat amb un retrat gegant, desproporcionat, de l’ara reietó dels espanyols amb uniforme militar.

I per què tanta parafernàlia? Algú ha tingut l’ocurrència de dir que la Generalitat, la valenciana, complia sis segles d’existència i que la data per a celebrar l’efemèride era el 22 de març. La Generalitat, la valenciana, té sis-cents anys? Bé, la Diputació del General històrica potser sí. El «potser» no el dic debades. La que presideix el Sr. Morera no. El Sr. Morera és successor de Francesc Colomer Sánchez «l’efímer» i —vegeu quins personatges!— Alejandro Font de Mora, Juan Cotino, Milagrosa Martínez, Julio de España, Marcela Miró, Héctor Villalba, Vicente González Lizondo i —ell fou el primer— Antoni Garcia Miralles. Tot plegat, dos de la sucursal del PSOE en terres valencianes, cinc de la sucursal del neofranquista PP i dos porfidiosos «blaveros». Uf, quin llistat! No cal afegir, per no allargar l’article, les causes diverses de corrupció en què estan mesclats alguns dels citats.

El Consell ha celebrat el naixement de la Diputació del General, la Generalitat, entre militars i un enorme retrat de l'ara rei dels espanyols. A la imatge, Enric Morera dissertant sobre l'efemèride. Quina Generalitat? La foral, lamentablement per a la història dels valencians, s'extingí en 1707. Foto: EL TEMPS.

Corts? Bé, els redactors de l’Estatut valencià de 1982, el vigent tot i els canvis de 2006, triaren el nom d’una institució foral de l’antic Regne dels valencians per a denominar l’òrgan legislatiu regional. Podíem haver-lo designat «parlament», «assemblea», «aplec», «junta», «reunió»... A saber! Triaren un nom amb reminiscència foral, el de la institució legislativa històrica, però ací s’acaba tota similitud amb les Corts de l’antic Regne des de Jaume I fins a la Nova Planta borbònica (1707), que annexionà manu militari el país dels valencians al Regne de Castella (Espanya).

El rei Martí I, a València estant, celebrà Corts i alhora restituí l'ordre públic, amenaçat per les bandositats.

Els entusiastes de la II Restauració borbònica, la personificada en el regnat de Juan Carlos I «el Campechano», han bastit un relat candorós que ve a dir-nos que els valencians, gràcies al règim del successor del dictador Franco, hem recuperat les nostres institucions històriques. Refocil·lem-nos-en, doncs, d’això. I, des de 1982, la Generalitat naixent ha vessat propaganda a dojo perquè els valencians ens enorgullim fins a l’eretisme de les institucions recuperades del nostre «Levante» —d’Espanya— feliç.

Entre 1975 i 1982, però, els que combatien Franco i el franquisme mai no imaginaren que la història valenciana fóra tergiversada de manera tan perversa. Val a dir que el poble valencià patia i encara pateix una amnèsia històrica intencionada, provocada pels poders de l’Estat hereu del franquisme i de les polítiques assimilacionistes executades de 1707 ençà. La situació sociolingüística del país és conseqüència del zel espanyol perquè deixem de ser valencians a fi de convertir-nos en «buenos españoles», o sia, en castellans. En definitiva, com digué el castellaníssim Antonio de Nebrija, «siempre fue la lengua compañera del imperio».

Vet ací una primera i gran diferència entre les Corts forals, nacionals i les Corts regionals per gràcia de les Corts Generals de Madrid (l’Estatut és tal perquè fou convertit en llei orgànica espanyola pel Congrés i el Senat espanyols): la llengua. L’única llengua de les Corts forals i de totes les institucions de l’antic Regne fou el valencià (català), o el llatí en determinades solemnitats. En els temps recents, el Consell i les Corts regionals, però, han arribat a tindre presidents de la Generalitat i presidents de les Corts que desconeixien la llengua d’Ausiàs March o que obscenament la malparlaven.

Sense pretendre aixafar-li la guitarra a ningú, l'única efemèride a celebrar el 22 de març de 2018 és la conclusió de les Corts de 1417-1418 convocades pel rei Alfons (III de València, IV de Barcelona, V d'Aragó) el Magnànim.

La Diputació del General

Hi ha ganes, certament, de normalitzar el nyap estatutari de 1982, reforma inclosa de 2006. Ganes hi ha en els que pretenen un valencianisme asèptic, sense conseqüències en l’ordenament estatal espanyol, net de tota reivindicació territorial o nacional, extremadament moderat, fins a la pusil·lanimitat, en la reivindicació lingüística. Així, confonen la nació a dretcient i sense cap pudor amb drets socials, amaguen la normalització efectiva de l’idioma entre crides i obligacions a saber més anglès o, com és el cas ara, manipulen la història a pler per a fer-nos creure que els valencians hem arribat a la plenitud política. Així, el Consell (l’executiu regional valencià), el 12 de gener de 2018, féu una declaració institucional «amb motiu del 600 aniversari de la institució de la Generalitat». I d’aquesta declaració arribem al discurs del Sr. Morera dijous passat, entre militars espanyols, tot atorgant a la Generalitat, la valenciana, sis-cents anys d’existència. Ah!: amb el beneplàcit del tinent general, que acabà cridant «Viva España».

Bé, no és el meu interès xafar-li la guitarra a ningú. No qüestionaré ací l’alegria del Sr. Morera, ni del Sr. Puig, ni de la Sra. Oltra, ni del Sr. Moragues (delegat del Govern espanyol), que també hi eren. Ara bé: l’única efemèride a celebrar el 22 de març de 2018 és que en tal data, en 1418, finalitzaren les Corts valencianes convocades el 2 d’abril de 1417. És a dir, aquell dia ningú dels participants en aquelles Corts s’aixecà del seient proclamant la creació de la Diputació del General. Com diem a Alacant, botifarra al canto! Errada, ignorància, menfotisme... Regnava aleshores el rei Alfons (III de València, IV de Barcelona, V d’Aragó) el Magnànim, a qui ja he dedicat un article en aquesta secció. El rei havia de ser reconegut pels valencians —important!— i alhora volia diners. Bé, aconseguí les dues coses: ser rei reconegut i diners, 198.000 florins, que era el donatiu del Regne. Quantitat que, de sobte, no eixí de les butxaques de ningú; s’havia de col·lectar i d’aquí que les Corts delegassen en una comissió o Diputació del General, dita així perquè a través de l’impost dit «general», que gravava les transaccions comercials, i l’impost dit «fogatge», aplicable a les unitats familiars, s’aconseguiria reunir el capital promès. I ja està, no hi ha res més a dir. La Diputació del General valenciana mai no fou un poder del país efectiu que controlàs el rei i els seus ministres. Sí al Principat de Catalunya, amb president inclòs, sí a l’Aragó, però mai no al País Valencià.

Una Diputació del General, en època d’Alfons el Magnànim, que no era la primera vegada que es constituïa. No! D’aquí que, posats a commemorar-la, la meua incredulitat davant l’anunci del Consell i la celebració de dijous passat. Ep! Commemorar la Diputació o Generalitat foral, no l’eixida de l’Estatut de 1982, que és una cosa ben diferent.

La recaptació de l'impost del general és l'origen de la Diputació del General o Generalitat, delegació de les Corts. A la imatge, el braç reial de les Corts.

El rei Martí I i els valencians

La recaptació dels donatius del rei a través d’una comissió de les Corts venia de llarg. Ja la trobem en època del rei Alfons (II de València, III de Barcelona i IV d’Aragó) el Benigne (1327-1336). Sobre aquest rei, recordeu l’article dedicat a Francesc de Vinatea. I, sobretot, durant el regnat del seu successor, Pere (II de València, III de Barcelona i IV d’Aragó) el Cerimoniós (1336-1387). Fill d’aquest foren els reis Joan I (1387-1396) i Martí I (1396-1410). Ah!: tots aquests reis, d’Espanya i les espanyolades no en sabien res. Més aïna les combatien. El rei Pere s’enfrontà al rei de Castella, Pere I el Cruel. Ja aleshores Castella volia fer del País Valencià una província de Castella. D’aquí la guerra de 1356-1369. A Madrid, però, no hi havia aleshores cap jutge Llarena que inhabilitàs o empresonàs per rebel·lió al rei i govern dels catalans. I —important!— els valencians no eren el «Levante feliz» de ningú. Els castellans aleshores reberen de valent. Als seus «piolins» i als seus «a por ellos, oé» no els eixí debades usar les porres. I, finalment, fou Pere I el Cruel qui perdé la vida. En certa manera, la frase «a cada porc li arriba el seu Sant Martí» cobra especial vigència. A Pere I, un dèspota, li arribà el Sant Martí i als ara tan envalentits empresonant a pler per pensar diferent —temps al temps— també els arribarà. Vaja!: sant Martí; i, precisament, del rei Martí us volia parlar.

La història, com dia Ciceró, és magistra vitae. La història, la de debò, no la inventada per a justificar pallassades com la del darrer 22 de març a la Capitania General de València. El rei Martí I és un monarca que té molt a ensenyar-nos, entre altres coses, el perquè de la Generalitat. Era el rei perfecte, comprensiu amb els seus súbdits i, val a dir-ho, que no perdia el temps amb barjaules de tota mena com el Juanca borbònic «el Campechano» o podreix el seu honor a l’ombra d’un govern corrupte com el Felipito «el Preparao» del «a por ellos, oé». El rei Martí, dit «l’Humà» —el Ximo, l’Oltra i el Morera no tenen ni idea de qui era— és qui per primera vegada legislà perquè les Corts valencianes tingueren una Diputació del General amb aqueix nom. Pensem aleshores en un reialme dividit en bandositats. En 1396, quan Martí cenyí la corona, els Centelles i els Vilaragut, amb les respectives aliances, estaven a mata-degolla. Les batusses nobiliàries arribaren a ser endèmiques a la fi del segle XIV i inicis del XV. Martí intentà arbitrar, ser imparcial, d’aquí que fóra respectat, no com fa el reietó dels espanyols, totalment lliurat a la banda de M. Rajoy.

El rei Martí, en Corts, conclogué la qüestió de les ingerències d'Aragó en territori valencià. A la imatge, els representants de la ciutat de València a les Corts. Òbviament, no hi ha cap senyera sollada de blau.

Bé, de les bandositats, caldria parlar-ne; és a dir, explicar la realitat social del nostre país als segles XIV i XV. En parlaré en el futur. Les bandositats serien assimilables, però, a les pugnes entre els que ara es disputen el poder, les baralles partidistes, tant al Principat del 155, amb bregues caïnites per controlar les despulles del «procés», com les que afecten el País Valencià regionalitzat i depauperat nacionalment dels Puig, Bonig, Oltra, Ciudadanos, Podemos i altra patuleia política del present. Al segle XV, però, el país dels valencians era un país genuí, valencià per tots quatres costats, i ningú gosava atemptar contra la identitat pròpia. Ara, però, des d’una de les bandositats, amb vocació supremacista, s’imposen els símbols i la parafernàlia de la part assimilada per Espanya contra els que la qüestionen: bandera regional sollada de blau, corònim de xaranga i pandereta, el castellà única llengua útil, institucions tutelades pel govern central, tant en el pla efectiu com en el simbòlic. Vegeu!: celebraven els sis-cents anys de la Generalitat i, sota un quadre enorme del reietó espanyol, permeteren a un militar vociferar «Viva España».

Sorprèn, doncs, la gosadia dels cercadors d’efemèrides nostrades quan el seu cervell polític i afectiu és en un altre lloc. Sorprèn també els esforços que fan en dotar de pedigrí la conxorxa de UCD i PSOE, Fernando Abril i Alfonso Guerra, que donà lloc a la descentralització administrativa (el cafè per a tots de Martín Villa) a la valenciana, via article 149 de la Constitució. En aquest cas les bandositats confluïren perquè totes dues militaven en el bàndol de la regeneració neofranquista contra els que volien —tenien el noble propòsit— de recuperar el seu país. Martí I vingué a València en 1401, precisament, per a recuperar el país, amenaçat per la discòrdia, els bàndols. Entre el 20 d’agost de 1401, a Sogorb, fins al 28 de setembre de 1403, a València, Martí I reuní en Corts els representats de les viles i ciutats reials, la noblesa i el clergat, els tres braços, per a ordenar un país amenaçat, internament per les bandositats i externament per les pretensions encara d’Aragó d’aplicar els seus furs en territori valencià, a Xelva. Hi hagué, doncs, Corts, amb jurament dels Furs inclosa (27 d’octubre), i es parà els peus als aragonesos. S’hi establí un donatiu al rei, 120.000 florins i, alhora, s’estipulà la manera de com recaptar-lo, per a la qual cosa foren nomenats dos diputats per cada braç, tres clavaris (u per braç), sis jutges comptadors (dos per braç) i tres administradors (u per braç). Així, per primera vegada, fou constituïda la Diputació del General, dita així perquè sobretot era una institució encarregada de col·lectar un impost, una mena d’agència tributària avant la lettre, però sense Montoros i altres personatges lesius al país. Una Diputació que, per la voràgine històrica que visqué, s’estengué fins a les corts d’Alfons el Magnànim de 1417-1418, les quals certificaren, per necessitat del rei, la seua existència.

Generalitat amb el significat de "govern dels valencians". Vet ací el significat modern del mot "Generalitat" i el perquè de ser reivindicat per aquells que pretenen un país que recupere la dignitat. A la imatge, l'aplec del 9 d'Octubre de 1978.

Martí I arribà al Regne de València en juny de 1401. La ciutat cap i casal estava aleshores afectada per la terrible pesta, per això no hi entrà fins a la fi de març de l’any següent. Quan, finalment, hi entrà, la seua primera intenció fou armar un estol per a enviar a la princesa Blanca de Navarra, filla de Carles III el Noble, a Sicília, com a esposa de l’infant Martí, hereu catalanoaragonès i rei de Sicília. El rei necessitava diners i galeres. València els concedí, diners i galeres, Mallorca també noliejà una galera i Barcelona la galera capitana. Ja veieu, com sempre i no ho dic debades, Països Catalans. El rei Martí marxà de València en juliol de 1404. Hi tornà en juny de 1406. Encara cuejaven les guerres nobiliàries (atenció!, emparades per la legislació autòctona), sobretot la que enfrontava el bàndol dels Centelles, encapçalat pel seu líder Gilabert, contra la confederació dels Soler, Vilaragut i Cervelló. Amb prou faenes Martí reeixí a restablir l’ordre i marxà de València, definitivament puix que ja no hi tornaria, a la fi de desembre de 1407. No abans sense haver pactat un nou donatiu, ara de 80.000 florins, que havia de recaptar la Generalitat naixent.

Generalitat de debò i Generalitat a la babalà

Resta —espere— clar quin és l’origen de la Diputació del General o Generalitat, que jo no gosaria situar el 22 de març de 1418. Parlem —és clar!— de la Generalitat de debò, la creada per les Corts valencianes històriques, les sobiranes. Una Diputació del General que, tot s’ha de dir, no arribà mai a tenir la importància de les homònimes del Principat de Catalunya i Aragó. Al Principat, la Diputació del General fou instituïda per les Corts dels catalans estrictes de 1358-1359. En aquest cas, els diputats (quatres per cada braç) obtingueren unes funcions executives que convertiren la institució, sota la presidència d’un diputat del braç eclesiàstic, en un poder real. Quan sorgí la posterior Diputació dels valencians, el rei, no Martí però sí el Trastàmara Alfons, s’encarregà que la institució no preguera la volada que tenia a la Catalunya estricta. Així, doncs, els diputats del general valencians afirmaven en 1624, entristits, que «nosaltres en este Regne no tenim la plenitud de poder que los deputats de Catalunya i Aragó».

La Generalitat, una institució subsidiària de l'Estat espanyol. Exactament, això és, en l'actualitat. Per això, el tinent general present vociferà en l'acte del 22 de març passat "Viva España". Somrients, d'esquerra a dreta, el Sr. Morera, el Sr. Puig, el Sr. Moragues (el cap dels "piolins" destinats al País Valencià), el militarot Sr. Gan Pampols i, finalment, la Sra. Oltra. Foto: EL TEMPS.

La Generalitat dels valencians, la foral, doncs, no era com la dels catalans estrictes. No obstant això, la d’ara, en el nom emula la catalana estricta, no la de 1358-1359, sinó la de 1931, la instaurada pel president Francesc Macià com a sinònim de govern autònom «català». Aleshores, des del govern provisional de la II República espanyola, a Madrid, pressionaren perquè la República Catalana, proclamada, renunciara a tal nom. Bé, nasqué la Generalitat moderna. Els valencians, com bé sabeu, no gaudírem d’autogovern durant la II República i, a partir d’aquí, no ens fou permès obtenir la categoria de «nacionalitat històrica» a la mort de Franco. L’oportunitat de tenir unes institucions regionals arribà amb la descentralització o «cafè per a tots» del ministre Martín Villa: si hi ha autonomia per a u, dos o tres (Catalunya, País Basc, Galícia), que l’haja per a tothom. El País Valencià tindria, doncs, una autonomia. Una autonomia volguda, sí, pels que creien en el seu país i la volien per la via de l’article 151 de la Constitució, però refusada o si més no, ignorada, pels que se sentien plenament espanyols i ja els venia bé la via aigualida de l’article 149.

Generalitat amb el significat modern de govern autònom dels catalans (estrictes i valencians) fou l’assumit per les forces polítiques d’esquerra valencianes a la mort de Franco. Així, Vicent Álvarez, de l’Organització d’Esquerra Comunista, explicava el concepte en el míting per l’Estatut del Teatre Princesa de València en 1978: «‘Estatut’ vol dir ‘Generalitat’ govern dels valencians». I el públic assistent corejava: Generalitat! Generalitat...! Aquest concepte del mot, tot i la dreta alienadora, triomfà en la redacció estatutària definitiva de 1982 (article 9.1): «El conjunt de les institucions d’autogovern de la Comunitat constitueixen la Generalitat Valenciana». Bé, potser una victòria simbòlica davant de tanta abaixada de pantalons, que, d’alguna manera, dotà de dignitat semàntica un país al qual se li imposà la imbecil·litat onomàstica de «Comunitat». Nogesnmenys, als de la UCD, AP, PSOE gonzález-guerrista (el lermisme inclòs) i també PCE d’aleshores —gràcies a Déu— se’ls escapà el significat modern del nom «Generalitat», sinó a saber com hagueren denominat «el conjunt d’institucions d’autogovern». No vull ni pensar-ho.

L'Àngel Custodi amb la bandera del Regne. Bé, ja que toquen o pretenen tocar una altra vegada l'Estatut de 1982, bé seria que es restituïren els símbols del país, la senyera, el nom (digueu-li Regne si voleu) i la llengua.

I vet ací, doncs, que la Generalitat, la de «govern dels valencians», govern, però, no sobirà, complirà trenta-huit anys enguany. Malauradament, no són sis-cents. Si haguera estat així, el Sr. Gan Pampols, capità general de l’exèrcit espanyol, no haguera aparegut a la foto, perquè els seus hagueren estat derrotats a Almansa. Tampoc hi seria el quadre gegant del Borbó. Ai llas! Però venceren i, doncs, hi són. Llur presència, encara més, adverteix que la commemoració és apòcrifa, vàcua de sentit, alienadora; una efemèride ordida, sense coneixement històric, a la babalà, d’una «Generalitat» (govern dels valencians) moderna creada a la babalà i que, conseqüentment, si no hi ha voluntat de rectificar, continuarà d’esquena, malgrat el nom honorable, a la identitat, la cultura, la llengua, el ser, dels valencians. Les fotos de l’acte del proppassat dijous 22 ho diuen tot.

PS: Martí I l’Humà és un rei importantíssim per a la història dels valencians. Per saber-ne més podeu acudir a la biografia que vaig escriure fa alguns anys: Vida i regnat de Martí I: L’últim rei del Casal de Barcelona (Barcelona, 2010, Rafael Dalmau, Editor).

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next