Això mateix

Ens criàrem junts quan a penes hi havia cotxes i els xiquets jugaven al carrer. Cadascun tenia la seua família, el seu gos, sa casa, però l'espai entre les dues llars, les úniques de l'entrà, no era de ningú i era de tots. Érem l'Eduard i la Sílvia, veïns de tota la vida.

De ben menuts, en hivern vivíem al poble, però estiuejàvem al Brosquil. Començàrem passant dos mesos, després tres, després quatre i després tot l'any. Amb el temps, heretàrem les terres i tornàrem a habitar les cases a la vora del mar. Estaven exactament igual que quan nosaltres no alçàvem un pam de terra. Els nostres pares mai no foren persones de grans canvis. Ni tan sols havien llevat el gronxador que hi havia enmig.

M'encantava sentir l'Eduard a prop. Veure la seua llum apagar-se passades les onze. Un poc més tard els caps de setmana. Jo entrava, eixia, seguia escrivint. Em vaig construir un racó preciós al costat d'una finestra enorme des d'on podia contemplar les dunes. Ell regava, llegia i visitava clients de la contornà, tot i que cada vegada en tenia més a l'estranger i viatjava. Era reservat. M'explicava poques coses d'ell, però a mi m'agradava fer-li confessions. Homes, poemes, dèries. Ell sempre ho relativitzava tot, era molt existencialista. Ja ho havíem recordat tot, així que quan preníem cafè, parlàvem de l'oratge. També passejàvem per la platja. De maig a octubre i en hivern, si feia bo. Caminàvem, miràvem el capvespre i jo sentia que el món estava al seu lloc.

Vaig ser molt feliç fins que un matí el vaig descobrir tallant les males herbes de les quatre albergínies que havíem plantat. Quan va arribar al punt intermedi entre sa casa i la meua, girà en angle recte i va seguir. Què feia? El mirí durant dues hores. Perfilà el contorn de sa casa. El dinar aquell dia em caigué malament i per això no m'apropí a dir-li res.

Al sendemà, vingueren uns homes i l'ajudaren a construir un muret rematat per una gelosia, una frontera entre el tros de camp sense males herbes i el que envoltava ma casa, que estava com sempre ens havia agradat: desordenat, viu. El dinar aquell dia també em caigué malament i per això no baixí a admirar la porta que li ficaren de vesprada. No vaig sopar perquè em vaig adormir molt prompte.

El matí següent, abans que el menjar se m'indigestara, m'acostí fins al nou llindar, fet de fusta. El que va davant, va davant... Qualsevol haguera dit que m'estava esperant, perquè no tardà a obrir-me.

—Passa, dona, passa —em digué amb un somriure infinit i inquietant com un mar obert.

—Quants canvis, Eduard!

Havia plantat tomaqueres, herbes remeieres i unes palmeres molt menudetes. Estava tot alineat, net. Hi havia també una font i una hamaca.

—Me l'ha regalat un amic que ha anat a Nicaragua.

Quin amic? Jo no podia obrir la boca. Bé, oberta la tenia, però era incapaç de pronunciar cap paraula.

—I el gronxador? —vaig aconseguir balbotejar.

L'havia deixat en la banda que, per eliminació, ara era meua.

—Quin? Ah, tranquil·la, queda-te'l.

S'assentà en una cadira de ferro pintada de blanc, a joc amb altres tres cadires i una taula. Esperaria algú? 

—Res no serà el mateix —vaig sospirar.

No podia mirar-lo als ulls. Els genolls em tremolaven.

—És clar que ho serà! Però ara no em voràs a tota hora.

Alleujat. El vaig veure alleujat.

—Esta sempre serà ta casa. Només hauràs de tocar a la porta.

—M'ho acabes de llevar de la boca.

Matilde Gordero

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat