Si es fa el trenc d’alba al llavador

22 abril 2018 01:00h

Sabia que s’havia perdut en la darrera de les rondes del rosari i se sentia secretament culpable. En desvetllar-se, entre la penombra de la cambra, havia notat la mirada blanca de la tia Pepica que l’entrellucava mentre els llavis color ciri mussitaven la pregària. Sabia que el que hauria d’haver fet hauria estat dir-ho a l’àvia –que s’havia adormit a la darrera de les rondes del rosari, àvia– i ella l’hauria posat enfront l’efígie de sant Jaume al menjador. Li hauria fet resar algun dels salms seleccionat amb la mirada de falcó i les puntes ensalivades dels dits; els capcirons tacats tènuement del negre del fullam i de la nit incipient que ja cobria enllà dels finestrons. A la claror d’un espelma hauria dit el salm i adéu-siau, amb l’aura transparent protegint-li l’esquena. Però no havia dit res –callat com una puta, s’havia etzibat a ell mateix– i enmig de la tenebra havia anunciat al conclave.

—Bé, me’n vaig que és l’entrà. Hem quedat en acabant de sopar.

Les dotze de la nit tocaren al rellotge i s’escamparen per la casa familiar; des del terrat a les golfes, des de les teulades color carbó i terrissa roja fins el galliner; des dels corrals dels conills fins l’alcova i més enllà, a la cambreta. Els tocs de les campanes pujaren les escales del rebedor vora la porta reblada de fusta i de ferro, i anaren directes cap a la cambra on s’havia resat el rosari. La tia Pepica el mirà amb els ulls blancs, orbs de nit però plens de llum.

—Si es fa el trenc d’alba, al llavador del Pla la Font no vages.

Mirà la tia cega sense entendre. No solia preguntar, però se sentí encuriosit.

—Per què?

—Calla, no amotines. Fes el que et diuen i vés alerta: demà serà sant Hipòlit.

L’àvia ho digué amb un gest imperatiu i després amb una carícia suau. Recordà aquell gest en passar al davant del convent de les monges, quan ja havia tancat la porta enorme del casalici i havia eixit des del Patronat per l’avinguda de Jaume I. Al davant de les monges clarisses valorà la possibilitat d’entrar a corre-cuita, abastar la pica d’aigua beneita amb la punta dels dits i ruixar el front. Seria un toc suau, una fragància com de roses que li davallaria ràpidament fins les celles; frescor tan coneguda que esmenaria amb total seguretat aquella becada del rosari. Però algú l’empentà pel darrera quan ja es disposava a tocar el pom de la porta del convent.

—Què fas, Jeroni? Arribes ara? T’has perdut moltes filaes!

I llavors es girà per trobar-se amb la cara rubicunda de Benet Malafaixa, company seu a l’institut, que sempre li proposava de baixar plegats a Alcoi de festa i ell sempre el defugia. Feien segon de batxillerat junts i des de tercer d’ESO que aquell malafaixa volia seure amb ell i ser el seu amic. Però alguna cosa en ell li feia malfiar-se: potser era el malnom d’un avantpassat bandoler, Peret Mà a la faixa, heretat i deformat a través del temps; o potser era el gest conspicu amb què sovint el sorprenia espiant-lo als patis de l’institut; o potser eren velles històries de son pare, aquell venedor de mel i de vi del Pla la Font. No ho sabia, alguna cosa no li agradava d’ell, ni tampoc a l’àvia li feia gràcia; una vesprada que havia tocat al casalot i havia preguntat per ell li havia dit que el seu nét no era a casa.

—Per què li has dit a Benet Malafaixa que havia anat al Patronat, si estava veient la tele?

L’àvia l’havia mirat uns segons indecisa, com si volgués contar-li alguna cosa més. Al final digué:

—En eixa família no estan batejats. No són de fiar.

I ara Benet Malafaixa el mirava amb els ulls esclatant des de les conques.

—Vols que baixem pel passeig a vore els bequeters?

No sabia per quina raó aquella nit accedí. Per això baixà amb ell el passeig, entre la gentada i les músiques de les bandes d’Agres i de Muro, de Quatretonda i de Llutxent que tocaven el Malpasset, Caravana i Paquito el Xocolatero. Per això veié amb ell la navalla oscil·lant dels contrabandistes, que feia giragonses monstruoses capaces de decapitar algú i que Benet es mirava amb una emoció i un afecte malament dissimulats. Per això veié el confeti com una estora pels carrers, les banderes de quatre barres grogues i grana penjades dels balcons, les imatges santíssimes sobre fons blanc que l’àvia i les ties també estenien a les balconades de la casa del carrer Mossèn Jerònim i veié també les banderes de les esquadres mora i cristiana a cada fanal i a cada arbre del passeig. La Nit de l’Entrà era un desori de música i d’estrèpit, de comparses desfilant, de confusió i d’alegria en una gatzara que li semblà un any més apoteòsica. Més encara quan Benet Malafaixa treia d’algun lloc un got de plàstic enorme de cafè licor i li n’oferia amigablement. Va ser en el moment que feia el primer glop, just quan una comparsa cristiana li passava al davant entre un pasdoble dedicat a la Mare de Déu de les Aigües, que sentí unes mans que li tustaven l’esquena. Per segona vegada algú en aquella nit l’empentava, però en aquella ocasió havia sigut un pessic suau i un rostre més delicat havia vingut a sobtar-lo.

* * *

Les coneixia de vista de l’institut. Anaven al batxillerat de ciències i com que eren de Benilloba i no de Cocentaina, no les veia sovint pel poble. En alguna nit de festa per Alcoi i en algun cafè al pub Kilòmetre Zero sí que les havia vistes, però s’adonava que mai no havia pensat en elles. Ara, però, el contemplaven com si el conegueren pregonament, amb un somriure per on s’hauria perdut qualsevol. Semblaven bessones i no ho eren, que es duien un any. Aquella nit li semblaren estranyament atractives, com d’un gust irisat en les parpelles acolorides i d’un sabor com de mesc en els llavis caramel. Els ulls amatents de totes dues esperaven una resposta, després d’empentar-lo i de grapejar-lo suaument. Encara tenia viu al cos el tacte de l’últim gest d’alguna de les dues –d’Elvira o de Lula, no sabia dir de quina i és que els noms de les carícies ja se li confonien per la pell– i potser aquell escalfor va fer que es decidís i digués que sí. Mentre s’escoltava a ell mateix parlar s’adonà que Benet Malafaixa s’havia fet fonedís i ja no hi era.

—Clar que me’n vaig a la berbena amb vosaltres, a fer-me’n una.

I així era com havia acabat a la discomòbil de la plaça del Mercat ballant entre les dues figures de les germanes Ferrandis, que a cada instant, a cada glop de cafè-licor barrejat amb coca-cola li semblaven més sinuoses, més estilitzades. Notà el frec dels cossos quan sonà una estranya cançó en italià.

Comme te po' capì chi te vò bene
si tu le parle 'mmiezzo americano?
Quando se fa l'ammore sotto 'a luna
come te vene 'capa e di:"I love you!?"

Pa pa l'americano!

A cada colp de malucs, a cada mà que es trobava casual i s’entortolligava tenaç, suau entre els dits, a cada estrebada als pits, a cada frec de coll bru contra el seu braç ferm Jeroni sentia una tensió creixent, una escalfor que puja i es mescla en la mirada perifèrica. Qui de les dues xiques –Elvira o Lula, els noms ja se li confonien en el trànsit de la pell atzabeja– li havia acariciat l’esquena per un instant amb tacte candent i abrasador?

En un d’aquells instats de confusió, quan Jeroni dipositava una mà en la cintura d’Elvira i mirava sinuós el cos temptador de Lula que se li acostava insinuant per l’altre braç que ell li atansava i ella aferrava, la música cessà sobtadament. La veu aguda d’una xica vestida amb els colors de la Guàrdia Jalifiana recità pel micròfon uns versos de Vicent Andrés Estellés, mentre una remor de bandúrria i de clarinets, de xirimies i de tabals omplia suaument la plaça en uns moments delirants i taumatúrgics. Els cossos es balancejaven expectants alhora que els versos omplien el cadafal ple d’altaveus i de micròfons per a la veu aguda. Les germanes abraçaven cadents el cos de Jeroni, que atenia a una veu que coneixia molt bé.

Si no tingués què dir tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l´ègloga i de dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em dónes, doncs, la pau. Et demanaré altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Com un pa entre mantes d’una por inconcreta,
que creix i creix amb una tristíssima buidor.
És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

De cremar les paraules i de fer, del fum, el llenç
que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.
És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent.

I quan la veu havia pronunciat Sant Vicent les germanes Ferrandis s’havien deixat anar de Jeroni en un gest sobtat i un udol ple de nit. L’udol es confongué amb l’inici d’una cançó vertiginosa, que fou el moment que la plaça del Mercat tornà a esclatar en el ball frenètic i una exclamació de joia. Jeroni es mirà les dues germanes, que semblaven espantades i excitades.

—No vos ha agradat? Qui recitava era la meua cosina Mari...

—La de la confraria de la Mare de Déu de les Aigües? –preguntà Lula.

—La coneixeu?

—Clar que sí –digué Elvira–. Una xica encantadora, com el seu cosí...

I de bell nou s’havien acostat a ell per ballar una cançó embogida, perquè ell pogués saber quin aroma emanen les germanes que ballen al compàs, sota la seua barbeta, les nits que amenacen lluna plena.

—Esta nit l’acabarem veient la diana junts, val?

I ell s’havia imaginat la diana, aquell acte a les sis del matí en què una filà travessa el poble al ritme vençut dels esgotats músics, com el final ideal per a la festa amb les dues siluetes que a cada pam de nit, a cada ball a crits, li anaven semblant encara més belles, més fulgurants, més seductores.

* * *

Amb l’últim bocí de nit, Jeroni s’havia deixat caure en un dels bancs del Pla la Font, on les canonades de vint dolls rajaven aigua. Amb les venes plenes de cafè licor i la vista confusa mirà les deus d’aigua en la foscor i recordà que l’avi li contà fa molts anys que hi hagué un temps funest en què les fonts rajaven massa aigua i amenaçaven negar el poble. Va ser quan durant tres dies desaparegué la imatge de la Mare de Déu de les Aigües del convent de les monges. Llavors els dimonis pogueren baixar de la serra, pel poble es passejaven els espectres i les fonts escopien aigua enfurismades. No deixava de ploure i no hi hagué festes aquell any. Les gallines no ponien cap ou com si totes fossen lloques, els animals de corral no parien i les gates sols infantaven cadells negres. Fins que una nit tres homes i dues dones de la seua família trobaren el quadre al fons de la cova de la Penya Banyada i baixaren al poble de pressa i corrent, que quasi els enxampen abans d’arribar a l’ermita de sant Cristòfol. Va ser una nit sense festes ni entrà, tot just abans de sant Hipòlit...

Lula i Elvira Ferrandis l’agafaren de les mans, l’alçaren i caminaren uns metres

—No tens calor?

I Lula s’havia llevat d’una estrebada el vestit i d’un bot elegant s’havia llançat al llavador. Quan de l’aigua aparegué el rostre feliç, Elvira havia rigut l’ocurrència de la seua germana, s’havia llevat la samarreta i els pantalons, i també s’havia llançat a l’aigua tranquil·la. Allà xipollejà amb la germana entre rialles de nit i des d’allà li demanaren a Jeroni que botés també. Jeroni somrigué, però se li esvaí el somrís en notar una presència al seu costat i una pressió a l’esquena. Una empenta més, la tercera, i el seu cos que perdia l’equilibri i que es precipitava al fons de l’aigua, mentre sentia la veu de Benet Malafaixa que parlava matusserament, amb rancúnia.

—Va, que les tens al pot, alabranta!

Alabranta... Mentre se submergia a l’aigua del llavador el malnom de la seua família li recordà que havien sigut els alabranta, llauradors i ramaders, els que havien recuperat el quadre que al poble es deia que havien furtat els maleïts Malafaixa, com a ofrena als dimonis de la serra. Aquells dimonis, les dames de les fonts de la serra Mariola i els senglars diabòlics perseguiren pel bosc els alabranta fins que el trenc d’alba els sorprengué a l’ermita de sant Cristòfol. Llavors els alabranta, sans i estalvis, baixaren la imatge a la vila entre víctors i palmes. I les bruixes juraren venjar-se de la família de llauradors beats que pixaven aigua beneïda. Per això calia estar sempre alerta, sobretot...

—Escolteu, demà no és...?

I abans que pogués acabar la pregunta les germanes Ferrandis l’endinsaren un altre cop a l’aigua entre rialles. Allà submergit pensà que sí, que demà seria sant Hipòlit i que els primers rajos de llum no trigarien a trencar el perfil de la serra i el castell. I que se li acabava l’oxigen. Provà d’eixir a la superfície, però no el deixaren i des del fons de les aigües notà els braços ferms de les germanes, que ja no semblaven jugar. Sentí altres veus que venien des del carrer del Bisbe Mallol, prop d’on hi ha la casa de Gustavo Pascual Falcó, l’autor de Paquito el Xocolatero. El compositor també era un alabranta, com ell, pensà Jeroni en una rialla èbria. Ràpid, ràpid, sentí dir a les Ferrandis. Quan ja sols veia per una fissura dels ulls i notava que perdia el coneixement, un raig de sol penetrà les aigües i les mans desaparegueren. En sentir que la pressió s’esvaïa, amb l’últim alè eixí a la superfície i deixà anar un crit. Uns segons després unes mans l’ajudaren a eixir del llavador. En fer-ho, Jeroni barbotejà.

—Les germanes Ferrandis...!

—Qui? –inquirí la veu que l’ajudava i li eixugava la roba.

—.... Benet Malafaixa!

—Qui? –repetí la veu. Jeroni alçà els ulls plorosos cap aquella veu i a poc a poc se li dibuixà el rostre de la seua cosina Mari, abillada de guerrera mora i amb un got reballat als peus. La cosina parlà alarmada però divertida.

—Benet Malafaixa va faltar fa tres anys, Jeroni. Leucèmia, el pobret, no ho recordes? Què t’ha passat? Ara et banyes als llavadors i veus fantasmes?

Ivan Carbonell

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next