L’entusiasme caldejava el teatre. Quin debut! Lohengrin! Quina soprano! Sobre el roig de les butaques destacaven en el pati els caps descoberts o les torres de llaços, flors i tuls, immòbils, sense que les aproximara el xiuxiueig ni l’enuig; en les llonges, silenci absolut; res de tertúlies ni converses a mitja veu; a dalt, en l’infern de la filharmonia rabiosa, dit irònicament paradís, l’entusiasme s’escapava allargat i sorollós, com un sospir de satisfacció immens, cada vegada que sonava la veu de la soprano, dolça, poderosa i robusta. Quina nit! Tot pareixia nou al teatre. L’orquestra era d’àngels; inclús l’aranya del centre feia més llum.
En aquell entusiasme prenia no poca part el patriotisme satisfet. La soprano era espanyola: la López, però ara s’anunciava amb el cognom del marit, el tenor Franchetti, un gran artista, que, en casar-se amb ella, l’havia feta ascendir a la categoria d’estrela. Quina dona! Legítima de la terra. Esvelta, arrogant; braços i gola amb redonors adorables, i els tuls d’Elsa blancs amplis a la cintura, però estrets i quasi a punt d’esclafir amb la pressió de corbes supèrbies. Els ulls negres, allargats, de foc ombrívol, contrastaven amb la peluca rossa de la comtessa de Brabant. La bella espanyola era a l’escena la dona tímida, dolça i resignada que va somiar Wagner, que confiava en la força de la innocència, esperant l’auxili del desconegut.
En relatar el somni a l’emperador i la cort, va cantar amb expressió tan vagarosa i dolça, els braços caiguts i l’extàtica mirada en l’alt, com si vera arribar muntat en un núvol el misteriós paladí, que el públic ja no es va poder contindre, i com la descàrrega retronadora d’una fila de canons, va eixir de totes les bandes del teatre, fins i tot dels corredors, la retronadora detonació d’aplaudiments i crits.
La modèstia i la gràcia amb què saludava va enfervorir encara més el públic. Quina dona! Una verdadera senyora; i quant a bons sentiments, tots recordaven detalls de la seua biografia. Aquell pare ancià, a qui tots els mesos enviava una pensió perquè visquera amb decència: un vell feliç, que des de Madrid seguia la carrera de triomfs de la filla per tot el món.
Allò era commovedor. Hi havien senyores que es torcaven els ulls amb una punta del guant i, al paradís, un vellet ploriquejava i ficava el nas al pany de la capa per a sufocar els gemecs. Els veïns se’n reien.
Vinga, home, que no és per a tant!
La representació seguia el curs enmig dels ecos de l’entusiasme. Ara l’herald convidava els presents, per si hi havia algú que volguera defendre a Elsa. Bé, avant. Aquell públic, que sabia de memòria l’òpera, estava en el secret. No s’hi presentaria cap valent. Després, amb acompanyament de música tètrica, van avançar les dames velades per a emportar-se la comtessa al suplici. Tot era broma; Elsa hi estava segura. Però quan els braus guerrers brabançons es van agitar a l’escena, en vore al lluny el cigne misteriós i la barqueta, i es va armar en la cort imperial un rebombori de mil dimonis, el públic, per acció reflexa, es va menejar sorollosament, remenejant-se en els seients, tossint, sospirant, regirant-se, per a fer provisió de silenci. Quina emoció! Estava a punt de presentar-se Franchetti, el tenor famós, un gran artista, de qui es murmurava que s’havia casat amb la López per a trobar una compensació a les seues facultats decadents en la frescor i valentia de la dona. A part d’això, un mestre que sabia eixir triomfant amb auxili de l’art.
Ah!… Ja estava allí, dret en l’esquif, recolzat en una espasa llarga, l’escut abraçat, el pit cobert d’escates d’acer, alçant la figura arrogant de bon mosso festejat per tota l’aristocràcia d’Europa, i enlluernant de cap a peus, com un peix de plata embolicat en seda.
Silenci absolut; allò pareixia una església. El tenor mirava el cigne com si allí no hi haguera un altre ésser digne d’atenció, i en l’ambient místic va sonar un fil de veu tènue, dolç, vagarós, com si vinguera d’una distància invisible.
–Mercé, mercé, cigno gentile!…
Què va ser el que va estremir tot el teatre, i va fer alçar-se tots els espectadors? Alguna cosa estrident, com si acabara d’esgarrar-se la vella decoració del fons; un xiulit rabiós, feroç, desesperat, que paregué que va fer oscil·lar els llums de la sala.
Xiular a Franchetti abans de sentir-lo! Un tenor de quatre mil francs! La gent de llonges i butaques va mirar al paradís amb les celles arrufades; però a dalt la protesta va ser més sorollosa. Bergant! Canalla! Perdulari! A la presó! I tot el públic, arremolinant-se, dret i amb el puny amenaçador, assenyalava el vellet que, quan cantava la soprano, ficava el nas en la capa per a plorar, i ara s’alçava intentant debades fer-se sentir. A la presó! A la presó!
Xafant gent va entrar la parella de guàrdies, i el vell va passar a espentes de banc en banc, pegant a tots amb la capa caiguda i responent amb manoteig desesperat a insults i amenaces, mentres que el públic trencava a aplaudir estrepitosament per a animar a Franchetti, que havia parat de cantar.
En el corredor es van parar el vell i els guàrdies, respirant ansiosament, magolats per la gent. Uns quants espectadors els van seguir.
–Pareix impossible! –va dir un dels guàrdies–. Una persona d’edat i que pareix decent…
–I vós què sabeu? –va cridar el vell amb expressió agressiva–. Les meues raons tinc per a fer el que he fet. Sabeu qui sóc jo? Sóc el pare de Conchita, d’eixa que es diu en el cartell la Franchetti, a qui aplaudixen amb tant d’entusiasme els imbècils. Què tal! Els pareix rar que xiule? Jo també he llegit els periòdics; quina manera de mentir! «La filla amantíssima…», «El pare volgut i feliç…». Mentira, tot mentira! La meua filla ja no és la meua filla, és un serial, i eixe italià, un guilopo. Només s’enrecorda de mi per a enviar-me una almoina, com si el cor s’alimentara de diners! Jo no agarre res d’ells, primer muir; m’estime més destorbar els amics.
Ara sí que escoltaven el vell. Els qui l’envoltaven sentien curiositat davant d’una història que tan de prop tocava a dos celebritats artístiques. I el senyor López, insultat per tot un públic, desitjava comunicar a algú la seua indignació, encara que fóra als guàrdies.
–No tinc més família que «eixa». Comprengueu la meua situació. La vaig criar jo: la pobreta no va conéixer a sa mare. Va traure veu; va dir que volia ser soprano o morir, i ací teniu el bo de son pare decidit que fóra una celebritat o morir amb ella. Els mestres van dir: a Milà! I allà va el senyor López amb la xiqueta, després de deixar la faena i vendre els quatre terrossos heretats de son pare. Valga’m Déu si he patit! Si he trotat abans del debut, de mestre en mestre i d’empresari en empresari! Quines humiliacions, quines vigilàncies per a guardar la meua xiqueta, i quines privacions! Sí, senyors, privacions i fam inclús, amagada, perquè no li faltara res a la senyoreta. I quan va cantar per fi i va començar a sonar el seu nom, quan jo m’extasiava davant dels resultats del sacrifici fet, arriba el fantasma de Franchetti, i cantant a l’entaulat duos i més duos d’amor, acaben enamorant-se, i he de casar la xiqueta perquè no em pose mal gest ni em partisca l’ànima amb els plors. No sabeu el que és un matrimoni de cantants. L’egoisme fent refilets. Ni carinyo, ni cor, ni res; la veu, només la veu. Al lladre del meu gendre el vaig destorbar des del primer moment; tenia zels de mi, volia allunyar-me per a dominar la dona absolutament; i ella, que vol a eixe pallasso, que cada vegada està més unida a ell per les ovacions, va dir que sí a tot. Les exigències de l’art! La seua manera de viure, que no els permet deure’s a la família, sinó a l’art! Eixes van ser les excuses, i m’enviaren a Espanya; i jo, per renyir amb el farsant, vaig renyir amb la meua filla. Fins ara no els havia vist… Senyors, porteu-me on vullgueu, però declare que sempre que puga vindré a xiular eixe lladre italià… He estat malalt, estic a soles; doncs rebenta, vell, com si no tingueres filla. La teua Conchita no és teua; és de Franchetti… però no: és de l’art. I ara dic jo: si l’art és fer que les filles obliden els pares que per elles es van sacrificar, més m’estimaria trobar-me la meua Concha a casa apedaçant calcetins.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
