El van emmordassar i li van lligar mans i peus en una cel·la on la bombeta ronyosa no en treia ni la foscor. No van tardar a portar-lo a una altra sala on li van posar els fils de volts enganxats als testicles. Les fuetades elèctriques contínues el sacsejaven cada dia a l’espera que confessés. Era evident que no comprenien que l’home no sabia res del que ells volien. Quan el van deslligar l’home estava que no en quedava res d’ell. Només li semblava sentir algun brunzit indefinit. Desconeixia si al carrer queia un algavessó, si el sol escalfava o si la lluna feia prou claror. Tostemps desorientat en la fosca. No tardaria a morir en una de les descàrregues en la cel·la amb olor de merda de gat i de porc. A tot estirar menjava una mica; passava el temps gitat a terra sense moure’s. De defora, li semblava sentir soroll de sirenes lluny enllà, més a prop venien els comentaris que els guàrdies xiuxiuejaven: no creus que l’hem matat? De sobte li devien veure un tremolor del cos, la qual cosa els tranquil·litzava. Els abaixarien el sou per no haver aconseguit treure-li cap declaració que interessés als superiors i no gastarien més electricitat amb els fils de volts ni amb la bombeta ronyosa en un estat en bancarrota pura. No haver-hi tant d’assetjament li disminuïa l’agonia final. Valia més això que res, fotre! Ja tindria gràcia que la crisi econòmica li abonancés la situació.
