La meua gran decisió

Un dia vaig sentir-me compel·lit per una força inefable i, amb la valentia de qui sap que no rebria l'acceptació de tothom, vaig prendre una decisió transcendental. I d'aquesta mena va esdevenir un acte màgic: vaig trescar camins fins ara insondables. Capbussant-me en la fondària del temps, vaig aprendre a adelitar-me en la bellesa de l'amor i abrusir-me en les seues espines. Vaig continuar vagarejant pels reglons torts dels segles i cert savi medieval va ensenyar-me que la fe i la passió són l'eix que mouen la vida. En girar per un altre recolze del camí, un reconegut cavaller va exhortar-me a enfrontar una batalla molt acarnissada entre cos i ànima. I d'ella vaig eixir-me'n, però amb cicatrius marcades a ferro roent.

Però no tot van ser llums. De sobte vaig topar-me amb una llarga nit on sols se sentien veus ofegades de les quals vaig aprendre a no apaivagar-ne mai la meua. I així vaig desenvolupar la fortalesa del feble avesat a la foscúria.

El vent de la Història no sempre bufava a favor, però jo anava ensumant cada gra de sorra que el temps destil·lava. Vells trobadors, Ramon Llull, Ausiàs March i molts més van confiar-me la llavor d'una saviesa perenne i atemporal... I l'esguard profund de qui és capaç de servar la bellesa de detalls que requereixen una doble lectura.

El dia que vaig decidir d'aprendre català, no sabia que podria endinsar-me per les giragonses de la vida, ni que beuria de fonts sagrades. Però vaig adonar-me que aquesta no és una llengua que es conforme amb la rigidesa honorífica de les glòries passades. També sap adquirir la mal·leabilitat del dia a dia i adaptar-se al vaivé del futur.

I salvant mots..., continuaré viatjant.

Llorenç Garcia

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat