Nou anys havien passat des que Luis Santurce s’havia separat de la dona. Després l’havia vista embolcada en sedes i tuls en el fons d’un carruatge elegant, passant per davant d’ell com un rellamp de bellesa, o l’havia endevinada des del «paradís», del Real, allà baix, en una llonja envoltada de senyors que es disputaven murmurar-li alguna cosa a l’orella per fer gala d’una intimitat somrient.
Eixes trobades li remenejaven tot el sediment de la ira passada: havia fugit sempre de la dona, com un malalt que tem la recrudescència dels seus mals, i, no obstant això, ara anava a trobar-la, a vore-la i parlar amb ella en aquell hotel de la Castellana el luxe insolent del qual era el testimoniatge de la seua deshonra.
Els moviments rudes del cotxe de lloguer pareixia que li feien saltar els records del passat de tots els racons de la memòria. Aquella vida que no volia recordar se li apareixia als ulls tancats: la lluna de mel d’empleat modest casat amb una dona bonica i educada, filla d’una família que havia anat a menys; la felicitat d’aquell primer any de pobresa endolcit pel carinyo; en acabant, les protestes d’Enriqueta regirant-se contra l’estretor; el disgust sord en sentir que tots li deien com de bella era i vore’s vestida humilment; els disgustos sorgits pel motiu més lleu; les baralles a mitjanit a l’alcova conjugal; les sospites que rosegaven a poc a poc la confiança del marit, i, de sobte, l’ascens inesperat, el benestar material que es colava per les portes: primer tímidament, per a evitar l’escàndol, després amb una ostentació insolent, com creient entrar en un món de cegos, fins que ja per fi Luis va tindre la prova indubtable de la seua desgràcia. S’avergonyia en recordar la seua debilitat. No era un covard, n’estava segur, però li faltava voluntat o la volia massa, i per això, quan després d’un espionatge vergonyós es va convéncer de la seua deshonra, només va saber alçar la mà crispada sobre aquella cara bella de nina pàl·lida, i va acabar per no descarregar el colp. Només que va tindre forces per a fer-la fora de casa i plorar com un xiquet abandonat en tancar la porta.
Després, la soledat completa, la monotonia de l’aïllament, interrompuda per notícies que li feien mal. La dona viatjava pel centre d’Europa com una princesa; un milionari «l’havia llançada». Aquella era la seua existència verdadera, hi havia nascut. Tot un hivern va cridar l’atenció a París; els periòdics parlaven de la bella espanyola; els seus triomfs a les platges de moda eren sorollosos, es buscava com un honor arruïnar-se per ella, i diversos duels i certs rumors de suïcidi formaven un ambient de llegenda entorn del seu nom. Després de tres anys de correguda triomfal, va tornar a Madrid, més bella encara per l’encant estrany del cosmopolitisme. Ara la protegia el més ric negociant d’Espanya, i en el seu hotel esplèndid regnava sobre una cort només d’hòmens: ministres, banquers, polítics influents, personatges de tota classe, que pretenien el seu somriure com la millor de les condecoracions.
Tan gran era el poder que tenia, que fins i tot Luis creia sentir-lo entorn d’ell, en vore que se succeïen les situacions polítiques sense que li tocaren la faena. La por de combatre pel sosteniment de la vida el feia acceptar aquella situació, en la qual endevinava la mà oculta d’Enriqueta. A soles i condemnat a treballar per a viure, sentia, no obstant això, la vergonya del miserable que té com a únic mèrit ser marit d’una dona guapa. Tot el seu valor consistia a fugir quan la trobava, insolent i triomfadora en la seua deshonra; fugir perseguit per aquells ulls que es fixaven en ell amb sorpresa, perdent l’altivesa de dona desitjada.
Un dia va rebre la visita d’un capellà vell i d’aspecte tímid: el mateix que ara anava assentat al costat d’ell en el cotxe. Era el confessor de la dona. Sí que havia sabut triar-lo bé! Un senyor bondadós, curtet. Quan va dir qui l’enviava, Luis no va poder contindre’s: «Valent tal!», i li va amollar l’insult. Però, impertorbable, el bon vell, com qui té aprés el discurs i té por d’oblidar-lo si tarda a dir-lo, li va parlar de Magdalena pecadora; del Senyor, que, sent qui era, l’havia perdonada; i passant a l’estil pla i natural, va explicar la transformació que havia patit Enriqueta. Estava malalta, no eixia quasi de l’hotel, una malaltia li rosegava les entranyes, un càncer al qual calia domar amb injeccions de morfina contínues perquè no la fera defallir i rugir de mal amb els arraps cruels que li pegava. La desgràcia l’havia feta tornar els ulls a Déu, es penedia del passat, volia vore’l…
I ell, l’home covard, botava de goig en sentir-ho, amb la satisfacció del dèbil que es veu venjat. Un càncer!… El luxe maleït que es podria dins d’ella, i la feia morir en vida! I sempre tan bella, veritat? Quina venjança més dolça!… No, no aniria a vore-la. Era inútil que el capellà buscara arguments. Podia visitar-lo en voler i donar-li notícies de la dona: allò l’alegrava molt; ara comprenia per què els hòmens són roïns.
Des de llavors, el capellà el visitava quasi cada vesprada, per a fumar uns quants cigarrets mentres parlaven d’Enriqueta; i alguna vegada eixien junts, a passejar pels afores de Madrid com a antics amics.
La malaltia avançava de pressa, Enriqueta estava convençuda que li quedava poc per a morir. Volia vore’l per a implorar-li el perdó; així ho demanava, amb to de xiqueta capritxosa i malalta que exigix un joguet. Inclús «l’altre», el protector poderós, dòcil a pesar de l’omnipotència, li suplicava al capellà que portara a l’hotel el marit d’Enriqueta. El bon vell parlava amb fervor de la conversió commovedora de la senyora, encara que confessava que el luxe maleït, perdició de tantes ànimes, encara la dominava. La malaltia la tenia presonera a casa, però en els moments de calma, quan el dolor no la feia anar d’un costat a l’altre com si no estiguera bé, fullejava catàlegs i figurins de París, escrivia als proveïdors, i rara era la setmana en què no arribaven capses amb les darreres novetats: trages, capells i joies, que després de contemplats i toquejats un dia en el dormitori tancat, queien pels racons o s’amagaven per a sempre en els armaris com si foren joguets inútils. Por tots eixos capritxos passava «l’altre», per tal de vore a Enriqueta somriure. Les confidències contínues feien penetrar Luis lentament en la vida de la dona; seguia des de lluny el curs de la malaltia, i no passava un dia sense que mentalment vera aquell ésser del qual s’havia apartat per a sempre.
Una vesprada es va presentar el capellà amb desusada energia. Aquella senyora estava a les darreries, el cridava a crits; era un crim negar l’últim consol a una moribunda, i ell no ho consentia. Se sentia capaç d’emportar-se’l a la força. Luis, vençut per la voluntat del vell, es va deixar rossegar i va pujar a un cotxe, insultant-se mentalment, però sense forces per a retrocedir… Covard, covard per a sempre!
Darrere de la sotana negra va travessar el jardí de l’hotel que tantes vegades, en passar pel passeig de la vora, havia espiat amb mirades d’odi… I ara, res, ni odi ni dolor: un sentiment de curiositat viu, com qui entra en un país desconegut, assaborint anticipadament les meravelles que espera vore.
Dins de l’hotel, la mateixa impressió de curiositat i sorpresa. Ah, miserable! Quantes vegades, en els somnis de la seua voluntat impotent, s’havia vist entrant en aquella casa com un marit de drama, l’arma a la mà per a matar l’esposa infidel, i destrossar en acabant, com una fera folla, els mobles cars, els cortinatges rics, les catifes toves! I ara, la blanor que sentia davall dels peus, els colors bells pels quals rovallava la mirada, les flors que el saludaven des dels racons amb el perfum, li causaven una embriaguesa d’eunuc, i sentia impulsos d’estirar-se en aquells mobles, de prendre’n possessió, com si foren d’ell, per ser de la dona. Ara comprenia el que era la riquesa i amb quina força pesava sobre els seus esclaus. Ja estava en el primer pis, i ni tan sols havia percebut, en la calma solemne de l’hotel, cap d’eixos detalls amb els quals es revela la mort en entrar en una casa.
Va vore criats darrere de la carassa impassible dels quals va creure percebre un gest de curiositat insolent; una donzella el va saludar amb un somriure enigmàtic, que no se sabia si era de simpatia o de burla per al «marit de la senyora»; va creure distingir en una habitació immediata un senyor que s’ocultava –tal vegada era «l’altre»–, i atordit per aquell món nou, va travessar una porta, espentejat suaument per la guia.
Es trobava en el dormitori de la senyora: una habitació sumida en una penombra suau que esgarrava una faixa de sol que es filtrava per un balcó entreobert.
Enmig del raig de llum hi havia una dona, dreta, esvelta, rosada, vestida amb un trage bell de soirée, l’esquena nacrada sorgint d’entre núvols de blondes i el pit i el cap enlluernadors amb el centelleig de les joies. Luis va retrocedir sorprés, protestant de la farsa. Aquella era la malalta? L’havien cridat per a insultar-lo?
–Luis… Luis!… –va gemecar darrere d’ell una veu dèbil, amb entonació infantil i suau, que li recordava el passat, els instants més bons de la seua vida.
Els ulls, ja acostumats a la foscor, van vore en el fons de l’habitació alguna cosa monumental i imponent com un altar: un llit amb graderies, en el qual, davall dels cortinatges ondulants, s’incorporava una figura blanca amb penes i fatigues.
Llavors es va fixar en la en la dona, immòbil, que pareixia esperar-lo amb l’esvelta rigidesa i els ulls de mirada vaga, com entelats per llàgrimes. Era un maniquí artístic que guardava certa ressemblança amb Enriqueta. El feia servir per a poder contemplar més bé les novetats que contínuament rebia de París. Era l’únic actor de les representacions d’elegància i riquesa que es donava a soles per a remei de la malaltia.
–Luis… Luis!… –va tornar a gemecar la veu des del fons del llit.
Tristament va anar Luis cap a ella, i es va vore agarrat per uns braços que el van estrényer convulsivament i va sentir una boca ardorosa que li buscava la seua, implorant perdó, al mateix temps que en una galta rebia la carícia tèbia de les llàgrimes.
–Dis-me que em perdones, dis-ho, Luis, i potser no em moriré.
I el marit, que instintivament intentava repel·lir-la, va acabar abandonant-se entre aquells braços, repetint sense adonar-se les mateixes paraules carinyoses dels temps feliços. Davant dels ulls, acostumats a la foscor, anava marcant-se amb tots els detalls la cara de la dona.
–Luis, el meu Luis! –deia ella somrient enmig de les llàgrimes–. Com em trobes? Ja no sóc tan bella com en els nostres temps de felicitat… quan jo encara estava bé. Dis-me, per favor!, dis-me què et parec.
El marit la mirava esbalaït. Bella, sempre bella, amb aquella bellesa infantil i ingènua que tan temible la feia. La mort encara no hi havia arribat; únicament entre el perfum suau d’aquella carn sobirana, d’aquell jaç majestuós, pareixia que hi havia un baf subtil i llunyà de matèria morta, alguna cosa que delatava la descomposició interior que es barrejava en els seus besos.
Luis va endevinar la presència d’algú darrere d’ell. Un home, a quatre passes, els contemplava amb expressió confusa, com atret per un impuls superior a la voluntat que l’avergonyia. El marit d’Enriqueta coneixia, com mitja nació, la cara austera d’aquell senyor ja major, home de principis sans, gran defensor de la moral pública.
–Dis-li que se’n vaja, Luis! –va cridar la malalta–. Què fa eixe home ací? Només et vull a tu… només que vull el meu marit. Perdona’m!… Va ser el luxe, el luxe maleït: necessitava diners, molts diners; però voler… només et vull a tu. Enriqueta plorava mostrant penediment, i aquell home plorava també, dèbil i humil davant del menyspreu.
Luis, que tantes vegades havia pensat en ell amb arravataments de còlera, i que en vore’l havia sentit impulsos de tirar-se-li al coll, va acabar mirant-lo amb simpatia i respecte. També la volia! I la comunitat en l’afecte, en comptes de repel·lir-los, unia el marit i «l’altre» en una simpatia estranya.
–Que se’n vaja, que se’n vaja! –repetia la malalta amb una cabuderia infantil.
I el marit mirava l’home poderós amb expressió suplicant, com si demanara perdó per a la dona, que no sabia què deia. –Vinga, senyora Enriqueta –va dir des del fons de l’habitació la veu del capellà–, pense vosté en si mateixa i en Déu; no incórrega en el pecat de supèrbia.
Els dos hòmens, el marit i el protector, van acabar assentant-se al costat del llit de la malalta. El dolor la feia rugir, li havien de posar injeccions sovint, i els dos acudien sol·lícits a cuidar-la. Uns quants viatges van entropessar les mans en incorporar a Enriqueta, i no els va separar una repulsió instintiva, sinó que s’ajudaven amb efusió fraternal.
Luis trobava cada vegada més simpàtic aquell bon senyor, de tracte tan pla tot i els milions que tenia, i que plorava la dona més encara que ell. Durant la nit, quan la malalta descansava per l’acció de la morfina, els dos hòmens, compenetrats per aquella vetlada de patiments, conversaven en veu baixa, sense que en les paraules es notara el menor deix d’odi. Eren com germans reconciliats per l’amor.
A la matinada va morir Enriqueta, mentres repetia: «Perdó! perdó!». Però la darrera mirada no va ser per al marit.
Aquella au bella sense trellat va alçar el vol per a sempre acariciant amb els ulls el maniquí de somriure etern i mirada vidriosa; l’ídol del luxe que alçava prop del balcó el cap buit, sobre el qual, amb fulgor infernal, centellejaven els brillants, ferits per llum blavosa de l’alba.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
