Contes d’en Bosch (100) Amb els avantbraços contra la paret 4 (experiment de narrador en segona persona)

Homenatge als xiquets violats

Quarta part

Tu vas embeulat, saps que vol dir això, o encara no. No es pot anar amb el lliri amb la mà. Hom aprén a base d'hòsties, ja veus. Sí, hi vas anar, ja que et vas deixar convéncer quan et va dir que te n'emportares alguns. Recorda que amb eixa xarrera de cregut t'ho va dir amb un to de veu melós mentre es va mossegar el llavi inferior i tu res vas ensumar tot engolisnat amb els còmics. De totes maneres, a primeries vas dubtar fins que et vas dir: "No sigues balòstia i pren-ne alguns". Ell t'hi va embenar els ulls amb un drap de l'àvia per veure si encertaves els millors. Que ximple vas ser, com no vas sospitar res? De debò que encara no ho entens, a què no? Déu meu, ets desesperant, fixa't. El drap feia olor de florit. L'àvia no estava per molts trots. De sobte vas sentir que el soroll de tancament de la porta. Sense sospitar res encara, però el primer impuls va ser arrencar a córrer com una fona. Quina reacció natural tan encertada, tant de bo li hagueres fet cas. Guaita, si li hagueres cardat una coça als pebrots, l'hauries deixat ben coent i hauries pogut marxar.

Res, tu com un estaquirot, més adormit que l’algeps. De sobte fou massa tard per reaccionar. Estaves tu ben aviat en cas que hagueres volgut fugir perquè, tot i que la porta tenia els caires escrostonats, ell l'havia tancat amb forrellat. Que n'era de puta, la mare que el va parir... Semblava que t’haguera espitjat per a caure dins d’un forat negre.

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat