Fou la batalla més transcendental per a la història dels Països Catalans. A la plana d’Almansa es dirimí el mapa polític europeu del segle XVIII i també el destí de la nació que l’empeny polític i militar del Casal de Barcelona aconseguí bastir entre els segles XII al XV. La victòria d’uns, els borbònics, esdevingué la desfeta dels altres, els austriacistes, el bàndol que triaren els estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa: els regnes valencià i aragonès perderen llur ordenament foral un mes i escaig després de la derrota aliada a Almansa. El principat català encara resistí, fins que Anglaterra l’abandonà a la dissort. Vet ací l’origen de l’Espanya borbònica, de la Castella supremacista; la de Felip V, Carles III, Ferran VII i el «viva las cadenas»; la dels «espadons» Espartero (cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys), Narváez i Martínez Campos; la d’Alfons XIII i Primo de Rivera; la de Franco, els falangistes i Juan Carlos I, la de Fraga, Aznar i els «socia-listos»; la de Felip VI, Rajoy, l’inquisidor Llarena i el «a por ellos, oé».
Una batalla, la d’Almansa, en el context d’una guerra europea, la de Successió a la Corona Catòlica, la monarquia que regnava, llevat de Portugal, sobre la major part de la península Ibèrica i sobre Sardenya, Sicília, Nàpols, Milà, Flandes meridional i Amèrica. Les Espanyes? Tan «espanyol» era aleshores un valencià com un habitant de Brussel·les o Milà; només els unia a Espanya (Castella) la figura de llur sobirà. Fou un conflicte bèl·lic —diguem-ne— quasi mundial o mundial del tot, perquè afectà també les colònies d’ultramar d’uns i altres. Una guerra, doncs, de les potències europees, amb formidables exèrcits als camps de batalla i els millors capitans encapçalant-los.
La guerra s’inicià per una disputa dinàstica. Carles II d’Habsburg, dit «l’Encisat» no debades, perquè era un dement a qui creien posseït per algun esperit maligne, morí sense descendència l’1 de novembre de 1700. Sorprenentment, o potser no tant, el darrer testament deia que deixava la Corona Catòlica a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França. Ep! Però què s’empatollaven a Madrid? Comentaven a les cancelleries de Viena, Londres i l’Haia. ¿Com és que l’herència dels Habsburg hispànics havia d’anar a parar a un francès? Felip d’Anjou (el Felip d’ara, el de la Leti, porta el nom per aquest individu) era un noi neurastènic, fill segon del Gran Delfí —hereu a la corona francesa— Lluís de França. Era nét, doncs, de Lluís XIV i de la infanta castellana (espanyola) Maria Teresa, filla de Felip IV (III de València, Aragó i Barcelona). És a dir, l’àvia li transmetia els drets a la successió de la Monarquia Catòlica, de tota, Castella (Espanya) i la resta. Bé, no fou exactament Carles II, home pertorbat i malaltís, qui trià el príncep francès. La reina consort, l’alemanya Maria Anna de Neuburg, conspirava tot deixant-se voler per la cort francesa i per l’austríaca. Àustria tenia un candidat a la Monarquia Catòlica, l’arxiduc Carles, descendent de Felip III (II de València, Aragó i Barcelona) a través de la seua àvia Maria.
Ara bé: qui inclinà la balança a favor del francès fou l’arquebisbe de Toledo i cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero. Un intrigant com la copa d’un pi. En un principi era partidari que la successió recaiguera en Josep-Ferran de Baviera, fill del príncep elector de Baviera Maximilià II i de Maria Antònia, filla de Felip IV. Mort el candidat bavarès en 1699, el cardenal conspirà a favor del partit borbònic. Les coses clares: fou ell el responsable del testament de Carles II i ell, doncs, qui facilità que el nét de Lluís XIV prenguera la corona dels Habsburg hispànics.
Portocarrero dominava la voluntat del rei malaltís. La decisió final, però, era difícil d’assumir, també a Castella. Penseu que la Monarquia Catòlica (Castella, etc.) i la Monarquia Cristianíssima (França) havien estat en guerra fins a 1697, la Guerra dels Nou Anys, en la qual el Principat de Catalunya fou envaït pels francesos amb la pretensió d’annexionar-lo a França. Ah!: i al Regne de València s’havia produït el terrible bombardeig i setge d’Alacant pels francesos de l’almirall Jean d’Estrées entre el 21 i el 25 de juliol de 1691. Atenció!: això és memòria històrica de debò. La ciutat fou convertida en cendres i trigà tot un segle en recuperar-se de la devastació. França havia estat l’enemic tradicional de la Corona catalanoaragonesa, abans i després de la unió dinàstica amb Castella, i un rei francès no suscitava gaire simpatia enlloc de la Corona dels quatre pals de gules en or.
Esclata la guerra
Mort Carles II, Felip d’Anjou anà a Madrid mentre els exèrcits francesos envaïen els Països Baixos «espanyols» (l’actual Bèlgica) i el Milanesat. Lluís XIV, a més a més, s’atreví a atacar les fortaleses que guardaven la frontera de les Províncies Unides (Holanda). A Madrid ja estant, Felip V —ell feia el que li deien— excloïa anglesos i holandesos del comerç amb Amèrica. Ai llas, ja la tenim muntada! Britànics, neerlandesos i austríacs signaren a l’Haia, el 7 de setembre de 1701, una aliança per a combatre França i la nova Espanya borbònica. Començava la guerra.
Portugal, que havia dubtat, finalment, s’uní als aliats el 16 de maig de 1703. Els castellans organitzaren un exèrcit i atacaren Portugal en la primavera de 1704. Mentrestant, la flota britànica de l’almirall George Rooke arribà a Barcelona el 7 de maig. La capital catalana, però, no es lliurà llavors als aliats. Bé, com ara, els dubtes del «procés». De tornada, l’almirall Rooke recollí voluntaris austriacistes de Barcelona, Vilanova de Cubelles, Arenys de Mar, Mataró i Sant Feliu de Guíxols. L’estol es detingué a Altea (Marina Baixa) i arreplegà valencians. Els catalans insistiren a atacar Gibraltar i la flota aliada prengué el penyal el 4 d’agost. Gibraltar ja no tornà a ser espanyol. Els catalans, si s’imposava l’arxiduc Carles, pretenien convertir-lo en base d’operacions per a futures empreses comercials a Amèrica. Recordem-ho: Amèrica se l’havien quedat els castellans, que no permetien als ciutadans de la Corona catalanoaragonesa, encara en el segle XVIII, comerciar-hi ni establir-hi colònies. Per què us penseu que la llengua catalana no s’expandí pel nou continent?
A Europa els èxits militars acompanyaven els aliats. Els francesos retrocedien i el 13 d’agost de 1704 el duc de Marlborough aconseguí una victòria èpica, a Blenheim (Baviera), sobre el mariscal francès Camille d’Hostun, duc de Tallard, a qui donaven suport els bavaresos. L’exèrcit angloaustríac vencé totalment i obligà Lluís XIV a replegar-se i situar-se a la defensiva. Ara sí, el moment era propici per a desallotjar Felip V del tron de la Monarquia Catòlica.
La Generalitat catalana, sobirana, ja no tingué dubtes i signà una aliança amb Anglaterra, a Gènova, el 20 de juny de 1705. El 28 de juliol salpà de Lisboa una nova flota aliada amb Carles «l’Arxiduc» a bord. El 10 d’agost era a Altea, on fondejà. Hi desembarcà el mariscal de camp valencià Joan Baptista Basset i Ramos, que en poc temps aconseguí rebel·lar tot el camp valencià contra Felip d’Anjou, el rei dels castellans. Les proclames de Basset feren forat en la població valenciana, que s’enrolà en un veritable exèrcit de descamisats, els «maulets», enfrontats acèrrimament als «botiflers» o partidaris de Felip V de Castella (mai no jurà els Furs valencians, així que debades és dir-li Felip IV). Basset prometia l’abolició de les càrregues senyorials que repercutien directament sobre els camperols. Ara bé: al cim de la piràmide social, això esglaià l’alta aristocràcia, que s’adherí majoritàriament al partit borbònic. No obstant això, la petita noblesa donà suport a la causa austriacista, sobretot al sud valencià. Les masses de Basset, aliades amb les classes populars urbanes, els menestrals i la incipient burgesia, aviat controlaren el cap i casal. El 18 de desembre els «maulets» eren amos de València. L’arxiduc Carles es convertí en Carles III de València.
El 7 de novembre la flota aliada arribà a Barcelona. El virrei filipista, comte de Melgar, no pogué fer res per impedir-ho. De seguida foren convocades Corts i fou declarada la casa de França —de Borbó— inhàbil per a la successió a Catalunya. Igual feren els aragonesos i, finalment, les Illes en 1706. El mapa de l’antiga Corona de Jaume I ressorgia de l’oblit dels temps, precisament, per a defensar els drets de la dinastia que la relegà a la marginalitat, a la perifèria de l’imperi bastit a l’entorn de la Castella emergent del segle XV, convertida en senyora d’Europa en el XVI.
Carles III, guanyada la Corona catalanoaragonesa, ho intentà a Castella (Espanya). Els borbònics en retirada, el rei proclamat per catalans i aragonesos arribà a Madrid el 26 de juny de 1706. Semblava que tot estava dat i beneït, però… Castella (Espanya) apostà de valent pel francès. Per què? Ben senzill, com ara: si els catalans diuen blanc, els castellans han de dir negre. Anticatalanisme avant la lettre. L’austriacisme castellà, que també n’hi hagué, fou residual. Carles III, incòmode a Castella, hagué d’abandonar la riba del Manzanares i refugiar-se al Regne de València, on jurà els Furs el 30 de setembre. Rei, doncs, de València; l’últim rei que lluí la corona dels valencians. Bé que convé recordar-ho: és memòria històrica. El rei dels castellans, Felip V, sotmeté el Regne dels valencians per «dret de conquesta» i l’annexionà a Castella. Bé, això succeí després d’una derrota militar aparatosa als camps d’Almansa.
La batalla d’Almansa: els prolegòmens
Així les coses, des de Múrcia, castellans i francesos havien iniciat una ofensiva contra el Regne de València. El bisbe murcià Luis Antonio de Belluga es convertí en el paladí borbònic de la regió. Oriola caigué en mans borbòniques l’11 d’octubre i fou sotmesa a un saqueig despietat. Aleshores —convé dir-ho ben alt— Oriola era lingüísticament valencianíssima. Poc després, el 21, queia Elx, vila maulet fins a la medul·la, que confiava a reintegrar-se al patrimoni reial amb Carles III. L’ofensiva borbònica continuà fins a la conquesta de Cartagena, defensada per valencians, única plaça del Regne de Múrcia que havia abraçat la causa austriacista, que caigué el 17 de novembre, després de sis dies de setge. A continuació James Fitz-James Stuart, el duc de Berwick, un anglès convertit en general borbònic, distribuí les seues tropes per les terres castellanes properes al sud valencià. Anglès al servei dels francesos? El duc de Berwick era fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, el rei catòlic destronaten 1688. L’exèrcit aliat, el que venia amb Carles III, era comandat pel comte de Galway —o Galloway— i marquès de Ruvigny Henri de Massue (un general hugonot —protestant— francès al servei d’Anglaterra) i el portuguès António Luís de Sousa, marquès de Das Minas.
Aquest exèrcit hivernà en terres de la governació de Xàtiva. El 8 de febrer de 1707 desembarcaren a Alacant, plaça forta austriacista, els efectius comandats pel general holandès comte Johan Frederik de Dohna-Ferrassières, uns 7.000 homes entre neerlandesos i britànics. L’arribada dels efectius de Dohna significà la fi de l’aturada hivernal. Des d’Alacant s’organitzaren atacs contra les rodalies controlades pels borbònics. Xixona, que no havia acatat l’autoritat de Carles III (d’aquí l’ús de la flor de lis a l’escut, concedida pel Borbó), es rendí el 16 de febrer. Poc després, el 25, els aliats entraven a Novelda i l’endemà capitulà el contingent borbònic que defensava Elda.
La represa de les hostilitats agafà el duc de Berwick a Iecla (Múrcia), on s’havia situat la cavalleria borbònica comandada per Claude François Bidal, marquès d’Asfeld. L’exèrcit austriacista es reagrupà a la Font de la Figuera i el 8 d’abril inicià la marxa contra l’exèrcit de Berwick. Els aliats arribaren a Cabdet, localitat històricament valenciana (ep!: més memòria històrica que convé tenir ben present), l’11 d’abril. Els aliats entraren a Castella tot dirigint-se contra Iecla, on eren el marquès d’Asfeld i gran part de la cavalleria borbònica. El francès hagué de retirar-se cames ajudeu-me cap a Montealegre (Albacete), empaitat per l’avantguarda aliada.
A Cabdet estant, contingents aliats ataquen infructuosament Villena (era Castella aleshores), defensada pel capità francès Grossetête. La valenciana Biar, controlada pels botiflers, també era defensada per una guarnició francesa. Mentrestant, el duc de Berwick, que havia reagrupat el seu exèrcit a Chinchilla de Montearagón, decidí jugar-se el destí de la campanya i de la guerra a la Península a una carta, en una batalla campal. El lloc triat: Almansa. El general borbònic decidí no empaitar l’exèrcit aliat i deixar que foren els austriacistes els que anaren contra ell. Hi hagué qui, d’antuvi, no ho comprengué i l’acusà de covardia, com el bisbe murcià Belluga, el que havia assolat el Baix Segura. Decidit el pla, l’exèrcit de les Dues Corones arribà a Almansa a boqueta nit del dia 21 d’abril. El duc de Berwick s’allotjà a casa de l’alcaid del castell Luis Enríquez de Navarra, lloc on fou organitzat també l’estat major borbònic, mentre que la tropa s’establí al nord-est de la població, a la zona coneguda com el Hondo, on s’alineaven les tendes fins al llogarret de l’Aldea de San Benito. Des d’Almansa foren enviats exploradors a Villena, que continuava assetjada pels austriacistes, i la matinada del 24, un contingent de 6.000 homes sota el comandament de José María Téllez Girón y Benavides, comte de Pinto, fou enviat a prendre la valenciana Aiora, defensada per un grup de seixanta milicians maulets que comandava qui havia estat lloctinent de Basset Francesc Garcia d’Àvila.
Des d’Aiora els maulets valencians feien contínues incursions a Castella. El duc Berwick, amb aquesta acció, pretenia contrarestar les crítiques dels qui l’acusaven de pusil·lanimitat i propugnaven un atac directe contra els austriacistes que assetjaven Villena. Aiora resistí i fou necessari un bombardeig continuat i el castell pres a l’assalt per a reduir la resistència dels maulets. Una altra —veieu— mostra de valentia valenciana, memòria històrica a recordar, de quan els valencians plantaven cara i no mostraven el cul a la gent de ponent. El comte de Pinto eixí escaldat. Sí vencé, però el nombre de pèrdues que tingué l’humilià davant el duc de Berwick. Diguem que aleshores —si em permeteu la digressió— els espanyols i francesos enviaren els seus esbirros (piolins) carregats de porres, però a Aiora no trobaren iaios i iaies a qui estomacar a pler i de franc. Els «a por ellos, oé» de llavors reberen de valent. Dels fets d’Aiora promet parlar detalladament en un altre moment, que bé paga la pena recordar-los. Ara, però, per no allargar-me desmesuradament, el que interessa és el que succeí a Almansa. A Aiora, val a dir-ho, hi havia valencians defensant el poble, a Almansa anà l’exèrcit professional de Carles III, sense cap regiment valencià.
Sobre les quatre de la matinada del dia 25 d’abril de 1707 l’exèrcit aliat eixí de Cabdet cap a Almansa, on era el duc de Berwick. A trenc d’alba l’avantguarda de l’exèrcit ja albirava la plana almansenya i es produïren els primers frecs amb les línies avançades borbòniques. Sobre les 9:30 hores el duc de Berwick ja tenia notícia dels moviments de l’exèrcit aliat. A les immediacions de la Torre de Enríquez, hui coneguda com a Torre Grande, l’exèrcit austriacista fa recompte dels seus efectius, en total 13.400 soldats, si fem cas al testimoni del capità Hawley, del 4t Regiment de Dragons britànic. Aquesta xifra s’ha de complementar amb els auxiliars i els oficials, que en total sumarien no més de 16.000 homes, tot i que alguns autors eleven la xifra als 18.000. Una xifra molt allunyada del total de forces borbòniques desplegades a Almansa, que se situaria entre 24.000 i 26.000 combatents.
L’ordre de batalla
Massa agosarats els austriacistes. ¿Sabien que les forces del duc de Berwick els superaven en nombre? A les 11.00 del matí els exploradors anglesos arribaren al tossal de Las Cabezuelas, que tanca la vall d’Almansa per l’est. El duc de Berwick, des de primeres hores del matí havia mobilitzat el seu exèrcit. El comandament austriacista pensava que anava a fugir: cras error! El duc de Berwick era un comandant brillant, amerat de les ensenyances dels grans estrategs de l’època: el vescomte de Turenne, mestre de la maniobra tàctica, i del gran teòric de la guerra Raimondo Montecuccoli, qui deia que «el secret de l’èxit consisteix en posseir un cos sòlid, tan ferm i impenetrable, que allà on es trobe o on vaja, detinga l’enemic com un bastió immòbil i puga defensar-se amb èxit». A Almansa Berwick disposà d’aquest cos ferm i impenetrable i de la superioritat numèrica. L’exèrcit austriacista, massa confiat, es precipità literalment sobre la contrada almansenya a través del pas format pel tossal de l’Atalaia de Xàtiva i el citat de Las Cabezuelas. De seguida, malgrat el cansament que arrossegaven les tropes, els batallons se situaren ordenadament en doble formació. Anaven a lluitar. En total, els aliats posaren sobre el terreny dènou batallons portuguesos, quinze anglesos, al qual se li ha de afegir un de mercenaris alemanys al servei d’Anglaterra, els tres batallons de Dohna i els quatre d’hugonots francesos. A més a més, el contingent portuguès disposava de vint peces d’artilleria.
El duc de Berwick formà el seu exèrcit en dues línies amb la cavalleria als flancs, tot ocupant un espai geogràfic, molt proper a la població, que s’estenia des del tossal anomenat aleshores de San Cristóbal o Cerro Montizón, a la dreta, fins al tossal de La Atalaya, que cobria el costat esquerre. En total, vint-i-huit batallons francesos d’infanteria, dènou castellans, tres valons, un suís i un d’irlandès, que constituïa la guàrdia personal del general borbònic. La cavalleria borbònica estava constituïda per cinquanta-huit esquadrons castellans, dènou francesos, tres irlandesos i un italià. Tenien vint-i-quatre peces d’artilleria dividides en cinc grups o bateries disposades al llarg dels sis quilòmetres i mig del front de batalla.
Al flanc dret de la primera línia borbònica se situaren els contingents castellans comandats per Restaino Cantelmo, duc de Populi (militar que més endavant destacà en la invasió del Principat català). El centre de la línia el comandaven els tinents generals Carlos San Gil de la Justicia (regiments valons i castellans) i Charles d’Espalungue-Labadie (francesos). L’ala esquerra era comandada pel tinent general Claude-Théophile de Bésiade, marquès d’Avaray, amb contingents castellans i francesos de cavalleria. A la segona línia, a dos-cents metres per darrere de la primera i a tocar dels murs d’Almansa, es posicionà la cavalleria, dirigida per Claude François Bidal, marquès d’Asfeld, que ocupà els flancs esquerre, compost per esquadrons castellans, francesos i irlandesos, i dret, format per la resta del contingent castellà i un esquadró italià. El centre de la segona línia l’ocupà la infanteria (castellans, francesos, valons i italians), 9.200 homes a les ordes del comandant Gabriel Hessy.
Bé, ja tenim format el cos sòlid dissenyat pel duc de Berwick, comandant en cap a qui tothom obeïa. Els aliats, en canvi, tenien dues prime donne disputant el comandament: el comte de Galway i el marquès de Das Minas. Aquesta dualitat en el comandament, finalment, resultà perniciosa. Els austriacistes també s’organitzaren en dues línies de batalla. A la dreta de la primera línia se situaren els dos milers d’infanteria i miler i mig de cavalleria, agrupats en els cinc batallons i setze esquadrons portuguesos comandats per Pedro António de Noronha de Alburquerque, marquès d’Angeja, excapità general de l’Índia portuguesa, auxiliat pels generals Joâo Manuel de Noronha i Pedro de Amaça. El centre estava sota la direcció del tinent general anglès Thomas Erle, auxiliat pel tinent general holandès Johan Theodoor, baró de Van Friesheim, i el portuguès José Pessanha de Castro. Era un bullici de nacionalitats, car es barrejaven anglesos, holandesos, portuguesos i francesos hugonots que servien a l’exèrcit de les Províncies Unides; en total uns 5.200 homes. A l’esquerra formà el gruix del contingent anglès i tres regiments holandesos comandats pel general sir Charles O’Hara, baró de Tyrawly, auxiliat pels coronels sir Hugh Windham (cavalleria) i John Shrimpton (infanteria).
A la dreta de la segona línia austriacista se situaven les tropes comandades per Joâo Diogo amb la col·laboració dels coronels Pedro de Mello (cavalleria) i qui més endavant arribaria a governador general de Brasil, Pedro de Vasconcellos (infanteria); en total més de 4.000 homes. El centre el dirigí el cap del contingent holandès en persona, el comte de Dohna-Ferrassières, auxiliat pel general major de la mateixa nacionalitat Zeno Diederik Tengnagel i l’oficial anglès William Bretton. El flanc esquerre era dirigit per Pedro Manuel de Ataíde o de Távora, comte Da Atalaia i nebot per part materna del comandat en cap Das Minas.
La batalla
25 d’abril de 1707, dilluns de Pasqua. El dia havia eixit hivernal, feia fred, els núvols cobrien el cel i la llum del sol lluïa atemorida. Durant tot el matí els austriacistes ocuparen posicions a la plana. El duc de Berwick, mentrestant, fidel als seus principis, esperà l’atac ben atrinxerat a les altures. Tanmateix, no oblidà fer alguns moviments tàctics de distracció, que des del costat contrari s’interpretaren com un nou intent de fugida.
A les 15:00 l’ala esquerra aliada escometé la dreta de l’exèrcit de les Dues Corones. La infanteria anglesa avança implacable. La situació arriba a ser compromesa per als borbònics, que retrocediren. Llavors el marquès de Das Minas ordenà l’avanç del flanc dret aliat. Al mateix temps el centre borbònic es mou i la brigada francesa Couronne és quasi anihilada. No serien encara les 16:00 i els austriacistes havien obert una bretxa al centre borbònic. La lluita cos a cos arribà fins als murs d’Almansa. La cosa pintava bé per a l’exèrcit de Carles III. El duc de Berwick, però, reaccionà amb seny i les línies austriacistes, massa confiades en la victòria, s’ensorraren. Veiem com el mateix duc de Berwick ho explica a les seues memòries:
«Els canons de la nostra dreta començaren a disparar a las tres, però tot just havien llançat vint descàrregues quan l’enemic, travessat un gran camí en fondalada, que era davant de la seua esquerra, s’apoderà de l’altura on havia estat emplaçada aquesta bateria; davant d’això ordení el nostre exèrcit que avancés per atacar. La batalla s’inicià per la dreta; la nostra cavalleria carregà sobre l’esquerra de l’enemic amb tanta bravura que aconseguí obrir-hi bretxa, però la infanteria enemiga féu foc tan intens sobre els nostres, que hagueren de cedir; la nostra cavalleria, nogensmenys, es reagrupà altre cop i tornà a carregar sobre l’enemic, que s’havia refet sota l’aixopluc de la seua infanteria; amb aquest atac l’enemic fou novament malmès, però el foc dels batallons obligà una vegada més a la nostra cavalleria a retirar-se. Tot albirant que seria difícil per a la nostra ala dreta tenir èxit sense infanteria, vaig fer que la brigada de Maine, comandada per M. de Bulkeley, avançara des de la segona línia; aquesta brigada escometé la infanteria enemiga i la derrotà completament; alhora la nostra cavalleria carregà i aleshores l’ala esquerra [aliada] fou totalment derrotada».
L’ala dreta austriacista, portuguesa, s’ensorrà davant els dragons francesos de la brigada Bouville. Sorprèn la ineficàcia de l’alt comandament austriacista davant les maniobres constants del duc de Berwick, movent a pler les seues tropes com si foren peces d’escacs. El comte de Galway, imprudent, s’havia embolicat en els combats i el seu homòleg el marquès de Das Minas s’ho mirava impassible, esverat pel fracàs de l’ala dreta de l’exèrcit, la portuguesa, que havia estat completament destruïda. De l’esquerra sobrevisqueren els batallons anglesos de Hill i Kerr, que, incapaços d’intervenir al seu flanc, s’uniren al contingent central justament quan l’exèrcit felipista recuperava posicions en aquest sector.
El coup de grâce borbònic arribà quan la cavalleria de reserva borbònica escometé el centre austriacista. La situació a la segona línia central austriacista empitjorà. La primera lluitava amb desesperació, sense possibilitat d’escapatòria. El seu comandant, el tinent general Thomas Erle, exhaurida qualsevol possibilitat d’èxit, demanà al comte de Dohna-Ferrassières, que comandava la infanteria de la segona línia, que ordenara la retirada. Al vespre, el presagi de la derrota era ja ben latent entre el comandament aliat. El marquès de Das Minas perdé l’esposa, que l’acompanyava sempre en les campanyes vestida de soldat, i fugí desesperat del camp de batalla. El comte de Galway, greument ferit, fou evacuat. Què feia un comandant en cap a mercè del foc enemic? Un desastre! L’holandès comte de Dohna-Ferrassières fou l’últim general austriacista que restà al camp de batalla. Intentà organitzar la retirada amb ordre, però fracassà. El duc de Berwick no li ho permeté. Sense possibilitat d’auxili, el comte de Dohna-Ferrassières i allò que restava dels contingents anglès i holandès es rendiren, definitivament, l’endemà, al lloc conegut des d’aleshores com a Cerro de los Prisioneros. La resta de l’exèrcit portuguès, qui pogué fer-ho, fugí cap a València pel camí d’Énguera; la major part, però, els efectius del terç nou de Chaves, comandat per António de Couto, es rendí al voltant de la Casa de los Pandos.
Quan el mal ve d’Almansa
Dimarts 26 d’abril de 1707. El camí de València està ple dels soldats de l’exèrcit vençut. Ferits, cansats, desolats, estrangers en país estrany que en gran part desconeixien. Tanta era la pressa per deixar Almansa lluny que els més febles eren abandonats a la seua sort. Soldats esmaperduts, espantats, conformaven les despulles d’una milícia només dos dies abans altiva i orgullosa. Ara temien per les seues vides i també desconfiaven d’una població autòctona que, desfet l’exèrcit regular aliat, s’havia d’enfrontar a la repressió del vencedor. El rei Carles III havia abandonat el Regne. Els ànims estaven caldejats i els derrotats havien de patir ara el recel dels valencians. I és que l’exèrcit anglès fou el responsable de la repressió dels maulets addictes al general Joan Baptista Basset, caigut en desgràcia quan l’exèrcit austriacista del general Charles de Mordaunt, comte de Peterborough, entrà en València el 4 de febrer de 1706.
València visqué instants d’incertesa, que les autoritats, encapçalades pel virrei austriacista comte de Corzana (el castellà Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval), intentaren mitigar l’impacte de la notícia de la desfeta d’Almansa. Hi havia a la ciutat encara un fort partit populista, maulet, partidari de la resistència a ultrança i les milícies dels gremis es manifestaren d’antuvi per la defensa. Nogensmenys, la fugida a corre cuita dels generals aliats Galway i Das Minas, no deixà impassible ningú. No passaren per València, que acamparen a Morvedre, a la vora oposada del Palància. Allí s’hi reuniren amb el comte de Corzana, que eixí de València amb l’excusa de trobar-se amb els generals i ja no hi tornà. A la pregunta dels jurats sobre què calia fer? Respongué, sense enrojolar-se, «cal acomodar-se a les circumstàncies». És a dir, els homes de Carles III abandonaven València a la seua sort. El cap i casal del Regne, finalment, capitulà; una capitulació vergonyant. Calgué desarmar les milícies —«catalans» en deien els botiflers— per a lliurar València a l’invasor. El vencedor d’Almansa, duc de Berwick, entrà a la ciutat el 8 de maig; hi estigué només el temps suficient per organitzar la nova guarnició: nomenà l’espanyol dels Països Baixos Antonio del Valle y Monsoriu administrador de la plaça, i al marquès d’Asfeld, que llavors tenia assetjada Xàtiva, li confià el comandament militar del Regne ocupat. Un mes després, «per dret de conquesta», el Regne de València deixava d’existir.
P.D.: per saber-ne més, us recomane un llibre que vaig escriure, titulat expressament La batalla d’Almansa (Barcelona, 2008, Rafael Dalmau, Editor).
