En tot el barri del Pacífico era conegut aquell carreter endimoniat que avalotava els carrers amb crits i els esclafits furiosos de la tralla.
Els veïns de la gran casa en el baix de la qual vivia havien contribuït a formar la seua mala reputació. Quin home més atroç i malparlat! I en acabant diuen els periòdics que la policia deté per blasfems!
Pepe el carreter feia mèrits diàriament, segons uns quants veïns, perquè li tallaren la llengua i li ompliren la boca de plom cremant, com en els temps més bons del Sant Ofici. Res no deixava en pau, ni humà ni diví. Sabia de memòria tots els noms venerables de l’almanac, únicament pel gust de faltar-los, i així que s’enfadava amb les bèsties i alçava la corretja, no quedava sant, per arraconat que estiguera en alguna de les caselles del mes, a qui no profanara amb les expressions més brutes. En fi, un horror! I el més censurable era que, en encarar-se amb els animals tossuts, abrivant-los amb blasfèmies millor que amb esclafits de tralla, els xiquets del barri acudien a escoltar-lo amb atenció perversa, xalant davant la fecunditat inesgotable del mestre.
Els veïns, molestos a tothora per aquell enfilall de malediccions interminable, no sabien com lliurar-se’n.
Acudien al del pis principal, un vell avar, que havia llogat la cotxera a Pepe en no trobar inquilí més bo.
–No feu cas –contestava–. Considereu que és un carreter, i que per a l’ofici no s’exigixen exàmens d’urbanitat. Té mala llengua, això sí; però és home molt formal i paga sense retardar-se ni un dia. Una miqueta de caritat, senyors.
A la dona del blasfem maleït la compadien en tota la casa.
–No ho cregueu –deia rient la pobra dona–, no patisc gens. És una criatura ben bona! Té el seu geni, però ai, filla! Déu ens lliure de l’aigua mansa… És d’or; alguna copeta per a agarrar forces, però res de ser com altres que passen el dia com a estaques davant del taulell de la taverna. No es queda ni un cèntim del que guanya, i això que no tenim família, que és el que més li agradaria.
Pare la pobra dona no aconseguia convéncer a ningú de la bondat del marit. Hi havia prou de vore’l. Quina cara! En presidi n’hi havien de millors. Era nerviüt, quadrat, vellós com una fera, la cara rogenca, amb protuberàncies rudes i solcs profunds, els ulls sanguinosos i el nas xato, granellut, vetat de blau, amb manolls de cerres que apuntaven com si foren tentacles d’un eriçó que dins del crani li ocupara el lloc del cervell.
No concedia respecte a res. Tractava de «reverends» els mascles que l’ajudaven a guanyar el pa, i quan en les estones de descans s’assentava a la porta de la cotxera, lletrejava penosament, amb una veuarra que se sentia fins i tot en els darrers pisos, els periòdics favorits, els papers més abominables que es publicaven a Madrid, i que algunes senyores miraven des de dalt amb el mateix terror que si foren màquines explosives.
Aquell home que anhelava cataclismes i que somiava «la grossa», però molt grossa!, vivia per ironia en el barri del Pacífic.
La qüestió més lleu de la dona amb les criades el treia de polleguera, i obrint el sac de les amenaces prometia pujar per a degollar tots els veïns i pegar foc a la casa; hi havia prou que caigueren quatre gotes al seu pati des de les galeries perquè de la boca infecta li isquera la trista processó de sants profanats, amb acompanyament de profecies horripilants per al dia en què les coses anaren rectes i els pobres pujaren amunt, ocupant el lloc que els correspon.
Però el seu odi només es limitava als majors, als qui el temien, ja que si algun xicon del veïnat passava prop, l’acollia amb un somriure paregut al badall de l’ogre, i estenent la mà callosa, pretenia acariciar-lo.
Com que s’havia proposat no deixar en pau a ningú en la casa, fins i tot es clavava amb una gata vagabunda que rapinyava per totes les habitacions, però que els veïns toleraven perquè no hi deixava rata viva.
Va parir aquella bohèmia de pelatge blanc i sedós, i obligada a fixar domicili per a tranquil·litat de la prole, va triar el pati de l’ogre, burlant-se, potser, del terrible personatge.
S’havia de sentir què en deia el carreter. Era el seu pati un corral perquè vingueren a emporcar-lo amb les cries els animals del veïnat? D’un moment a altre s’enfadaria, i si s’enfadava de deveres, pum!, del primer puntelló anaven la gata i els gatets a estampar-se contra la paret de davant.
Però mentres l’ogre agarrava forces per a pegar-los el puntelló i l’anunciava a crits cent vegades al dia, la prole felina seguia tranquil·lament en un racó, formant un bolic de pèls rojos i negres, en el qual brillaven els ulls amb fosforescència lívida, i corejava irònicament les amenaces del carreter: mèu!, mèu!
Quin estiu més bonic! Faena, poca, i una calor d’infern que irritava el mal humor de Pepe i feia bollir en l’interior la caldera de les malediccions, que se li escapaven a borbollons per la boca.
La gent de possibles era allà lluny, als Biarritzs i Sant Sebastians, arremullant les pells, mentres ell es torrava a la cotxera. Llàstima que la mar no se n’isquera, per a engolir-se tant de «paràsit»! No quedava gent a Madrid i no hi havia faena. Dos dies sense enganxar el carro. Si la cosa seguia així, hauria de menjar-se amb creïlles els «reverends», o gastar les aus de corral, que era el nom que donava a la gata i les cries. Va ser a l’agost quan, a les onze del matí, va haver de baixar a l’estació del Mediodía per a carregar uns mobles.
Veges tu a quina hora! Ni un núvol al cel i un sol que treia espurnes de les parets i pareixia ablanir les lloses de les voreres.
–Arre, valents!… Què vols tu, gata boja?
I mentres arreava els matxos, aüixà amb el peu la gata, que maulava dolorosament i intentava posar-se davall les rodes.
–Però què vols, maleïda? Arrere, que et rebentarà una roda!
I com qui fa una obra de caritat, li va amollar a l’animal un esclafit tan furiós que el va deixar atropellat en un racó, gemecant del mal que li havia fet.
Bona hora per a treballar. No es podia mirar enlloc sense sentir irritació als ulls; el terra cremava; el vent cremava, com si tot Madrid estiguera en flames; la pols pareixia incendiar-se; es paralitzava llengua i gola, i les mosques, enfollides de calor, voletejaven pels llavis del carreter o s’apegaven al morro pantaixant dels animals buscant frescor.
L’ogre estava cada vegada més irritat a mida que descendia la costera, ardorosa, i mentres remugava les seues paraulotes, animava amb la tralla els matxos, que caminaven defallits, amb el cap catxo, quasi tocant terra.
Maleït sol! Era el guilopo més gran de la creació. Sí que mereixia que li arreglaren els comptes el dia de «la grossa», com a enemic dels pobres. A l’hivern molt d’amagar-se, perquè el jornaler tinga els membres sapastres i no sàpia on té les mans, perquè caiga de la bastida o l’agarre el carro davall les rodes. I ara, a l’estiu, ne!, foc i més foc, perquè els pobres que es queden a Madrid muiren com a pollastres a l’ast.
Hipòcrita! Segur que no destorbava tant els qui es divertien a les platges de moda.
I recordant tres segadors andalusos morts d’asfíxia, segons que havia llegit en un dels seus papers, intentava debades mirar el sol de cara i l’amenaçava amb el puny tancat. Assassí!… Reaccionari!… Llàstima que no estigues més baixet el dia de «la grossa»!
Quan va arribar al depòsit de mercaderies va parar un moment a descansar. Es va llevar la gorra, es torcà la suor amb les mans i, a l’ombra, va contemplar tot el camí que acabava de travessar. Allò cremava. I pensava amb terror en la tornada, cara amunt, pantaixant, amb el sol a plom al cap i arreant sense parar les cavalleries, ofegades per la calor. No era gran la distància d’allí a casa, però encara que li digueren que en la cotxera l’esperava el mateix nunci, no hi anava. I ara!… Encara que fent-li-ho bo que amb eixe vellet venia «la grossa», s’ho pensaria abans de decidir-se a pujar la costera amb aquella calor.
–Vinga! Deixem-nos de romanços i a treballar.
I va alçar la tapa del gran cabàs d’espart lligat als varals del carro per a buscar la provisió de cordes, però la mà va entropessar amb unes coses sedoses que es bellugaven i va sentir al mateix temps uns arraps dèbils a la pell, callosa.
Els dits grossos van fer presa, i va eixir a la llum, agarrat del bescoll, un gatet blanc, amb les potes esteses, la coa enroscada per la por i amollant un trist nyeu-nyeu, com qui demana misericòrdia.
La gata, no contenta de convertir el pati en corral, s’apoderà del carro i ficà la prole en el cabàs per a protegir-los del sol. No era això abusar de la paciència d’un home?… S’acabà tot. I amb les manotes agarrà els cinc gatets i els va tirar en un muntó als peus. Els xafigaria; ho jurava i perjurava. Faria uns ous batuts de gat.
I mentres renegava, va traure de la faixa el mocador d’herbes, l’estengué i va col·locar el muntó de pèls i maulits, en va lligar les quatre puntes, va baixar del carro i es posà a caminar amb el bolic.
Va tirar a córrer per aquell camí de foc, aguantant el sol amb el cap catxo, pantaixant i mamprengué la costera que minuts abans no volia pujar encara que li ho manara el nunci.
Alguna cosa terrible preparava. La voluptuositat del mal era sens dubte el que li donava forces. Tal vegada pretenia pujar alt, molt alt, per a, des de la cresta d’un desmunt xafar la càrrega de gats.
Però es va dirigir a casa, i a la porta el va rebre la gata amb cabrioles de goig, olorant el mocador unflat, que s’estremia amb palpitacions de vida.
–Jas, perduda –va dir pantaixant per la calor i el cansament de la carrera–; ací tens els teus pillets. Per este viatge passa, t’ho perdone, perquè eres un animal i no saps com les gasta Pepe el carreter. Però a l’altra… hum!… a l’altra…
I en no poder dir més paraules sense intercalar renegons, l’ogre va pegar la volta i se’n va anar corrents a buscar el carro, altra volta costera avall, cagant dimonis contra aquell sol enemic dels pobres. Però encara que feia més calor, al pobre ogre li pareixia que alguna cosa l’havia refrescat per dins.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
