La fi de l'hivern

Era gener. Laura era una dona alegre, tendra i plena de vida que cada dia havia de lluitar contra una societat masclista que li negava el treball des de quasi tres anys. Tot i això, Laura no perdia l'esperança. Com tots els matins, s'alçava aviat, agafava la motxilla i eixia al carrer per a distribuir currícula en totes les zones industrials de la província d'una manera frenètica. Després d'haver perdut tant de temps sense cap resultat, Laura, gairebé embogida, s'havia aprimat en excés. Havia perdut deu quilos i es mostrava més escanyolida que mai. De tota manera, l'afonament era encara llunyà. Tenia dos fills, de cinc i set anys, i estava decidida a no defallir. El seu marit feia petits treballs que garantien el manteniment de la família, però amb això no n'hi havia prou per arribar a fi de mes. Un dia Laura va rebre una carta del Ministero della Pubblica Istruzione. Colpida per aquella notícia, tan inesperada com sorprenent, començà a llegir-la amb l'ànsia entre els dits. Taciturna i pensativa, llegí els tres primers fulls amb una alegria incontenible. Quan acabà de llegir-la, se sentí esperonada per primera vegada en molt de temps. Aquella carta li anunciava que tenia vint-i-quatre hores per incorporar-se com a professora de llengua i literatura italiana. Un colp de sort que endreçava la situació just en el pitjor moment. El temps de sentir-se reclosa entre quatre parets, finalment, havia passat. El fort lligam, i fins i tot la dependència, que tenia del seu marit va ser molt important durant la llarga espera. Laura no tenia forces, ni tan sols per a parlar-ne, i s'assegué a recordar les misèries d'aquells anys que tant l'havien ferida.

Quan Francesc va ser acomiadat de la fàbrica, hagueren de reduir les despeses del lloguer al màxim. Només depenien dels estalvis i, per tant, s'imposava la tria d'una casa a bon preu. A la fi, trobaren una casulla en un carreró d'un petit barri de Nàpols edificat sobre un antic amfiteatre romà. Laura tenia la sensació d'haver tornat als temps del gran Tiberi, els rics eren cada vegada més rics i els pobres havien d'anar a viure a les ruïnes. Entristida per haver hagut de deixar la casa que havia acollit tota la família per dotze anys, ficà a poc a poc totes les seues coses en una gran saca que li féu de maleta.

Francesc es mostrà més colpit que ella. Era un home passional i aquella casa amb jardí a només dos-cents metres de la mar era alguna cosa més que una casa senzilla. De tota manera, el benestar de la família era al damunt de moltes altres coses, fins i tot d'aquelles increïbles vistes de la badia de Nàpols. La nova casa no era gran cosa, seixanta metres quadrats de pedra aspra amb matisos reverdits a la façana, a causa de la humitat, i fosca a l'interior. És a dir, un lloc per a pernoctar i res més. Per fortuna, aquell període arribava a la fi.

En només un mes, tot canvià com del cel a la terra. L'hivern a Venècia era terrible. Hi feia un fred de gossos i una boira espesa que amagava l'horitzó més proper sota un mant blanc, humit i opac a la llum, fins a tenir els obstacles a l'abast de la mà. Des del Lido, una illeta artificial construïda fent una estricta línia recta, la boira era gairebé un entreteniment per a Laura. Després de sopar, baixava a fer una llarga passejada amb Francesc al llarg d'un passeig proper a l'escullera, amb boira o sense. Laura era una apassionada de les aventures de Sherlock Holmes i aquell clima tan divers al de la seua estimada Nàpols la feia tremolar d'emoció. Aquell dia féu la passejada a soles. Francesc estava desfet i restà a casa a llegir. En un cert moment, després d'haver travessat el tercer pont del passeig, sentí un tro i després un retruny com si s'obrira el cel. Laura es ficà la caputxa i forçà l'esguard per tractar d'albirar cap rastre de pluja. Com que no hi queia cap gota, es cordà l'abric, es bellugà i decidí d'acabar la passejada com havia fet tots els dies des del dia que va arribar a Venècia. A mesura que s'apropava al pont successiu, li semblà de sentir una mena de soroll de pedres que es precipitaven en cascada sobre una mena de bassal d'aigua. De sobte, tingué la intuïció d'aturar-s'hi, just quan estava per caure al buit. Es mirà els peus i li vingueren els calfreds, incomprensiblement era sobre el precipici d'un barranc que s'havia obert al bell mig del passeig. Tenint molta cura de no esvarar-s'hi i caure al fons, es balancejà cap enrere i recula a prop d'un metre, la qual cosa l'allunyà de l'abisme. Encara colpida, una mica per l'ensurt, una mica per l'esforç, enrogí com una xiqueta i s'endarrerí per a tornar-se'n a casa. El passeig havia estat partit per un colp donat des del subsòl; altrament l'ona d'impacte de l'esclat hauria arribat també a Laura i, en canvi, el vent del terrabastall ni tan sols li havia mogut un cabell. Aquell accident li recordà que també ella estava molt cansada. Tenia els peus unflats, després d'una jornada terrible i no volia trencar-se el cap cercant-li el tres peus al gat. Si es tractava d'una invasió alienígena d'éssers provinents de l'inframón: bona sort! Ella no pensava d'esperar-se allà per a donar-los la benvinguda. Sense quasi adonar-se'n, arribà al començament del passeig. La por l'havia fet esdevindre lleugera com una coloma i hi havia arribat sense cap subjecció, malgrat el malestar que li decorria per les cames, encara dures, i la tensió que li estrenyia el cor. Orgullosa d'ella mateixa, com quan tenia vint anys, s'aturà un moment a admirar la façana del seu edifici, una mica més bonica que la casulla de Nàpols, però guarnida de materials vastos. Venècia tenia aquella increïble capacitat de barrejar el luxe més resplendent amb la ruïna més miserable, sense que la curiositat del turista arribe a entendre'n el contrast. Potser la solució a aquella vida embogida i absurda era aquell barranc; una possible porta d'entrada a un exèrcit d'ésser assenyats, òbviament, de natura no humana.

Antoni Rovira

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat