Feia cinc anys que Luis no veia els carrers de Madrid a les nou del matí. A eixa hora començaven a dormir tots els seus amics del casino, però ell, en comptes de gitar-se, s’havia canviat de vestit i es dirigia a la Florida, engrunsat pel dolç vaivé del seu carruatge elegant.
En tornar a casa després de fer-se de dia, li entregaren una carta que li havien portat la nit anterior. Era d’aquella desconeguda que mantenia amb ell una correspondència estranya durant dos setmanes. Una inicial per firma i la lletra de caràcter anglés, fina, correcta i igual a la de totes les que han sigut pensionistes del Sacré-Cœur. Fins i tot la seua dona la tenia així. Pareixia que era ella la que li escrivia i el citava a les deu a la Florida, davant de l’església de San Antonio. Quin desficaci!
Li feia gràcia pensar, mentres anava a una cita d’amor, en la dona, aquella Ernestina el record de la qual rares vegades venia a torbar-li les alegries de la seua vida de fadrí, o com deia ell, de marit «emancipat». Què devia fer ella a eixes hores? Cinc anys que no es veien, i ben poques notícies en tenia. Unes vegades viatjava per l’estranger, altres sabia que s’estava en províncies, a casa de vells parents; i encara que residia temporades llargues a Madrid, no s’havien trobat mai. Açò no és París ni Londres, però resulta prou gran perquè no entropessen dos persones mai quan una fa la vida de dona abandonada, visitant més les esglésies que els teatres, i l’altra s’agita en el món de nit i torna a casa cada dia a l’hora en què el frac arrugat i la pitrera bombada s’impregnen de la pols que alcen els agranadors i del fum de les bunyoleries.
Es van casar molt joves, quasi uns xiquets, i els revisters mundans van parlar molt d’aquella bella parella que tot ho tenia per a ser feliç: rics i quasi sense família. Primer, els arravataments de passió: una sort que, en trobar estret l’elegant niu dels jovençans, passejava la seua insolència feliç pels salons, per a fer enveja al món; en acabant, la monotonia, el cansament, la separació lenta i insensible, sense deixar per això de voler-se; a ell l’atreien les amistats de fadrí, i ella protestava, amb escenes i xocs que feien odiosa per a Luis la vida conjugal.
Ernestina va voler venjar-se fent sentir els zels al marit, es va entregar amb entusiasme a un joc tan perillós i va tindre el seu coqueteig comprometedor amb cert attaché de legació americana, que inclús tingué aires d’infidelitat.
Luis bé sabia que la cosa no tenia malícia, però quin dimoni!, ell no servia per a casat, aquella vida l’angoixava, i va aprofitar l’ocasió i va prendre l’assumpte seriosament. Amb l’americà s’ho va arreglar, li va pegar una estocada lleu, pobre xic!, quin gran servici li havia prestat sense saber-ho! I d’Ernestina es va separar sense escàndol, sense intervencions judicials. Ella amb els parents, amb qui li rotara, i ell una altra vegada a l’habitació de fadrí, com si no haguera passat res i els dos anys de matrimoni foren un llarg viatge pel país de les quimeres.
Ernestina no es resignava, i es va regirar volent tornar amb ell. El volia de deveres; el passat eren criaturades, menudències, però tot i que això afalagava a Luis, l’indignava, com una amenaça a la seua llibertat recobrada miraculosament. Per això oposava la negativa més terminant als senyors respectables, antics amics de la família, que la dona li enviava com a ambaixadors. Ella mateixa va anar unes quantes vegades a la casa, sense aconseguir que li obriren la porta; i tan tenaç era la resistència de Luis que inclús va deixar d’assistir a certes reunions, en endevinar que allí protegien la seua dona i algun dia farien que s’hi trobaren «casualment».
Bo era ell per a ablanir-se! Era un marit ultratjat, i certes coses, redéu!, no s’obliden mai.
Però la seua consciència de bon xic li replicava amb duresa:
–Eres un guilopo que fingixes ultratges per a conservar la llibertat. Et presentes com a marit infeliç per a seguir fadrí, fent infeliços de deveres altres marits. Et conec, egoista.
I la consciència no s’enganyava. Els cinc anys d’emancipació havien sigut per a ell molt alegres. Somreia recordant els èxits, i ara mateix pensava amb fatuïtat en aquella desconeguda que l’esperava: alguna dona que el devia haver conegut en algun saló i tenia interés a envoltar de misteri la seua passió. Ella havia tornat la iniciativa en una carta insinuant, després hi hagueren preguntes i respostes en les planes d’anuncis dels periòdics il·lustrats i, per fi, aquella cita, a la qual acudia Luis amb l’ansietat que desperta el desconegut.
El carruatge es va parar davant de San Antonio de la Florida. Va baixar Luis i féu senyal al cotxer que esperara. Havia entrat a treballar per a ell quan encara vivia amb Ernestina; era l’etern testimoni de les seues aventures. El seguia, fidel i obedient, en totes les corregudes de la seua «viudetat», però pensava amb enveja en els temps passats, desitjava no vetlar tant.
Bon matí de primavera! La gent alegre cridava als berenadors; passaven entre l’arboreda, ràpids com si foren aus de colors, els ciclistes encorbats amb camisetes ratllades; per la part del riu sonaven cornetes, i sobre el fullatge, eixams d’insectes, embriacs de llum, rodaven brillant com si foren espurnes d’or. Luis, influït pel lloc, pensava en Goya i en les duquesses gracioses i atrevides que, vestides de majas, venien a assentar-se davall d’aquells arbres, amb els seus galants de capa de grana i capells. Bons temps!
La tos insistent i maliciosa del cotxer el va avisar. Una senyora baixava del tramvia i es dirigia a la trobada de Luis. Vestia de negre i el vel del capell li cobria la cara. Esvelta i de caminar graciós, menejava les anques amb cadència harmònica, i a cada passa ressonava el fru-fru de la fina roba interior.
Luis percebia el mateix perfum de la carta que guardava en la butxaca. Sí, era «ella». Però quan va estar a poques passes, el moviment de sorpresa del cotxer el va avisar abans que la vista.
–Ernestina!
Va creure que era una traïció. Algú havia avisat la seua dona. Quina situació tan ridícula!… I l’altra que estava a punt d’arribar!
–A què véns? Què busques?
–Vinc a complir la meua promesa. Et vaig citar a les deu, i ací estic.
I Ernestina va afegir amb un somriure trist:
–A tu, Luis, per a vore’t toca apel·lar a estratagemes que repugnen a una dona honrada.
Redéu! I per a tindre una trobada desagradable havia eixit de casa tan matí! Citat per la seua dona! Com se’n riurien els amics del casino en saber-ho!
Dos bugaderes es van parar en el camí a curta distància, amb pretext de descansar i s’assentaren damunt dels sacs de roba. Volien sentir una miqueta el que es deien aquells senyorets.
–Puja, puja!… –va dir Luis a la seua dona amb accent imperiós.
L’irritava la ridiculesa de l’escena.
El cotxe va mamprendre la marxa carretera d’El Pardo amunt, i la parella, amb el cap reclinat en el drap blau de la capota estesa, s’espiaven sense mirar-se, com angoixats per la situació, i sense atrevir-se cap dels dos a parlar primer.
Ella va començar. Ah, la maleïda! Era un xicon amb falda; sempre ho havia dit Luis. Per això en fugia, en tindre-li molta por, perquè, tot i la dolçor de gateta carinyosa i submisa, acabava sempre imposant la seua voluntat. Ai senyor, quina educació que donen en eixos col·legis francesos!
–Mira, Luis… poques paraules. Et vull, i vinc decidida a tot. Eres el meu marit, i amb tu he de viure. Tracta’m com vullgues, pega’m… et voldré com eixes dones que admeten els colps com a prova d’afecte. El que et dic és que eres meu i no t’amolle. Oblidem el passat i encara podem ser feliços. Luis, Luis meu, quina dona pot voler-te com la teua?
Quina manera d’entrar en matèria! Ell volia callar, mostrar-se altiu i desdenyós, fatigar-la amb la seua indiferència, perquè el deixara tranquil, però aquelles paraules el van traure fora de si.
Tornar a unir-se? De seguida! Que no estava bé?… Ah, senyora! Vós oblideu, sens dubte, que hi han coses que no es perdonen mai, coses… En fi, que qui bé estiga, que no es menege. Ells no servien per a casats, no congeniaven. Hi ha prou de recordar l’infern en què es van convertir els darrers mesos de matrimoni. Ell es trobava bé, a ella no li provava malament la separació, ja que estava més bonica que abans –paraula d’honor, senyora–, i seria una destrellat desfer per animalades el que el temps havia fet sàviament.
Però ni el cerimoniós «vós», ni les raons de Luis convencien la senyora. Ella no podia seguir així. Ocupava en la societat una posició molt equívoca: quasi la igualaven amb dones infidels; era objecte de declaracions i assiduïtats que la revoltaven; creien que era una jove alegre i fàcil, sense carinyo ni família; anava d’una banda a altra, com el jueu errant. Digues, Luis, això és viure?
Però com que a Luis li havien dit això mateix tots els qui havien anat a parlar-li en favor d’Ernestina, ho escoltava com qui sent una música antiga i embafadora.
Quasi d’esquena a la dona, mirava el camí, els Viveros, davall de les arboredes on bollia una multitud alegre. Els pianos de manubri emetien notes cridaneres, semblants a la xarramenta d’aus mecàniques. Valsos i polques formaven l’acompanyament d’aquella veu trista que dins del carruatge relatava les seues desgràcies. Luis pensava que el lloc per a la trobada l’havia triat amb premeditació.
Allà, tot parlava de l’amor legítim sotmés a reglamentació oficial. Ací, dos bodes; en el restaurant de més cap allà, unes altres; en darrer terme, els convidats d’una altra boda menejant el culet al compàs dels pianos amb la panxa plena de vinatxa. Allò repugnava a Luis. Tot cristo es casava!… Poc animals! Quanta gent inexperta que hi ha al món encara!
Arrere van quedar Viveros amb les bodes alegres; els valsos sonaven allà lluny, com a sacsades vagues de l’aire, i Ernestina seguia infatigable, parlant cada vegada més prop de l’orella del marit.
Ella viuria tranquil·la, sense molestar-lo, si no existiren els zels. Perquè ella se sentia zelosa. Sí, Luis, riu tan com vullgues, zelosa des de fa un any, en vista de les aventures i els escàndols. Ho sabia tot: la seua vida entre bastidors, els apassionaments momentanis i escamosos per dones que se li menjaven la fortuna; li havien dit, inclús, que tenia fills. Podia estar tranquil·la? No havia de defendre la possessió del seu marit, que era l’única cosa que tenia en el món?
Luis ja no estava d’esquena, ara estava de cara, superb i magnífic. Ah, senyora! Com de malament l’aconsellaven els amics! Ell feia la seua santa voluntat, d’acord? No havia de donar explicacions a ningú, i si n’haguera de donar, també hauria d’exigir-li’n a ella, i… recordeu, senyora!, penseu si sempre heu sigut fidel als deures.
I mentres enumerava les seues desgràcies, que en el fons li tenien exactament igual, i anomenava infidelitats el que van ser coqueteries imprudents, tot amb veu i aires que recordaven els seus abonaments en l’Español i la Comedia, Luis anava fixant-se en la seua dona.
Que bonica que estava la maleïda! Ja no era aquella xica bonica, però dèbil i delicada, que tenia horror a l’escot, en no voler ensenyar el que li sobreeixia de les clavícules. Els cinc anys de separació n’havien fet una dona adorable, esplèndida, amb les redonors, el color i la suavitat d’un fruit de primavera. Llàstima que fóra la seua dona! Com devien desitjar-la els qui no estaven en el seu cas!
–Sí, senyora, puc fer el que vullga i no he d’explicar el que faig… A més, quan es té el cor destrossat, toca atordir-se, oblidar, i jo tinc dret a tot… a tot! Ho enteneu? Per a oblidar que he sigut molt desgraciat.
Li encantaven les seues paraules, però no va poder seguir. Quina calor! El sol estacava els rajos per davall de la capota, l’ambient pareixia impregnat de foc i el contacte obligat dins del carruatge començava a comunicar-li la calor suau i voluptuosa d’aquell cos adorable… Quina desgràcia que aquella dona tan bella fóra Ernestina!
Era una dona nova. Experimentava al costat d’ella impressions només sentides en l’època de festeig. Es veia encara en aquell vagó de l’exprés que anys abans els havia dut a París, embriagats de felicitat i palpitants de desig.
I ella, amb aquella facilitat que sempre havia tingut per a llegir-li els pensaments, s’aproximava a ell, tendra i submisa com una víctima, demanant el martiri barata una miqueta de carinyo, penedint-se de les seues eixides passades, pròpies de la inexperiència, i acariciant-lo amb el perfum de l’alé, aquell mateix perfum de la carta, que, estremint-lo, li embolicava el cervell en fumera embriagadora.
Luis fugia de qualsevol contacte, es recollia com una donzella poreguita al seient. El record dels amigots era la seua única defensa. Què diria el seu amic el marqués, un verdader filòsof, que, content amb la seua llibertat de marit divorciat, saludava la dona pel carrer i besava els xiquets nascuts molt després de la separació? Aquell era un home. Havia de posar fi a una escena que considerava ridícula.
–No, Ernestina –va dir per fi, tutejant-la–. No ens unirem mai. Et conec: totes sou iguals. És mentira el que dius. Seguix el teu camí, com si no ens coneguérem…
Però no va poder continuar. La dona li girava ara l’esquena. Plorava amb el cap al respatler, i la mà enguantada introduïa el mocador davall del vel per a eixugar-se les llàgrimes.
Tot seguit va fer un gest d’enfadamenta. Llagrimetes a ell! Però no, plorava de deveres, amb tota l’ànima, amb gemecs d’angoixa i sacsons nerviosos que li bellugaven tot el cos.
Penedit de la brutalitat, ordenà al cotxer que parara el carruatge. Estava fora de Puerta de Hierro; no passava ningú en aquell moment pel camí.
–Porta aigua… qualsevol cosa. La senyoreta no es troba bé.
I mentres el cotxer corria a un hostal que hi havia prop, Luis va intentar tranquil·litzar la seua dona.
–Vinga, Ernestina, serenitat. No és per a tant. Açò és ridícul. Pareixes una xiqueta.
Però ella encara gemecava quan va arribar el cotxer amb una botella plena d’aigua. Amb la precipitació havia oblidat agarrar got.
–Té igual, beu.
Ernestina va agarrar la botella i es va alçar el vel. Ara el marit la veia bé. Cap potinga de tocador, com en els temps que freqüentava el món; el cutis, tractat a l’aigua gelada, tenia una pal·lidesa fresca, de transparència rosada.
Luis es va fixar en aquells llavis adorables que es frunzien per a ajustar-se al coll de la botella. Bevia amb dificultat. Una gota s’escapava rovallant lentament per la barbeta, redona i graciosa. Rodava a poc a poc, enredrant-se en la imperceptible pel·lícula de l’epidermis. Ell la seguia amb la vista, i s’aproximava cada vegada més.
Estava a punt de caure!… Ja queia!
Però no va caure, ja que Luis, sense saber el que feia, la va arreplegar amb els llavis. I de sobte es va sentir abraçat per la dona, que feia un crit de sorpresa, de goig tronat.
–Per fi… El meu Luis… Si jo ja ho deia! Si eres molt bo!
I amb la serenitat tranquil·la dels qui no han d’amagar el seu amor, es van besar sorollosament, sense fixar-se en la sorpresa de la dona de l’hostal que va arreplegar la botella.
El cotxer, sense esperar ordes, arreà els cavalls cara Madrid.
–Ja tenim ama –murmurava mentres pegava trallades a les bèsties–. A casa de seguida, abans que el senyoret s’ho repense.
El cotxe volava per la carretera amb l’arrogància d’un carro triomfal, i en l’interior, la parella, agarrada de la cintura, es mirava amb passió. El capell de Luis en terra, i ella li acariciava el cap i el despentinava: el joc favorit de la lluna de mel.
I Luis reia en trobar el succés graciosíssim.
–Ens agarraran per novençans impacients. Creuran que ens escapem dels Viveros per tal d’estar a soles i lliures de convidats.
En passar per davant de San Antonio, Ernestina, reclinada en un muscle del marit, es va incorporar.
–Mira, eixe és qui ha fet el miracle d’unir-nos. De fadrina li resava i li demanava un bon marit i, per segona vegada, em protegix, i em dóna el meu Luis.
–No, vida meua, el miracle l’has fet tu amb la teua bellesa.
Ernestina va dubtar un instant, com si temera parlar, i per fi va dir amb un somriure maliciós:
–Ah, senyor meu! No cregues que m’enganyes. El que et torna a mi no és l’amor tal com jo el vull, és això que diuen la meua bellesa i els desitjos que en tu desperta. Però he aprés prou en estos anys de consol i soledat. Ja voràs, Luis meu. Seré molt bona; et voldré molt… Em vols com a amant; però amb bondat i amb carinyo, jo he d’aconseguir que m’adores com a muller.
Conte extret de Contes Valencians 2, editat per Llibres de l’Encobert
Traducció: Juli Jordà
Revisió: U i DOS Serveis lingüístics
Il·lustracions: Saida Granero Parra
