República espanyola: bandera i himne. Xe, l'himne, si és d'u d'Ontinyent!

14 d’abril, una efemèride ara en alça. No ho dic debades, que el mot «república» corre de boca en boca; alguns la desitgen —la República— alliberadora de la nació que senten; uns altres, però, la pretenen reformadora de l’Espanya dissenyada pels Borbons per dret de conquesta, l’Espanya del «¡viva las cadenes!» que encara continua molt viva. Uns i altres amb simbologia respectiva, banderes i himnes, que a Espanya són símbols de la parcialitat, tot esdevenint ideològics, i no de la totalitat.

La pàtria és un element consubstancial al ser humà. U és d’on és i el que és. Allà pel segle XVIII, però, hi hagué qui, supremacista ell, s’empescà allò de l’estat-nació o, el que és el mateix, fer combregar tothom amb rodes de molí. La pàtria, en definitiva, depenia de la quantitat d’individus amb porres que un rei poguera pagar i mobilitzar. Tens subjectes amb porres (sabres, baionetes, fusells, canons...), ets pàtria, amb glòries militars per lluir en exaltats currículums guerrers. No en tens, d’individus uniformats amb porres, doncs a tocar-te el rabo, no ets ningú, t’abaixen a la categoria de regional i ja no parles una llengua sinó un dialecte a oblidar. Ah!: i a rebre estomacades, com ben bé comproven darrerament els connacionals dels valencians al nord del rierol de la Sènia. Així s’inventaren Espanya i així continua funcionant l’invent, de 1707 ençà. Una Espanya, si més no una part, que també s’autocritica, que vol alliberar-se de les cadenes. Ara bé: a l’hora de la veritat, també eixa Espanya oblida els drets dels no castellans a emancipar-se. Castella, per als republicans espanyols de 1931, és la nació de debò, és Espanya: d’aquí el color morat a la bandera, que no és debades, i la reivindicació del Cid a l’himne republicà. El Cid? Definitivament, tot parafrasejant l’Astèrix de Goscinny i Uderzo, són bojos aquests espanyols.

Eibar (País Basc) fou el primer municipi a desplegar la bandera tricolor (roig, groc, morat) el 14 d'abril de 1931.

La bandera de la II República

14 d’abril de 1931, a Madrid, és proclamada la II República «espanyola». Abans, però, Francesc Macià havia proclamat la República catalana des del balcó de la Generalitat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. I, abans que ningú, els bascos d’Eibar havien penjat al seu ajuntament la bandera tricolor (roja, groga i morada). Aquests foren els primers en fer lluir la nova bandera, amb el «morat» que feien servir els centres i casinos republicans. Després d’Eibar seguiren la resta de ciutats de l’Estat, inclosa Barcelona. Sí, Lluís Companys, convertit en regidor del nou consistori republicà, la féu onejar, sobre les dues de la vesprada, a l’Ajuntament de Barcelona, i Francesc Macià —val a dir-ho— s’enfadà molt. Una hora després, a l’altra banda de la plaça, Macià proclamà la República catalana, però també —vatua— amb bandera espanyola tricolor. A Madrid també la feren onejar, la tricolor amb franja «morada», i també a València, i a Alacant i a... Arreu dels Països Catalans onejà la nova ensenya d’una República que no pretenia, d’antuvi, ser federal com la seua predecessora de 1873. El «morat» de la bandera volia representar Castella, la «región ilustre, nervio de la nacionalidad» (la nacionalidad, l’espanyola, és clar). Així s’expressava —ostres tu!— el decret del 27 d’abril de 1931 que aprovava la nova bandera d’Espanya. Atenció!: Castella és el «nervi» i la resta terra conquerida, de segona.

La I República no canvià la bandera. Mantingué l’ensenya de guerra de la marina aprovada per Carles III en 1785, que, posteriorment, Isabel II convertí en bandera per a totes les unitats militars en 1843. Els republicans de 1873 només desproveïren l’escut de la bandera d’atributs reials; escut on només figuraven les armes de Castella i Lleó. Així, el «morat» se’l tragueren del barret els republicans que feren caure la monarquia en 1931 amb la idea de ressaltar encara més la castellanitat de la Nación. Creien, erròniament, que el color morat era els dels comuners castellans derrotats a Villalar (1521), quan en veritat era el roig carmesí, el de la bandera de Castella. El 9 de març de 1873, quan fou proclamat l’Estat Català de la República Federal Espanyola, la bandera «republicana espanyola» feta servir fou una tricolor amb tres franges: blava, groga i vermella, per aquest ordre. Bé, una proposta que no reeixí. Anys abans, el 20 de juny de 1842, a Figueres, l’alcalde electe Abdon Terrades intentà proclamar la República i penja una tricolor a l’Ajuntament, en aquest cas amb franges blava, negra i vermella. Altrament, el Cantó Murcià enarborà la bandera roja.

La Primera República, que volia ser federal, no canvià la bandera. Només la desproveí de la corona a l'escut.

Allò del morat i els comuners, reivindicat pels republicans estrictament espanyols (castellans), venia de la bandera d’una societat secreta de liberals dita Los Caballeros Comuneros y Vengadores de Padilla, activa durant la Dècada Ominosa de Ferran VII (1823-1833). Bandera morada amb el castell de Castella. Quan l’intent infructuós d’un aixecament liberal en 1831, fou trobada al domicili de Mariana Pineda, implicada en el complot, una bandera morada amb un triangle verd i les paraules Libertad, Igualdad, Ley. La granadina fou condemnada a garrot vil per això. El morat entrà així en el santoral de colors patriòtics, en el d’una de les Espanyes, la liberal. L’altra, la del «¡viva las cadenes!» (crit de guerra absolutista) el menyspreà. Dues Espanyes, en 1831, quan executaren Mariana Pineda, i encara hui, quan el «¡viva las cadenes!» ha evolucionat en el «¡a por ellos, oé!». El jutge Sr. Llarena i col·legues demostren dia a dia ser dignes successors de l’alcalde del crim de Granada Ramón Pedrosa, el que perseguí i condemnà a mort la liberal Mariana Pineda. Ep! Condemnar a mort per tindre una bandera a casa. Hui, els hereus de Pedrosa, t’acusen de rebel·lió i terrorisme per aixecar la tanca d’un peatge d’autopista. En definitiva, de moliner mudaràs i de lladre no t’escaparàs.

La bandera espanyola lluïda per la II República, finalment, es convertí, però, en símbol de part i no del tot. De no res els serví el morat del «nervi de la nacionalidad». Els militars sollevats contra el govern del Front Popular adoptaren la bandera anterior al 14 d’abril de 1931 per decret del govern feixista de Burgos de 29 d’agost de 1936. Dues Espanyes, doncs, dues banderes. I això fins hui: la bandera d’uns espanyols no és la dels altres espanyols o viceversa. Igual passa al País Valencià: la senyera, segons se li afegisca la taca blava o no, representa a uns o a uns altres.

L’himne republicà

Proclamada la II República, el ministre de la guerra del I Govern Provisional i futur president, Manuel Azaña, ferm partidari de l’ensenya tricolor, insistí en l’oficialització de l’himne de Riego com a himne d’Espanya. No ho aconseguí. Fou —diguem-ne— l’himne oficiós. El 14 d’abril la gent a tot arreu taral·lejava la Marsellesa francesa. La cosa, de debò, té pebrots. Però, en fi, així succeí, que la República a Espanya, inclosos els Països Catalans, emergí amb la música que acompanya «Allons enfants de la Patrie, / le jour de gloire est arrivé».

El morat ha estat un color reivindicat pels liberals espanyols. La bandera de Mariana Pineda, a la imatge, llueix el morat amb un triangle verd i les paraules "Libertad", "Igualdad", "Ley". Mariana Pineda fou executada al garrot pel fet de tindre la bandera a casa.

No oficial del tot, però l’himne de Riego esdevingué l’himne republicà, així sentit des d’aleshores. El que, òbviament, fou descartat, com a himne, fou la monàrquica Marcha de granaderos, convertit en himne oficial de l’Estat espanyol per decret publicat al BOE de 17 de juliol de 1942. Prèviament, el govern rebel de Burgos, per decret de 27 de febrer de 1937, el convertí en melodia feixista. Bé, parlem del txampantxampan, sense lletra, que toquen encara quan «la Roja» futbolística ix a jugar, quan apareix en escena el rei dels espanyols, quan trauen d’un temple catòlic un ídol de fusta venerat i —ah!— quan acomiaden els policies i guàrdies civils que han d’atonyinar catalans; en aquest cas manta vegades acompanyat del crit de guerra, també taral·lejat, «a por ellos, oé».

De segur el lector sabrà que la cantant —en franc declivi professional— Marta Sánchez sorprengué darrerament els seus fans amb una proposta de lletra per a la melodia franquista, que provocà l’eretisme de M. Rajoy i de tot beneficiari de sobres Bárcenas i màsters per la cara. Temps enrere, el franquista José María Pemán li posà una lletra igual d’aberrant que deia allò de «Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español que vuelve a resurgir». Veges!: amb Franco ressorgí. L’invent circulà (encara el recorde en llibres de text dels anys setanta), però no arribà a quallar. La Marcha de granaderos, tal com sona hui dia, restà fixada, en 1908, per Bartolomé Pérez Casas, un senyor de Llorca (Múrcia), músic major del Real Cuerpo de Guardias Alabarderos. Ell i els seu hereus perceberen per això drets d’arranjador fins al 3 d’octubre de 1997, en què l’estat comprà els drets. Vegeu!: fins fa quatre dies.

La bandera espanyola de la II República, finalment, es convertí en símbol d'una part i no de la totalitat. El govern rebel de Burgos adoptà l'ensenya monàrquica, convertint-la també en bandera ideològica, el 29 d'agost de 1936.

Com tanta faramalla franquista que la Transició —per això és Transició!— del franquisme heavy al franquisme juancarlista light respectà escrupolosament, l’himne dels vencedors de la Guerra d’Espanya restà fixat com a melodia solemne i acceptada per tots els polítics amb prebendes del nou ordre, ara dit «constitucional». Bé, no tots es plegaren a acceptar la simbologia franquista, però sí la majoria, fins i tot el PCE de Carrillo. No obstant això, la Marcha de granaderos continua sent qüestionada, no acceptada per una part important de la ciutadania espanyola. Òbviament, és rebutjada allà on hi ha una nacionalitat que no se sent espanyola. Pel mateix motiu és rebutjada la bandera bicolor, la rojigualda, que ha esdevingut símbol dretà. L’esquerra emergent en l’actualitat, la que no se sent representada pels partits pactistes de la Transició, ha ressuscitat la tricolor amb el morat i l’himne de Riego com a símbols de la seua idea d’Espanya.

Rafael de Riego i el seu himne

Rafael de Riego era un militar espanyol, asturià, que en 1819 era el general que comandava el segon batalló, d’Astúries, que amb altres nou havia de ser enviat a Amèrica per a lluitar contra la insurgència americana. En arribar a la població de Cabezas de San Juan (Sevilla), conxorxat amb altres militars de tendència liberal, encapçalà un pronunciamiento tot proclamant el retorn a la Constitució de 1812. Era l’1 de gener de 1820. L’absolutisme caigué, de moment, i el colp militar serví perquè els liberals tornassen al poder. S’inicià, així, el Trienni Liberal, que acabà amb la intervenció absolutista europea (ai Europa!) i el retorn a l’absolutisme en 1823. Rafael de Riego fou detingut, processat pels mateixos delictes —tot salvant les distàncies— que el jutge Llarena, Tribunal Suprem i Audiència Nacional, atribueixen als independentistes catalans, i, condemnat a mort per això, penjat i decapitat a la plaça de la Cebada de Madrid el 7 de novembre de 1823.

Rafael de Riego, militar liberal. En 1821, a Cabezas de San Juan (Sevilla), protagonitzà el "pronunciamiento" que acabà, de moment, amb el règim absolutista. L'himne dedicat a ell esdevingué l'himne de l'Espanya constitucionalista de 1820-1823 i, posteriorment, himne republicà.

Riego heroi de l’Espanya democràtica, la que s’enfrontava a la del «¡viva las cadenes!», hui encara és venerat. Les tropes que ell encapçalà en 1820 —diuen— tenien una melodia, amb lletra d’un altre militar, el coronel Evaristo Fernández de San Miguel. Una lletra i una melodia que foren de seguida popularitzades com a símbol del nou règim liberal. El nou govern la convertí en himne d’Espanya. Fernández de San Miguel, però, aconseguí escapar de la repressió quan tornà l’absolutisme. Salvà la vida perquè combatia a Catalunya contra les tropes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís (l’exèrcit absolutista francès que envaí Espanya). Fou pres, sí, però empresonat a França. Vegeu com és d’important, ara i abans, ser pres i jutjat per uns jutges o per uns altres. El Junqueras o el Sánchez, ja veieu on són hui (en temps de Ferran VII ja hagueren estat penjats i decapitats); el Puigemont, en canvi, està en llibertat. A Evaristo Fernández també l’alliberaren.

La lletra de l’himne de l’Evaristo Fernández diu així: «Serenos, alegres, / valientes, osados, / cantemos, soldados, / el himno a la lid. / Y a nuestros acentos / el orbe se admire / y en nosotros mire / los hijos del Cid». En fi, ja veieu, el Cid. Els liberals espanyols —ai llas!— creien en la mateixa Espanya que els absolutistes que combatien, l’Espanya uniforme, castellana, perquè la Castella supremacista era i és el «nervio de la nacionalidad». He seleccionat la primera estrofa, però les altres i la tornada són del mateix tarannà. Podria ser una cançó perfectament compartida per l’altre bàndol, l’altra Espanya, si no fos per l’al·lusió a Riego i quan diu «Y osados quisimos / romper la cadena / que de afrenta llena / del bravo el vivir».

I tal lletra, allà va amb el contingut, tingué una melodia, la qual —vegeu— fou composada per un músic valencià, d’Ontinyent. Bé, la melodia de l’himne de Riego és un altre exemple de les —diguem-ne— «noves glòries» ofrenades a Espanya, com canta l’Himno de la Exposición Regional Valenciana de 1909, popularitzat pels blasquistes. Ja sabeu, la cançó eixa a la manera d’Asturias patria querida, ideal per a gresques i xerinoles, però a la valenciana. Glòria valenciana a l’Espanya democràtica, la republicana, fou la música de l’himne de Riego, i glòria valenciana a l’altra Espanya, la del «¡viva las cadenes!», fou Alfons XII, nascut gràcies al semen del també ontinyentí Enric de Puigmoltó. L’ADN dels Borbó actuals ve de la Vall d’Albaida, recordeu-ho. Ja veieu, els valencians li peguen als dos pals: als dels «¡viva las cadenes!» (els PP, Cs i PSOE de hui) i als altres, els del morat (veieu!: el color Podemos). Els de Compromís —ostres!— no sabria ara mateix on encabir-los: per les seues obres els coneixereu! Ara, pel que veig, estan massa lligats al morat, morat d’Espanya, que no debades, al Congrés espanyol, en són una confluència.

Josep Melcior Gomis i Colomer, natural d'Ontinyent, fou l'autor de la música de l'himne de Riego. Posteriorment, amb el triomf de l'absolutisme en 1823, s'establí a París.

València terra de músics, i tant! N’exportem —i molts!— a la Carpetovetònia, en temps de Riego i ara. Un d’aquests músics que es guanyaven la vida per terres de la Meseta era l’ontinyentí Josep Melcior Gomis i Colomer. L’home, nascut en 1791, s’inicià a la capellania de l’església de Santa Maria del seu poble, després anà a València i, quan la Guerra del Francès, acabà a Madrid. Era liberal i procliu als revolucionaris de Cabezas de San Juan. Quan i com s’uní a Riego no ho sabem, però ell li posà música a la lletra de l’Evaristo Fernández. Per què ell? Potser fou el músic que més tinguessen a mà. El cert és que Josep Melcior no es trencà el cap. Agafà —sembla— una melodia popular cantada a Ontinyent, l’arranjà i —pensat i fe— li col·locà la lletra de l’Evaristo. La melodia resultà el suficient atractiva per quallar. No fou l’única cançó liberal que Josep Melcior arranjà. Quan arribà la contrarevolució absolutista hagué de marxar més enllà dels Pirineus. Establert a París, fou amic dels compositors Louis-Hector Berlioz, Gioachino Antonio Rossini i Giacomo Meyerbeer. Ah! I de l’espanyol —madrileny— Santiago Masarnau, un nen prodigi obligat a exiliar-se per les activitats proliberals del pare.

Josep Melcior Gomis, com tants altres a la seua època, estaven abduïts per l’Espanya formada al segle XVIII. Sí, ara pretenia reformar-se, però Espanya, de nervi castellà, seguia sent. L’ontinyentí anà a Londres, on estrenà la seua coral L’inverno (1827). A París estant, composà òperes: Aben-Humeya (1830), Diable à Seville (1831), Le portefaix (1835) i Le revenant (1836). Ja veieu: si a Madrid li posava música a cançons castellanes, a París musicava per a òpera llibrets francesos. Bé, calia guanyar-se la vida. A parís aconseguí ser nomenat chevalier de la Légion d’honneur pel rei Lluís Felip de França. Morí de tuberculosi, a París, el 4 d’agost de 1836, i fou enterrat al cementeri de Montmartre, on encara roman la seua tomba.

Els símbols republicans espanyols han tornat a ressorgir. A l'Ajuntament de Sagunt, dissabte passat, fou exhibida la bandera de la II República. El 14 d'abril s'ha convertit en una efemèride a l'alça. Veurem què diu el futur. 

Doncs sí, ja veieu, l’himne de Riego, més aïna, caldria dir-li de Gomis. La melodia fou tan popular que el poble la féu seua, fins i tot en català. Una versió popular, la catalana, cantada arreu dels Països Catalans, que jo he sentida al meu avi. Diu així la primera estrofa: «Si vols sopars no te’n vages, / sardines torrades tenim, / al Berenguer en tomata / i de postre l’Alfonso fregit». Ep!, el Berenguer és el Dámaso Berenguer (no confongueu amb cap Berenguer comte de Barcelona), l’últim primer ministre de la monarquia abans de l’adveniment de la II República. Era cubà. Vaja! Nascut a Cuba. I —atenció!— fill de callosí. Son pare, Dámaso Berenguer Benimeli, era natural de Callosa d’en Sarrià. Ell, ficat a militar, trià el partit espanyolista. Un altre cubà d’origen valencià, José Martí (el progenitor era de Campanar), es convertí, en canvi, en el pare de la pàtria cubana.

Una altra versió popular de l’himne de Riego és «Si el rei demana corona, / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem». Ai llas! Si ara cantes això, el Llarena t’engarjola, com al raper Valtònyc, que ja li han anunciat que ha d’entrar en presó. Altrament, lletra popular en castellà era eixa que deia: «Un hombre estaba cagando / y no tenia papel, / pasó el rey Alfonso XIII / y se limpió el culo con él». En compte d’Alfonso XIII, digueu —si sou valents— Juan Carlos I o Felipe VI; us cauen tres anys i mig de presó. Banderes i himnes d’una part, no del tot, ja veieu que els espanyols també viuen la seua particular guerra de banderes i també d’himnes. A Espanya funciona el trágala; ara mateix enaltit per la dreta més rància. Hi ha una bandera que represente tota Espanya? Un himne? No pas. Una altra característica del nacionalisme espanyol, ara sí, el de dreta i el d’esquerra, és que l’enemic tradicional el cerca i el troba dins de les seues fronteres, no fora. Així, mentre el nacionalisme francès, anglès, alemany, etc., ha estat bastit sobre la rivalitat amb altres potències europees, l’espanyol s’ha construït sobre l’oposició a Catalunya i la resta de països de l’extinta Corona catalanoaragonesa. El «contra Catalunya» li ha funcionat i li funciona molt bé a la dreta retrògrada espanyola; i, quan no siga la Catalunya estricta l’objecte primer de la seua esquírria, perquè tard o d’hora hi haurà un estat català reconegut per Europa i la resta del món, l’acrimònia la dirigirà contra els altres catalans, els valencians. La valencianofòbia —i no descobrisc la sopa d’all— ha funcionat com a estratègia política de la dreta espanyolista establerta a València des de la Transició i més enllà. L’anticatalanisme demagògic ja el practicaven els blasquistes del diari El Pueblo, que es deien republicans. De moment han reeixit, sobretot perquè enfront tenen a gent que s’ha adaptat —i viu, val a dir-ho, la mar de bé— al «¡viva las cadenes!» neoborbònic o bé els excita el morat castellà. Espanya no es creu ni a ella mateixa. L’estat, la monarquia, tampoc no se sent representant del tot. Bandera i himne, els oficials, són exhibits per una parcialitat i l’estat no fa res perquè això no siga així; més aïna ja els va bé. Potser, posats a reformar de debò, la monarquia juancarlista, que tan moderna pretén ser, haguera pogut adoptar l’himne de Riego, himne que fou de la monarquia constitucional entre 1820 i 1823. Un altre gall cantaria. Ah!: i aquest té lletra. Bé, no donem idees. Són el que són i el txampantxanpan franquista els retrata, musicalment parlant, perfectament.

La música de l’ontinyentí Josep Melcior Gomis, per error, encara s’ha tocat solemnement com a símbol de l’Estat espanyol. A Alemanya, en 1941, quan arribaren a l’aeroport de Berlín-Tempelhof els voluntaris falangistes de la División Azul, els tocaren —mecatxis!— l’himne de Riego. Vatua la que s’armà! L’1 d’octubre de 1968 jugà a Praga la Roja futbolera. A l’hora de l’himne, sorpresa!, sonà el de Riego. Franco, irat, demanà una disculpa oficial. Ah! Els de la Roja perderen el partit. El 28 de novembre de 2003, a Austràlia, s’enfrontaven els equips espanyol i australià de la Copa Davis de tennis. A l’hora de l’himne, sonà el de Riego. Aaaaaaah! A Espanya governava Aznar. En el 2007, el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero anà a Xile i li tocaren la música de Gomis. Zapatero, però, s’ho prengué «con talante». Finalment, a Croàcia, al campionat europeu de twirling (abril de 2017), a la representació espanyola la reberen amb l’himne de Riego. Tornarà a sonar? El futur dirà. Siga com vulga, a hores d’ara és l’oposat a la Marcha de granaderos, la qual, si no hi ha rei —i ja veurem què diu l’esdevenidor— deixarà de ser ipso facto himne d’Espanya.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat