Homenatge als xiquets violats
Tercera part
Venia de vacances al poble a primeries d’estiu. Major que nosaltres. Semblava que ens tractava de monyacos. De la capital i prou estrany, ja diràs tu! El reptàvem a pujar a garrofers, saltar sèquies però no gosava per si queia un bac: també a nedar en gorgs i basses; segons ell hi havia massa fang: què primmirat, no? Fixa’t, el molt marica tenia por de serps d’aigua, de vespes o li feien fàstic les granotes. I si les vespes li picaven i si queia a terra o es torçava el turmell! Ai, pobret! No gosàveu riure-se’n al davant, però els més bragats de la colla el veien un queixó ploramiques, delicat i finolis. Por a esporrejar-se o un mira’m i no em toques, alhora que un element capaç de fer-ne de tots els colors i no se n’acabaven de fiar.
Com que tu ets parent, el disculpaves i deies als altres que potser exageraven i n’estaven fent un gra massa. La veritat era que de rareses en tenia força. Es quedava callat mirant els arbres o el paisatge amb flors alhora que tampoc no es perdia detall de tots vosaltres mentre, davant dels seus nassos, com fet a posta, sovint jugàveu despullats en les basses. Hòstia, prou que saps que us tocava el cul alguna volta i a alguns els manifassejava al seu caprici: si més no, ho intentava. Si n’arribava a fer d’escarafalls, la mare que el va… Rèieu a part, també tu, encara que et sabia un pèl greu i deies “deixeu-ho córrer”. Ell s’hauria posat de mala bava. Quina mala sort un cosí així, amb una mala llet que no veges.
—No hi ha gaire còmics per triar enguany —li vas dir.
Eixe any de 1962 no havien portat tants còmics. En algun moment, el cosí, sis anys major, et va convidar a pujar a la primera planta, on en tindries més per remenar i triar. No hi havia ningú a casa llavors. Potser havien anat a collir fruita.
Continuarà…
