Llengua catalana, llengua trinxada

Llengua catalana, llengua —si algú vol— catalanovalencianobalear, el «llemosí» que deien els lletraferits dels segles XVI i XVII, llengua trinxada per la maquinària de l’Estat resultat de la imposició de la dinastia borbònica. Trinxaren el país, que convertiren en províncies de la «Nación» i trinxaren també la llengua d’eixe país amb esperit lingüicida. Volien —i encara volen— fer desaparèixer el català de la faç de la terra.

Ja des del principi de la conquesta castellana, borbònica, de la nació que parla la llengua d’Ausiàs March, les autoritats ocupants prengueren les decisions oportunes per a imposar el castellà, perquè «la importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de dominación o superioridad»; i, així, «parece conveniente dar sobre esto [imposar el castellà] instruccions y providencias muy templadas y disimuladas». Atenció!: «muy templadas y disimuladas» en 1716, quan escrigué això el fiscal del Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando; ara, en el 2018, els espanyols van a sac, al Principat del 155, a les Illes i al País Valencià. Els docents d’aquests territoris —sembla— adoctrinen. Ah!: i demanar que un metge o un infermer atenga en català és —vaja!— un pecat, un crim de lesa majestat. Pobrets, és que els metges «espanyols» són molt burrets, incapaços de discernir que «mà» és «mano», «cap» és «cabeza» i «panxa» és «barriga». Ostres que difícil! Com deia l’aragonès Bernardino Gómez Miedes en 1584, els espanyols establerts a València parlaven només la seua llengua, «aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hacer a ella, ni hablarla, más que la caldea» (La historia del muy alto e invencible rey don Jaime, p 251).

En juliol de 1760 els diputats de les capitals de l'antiga Corona catalanoaragonesa protestaren a Carles III: ¿com és possible que als nostres regnes els capellans prediquen en castellà i als indis d'Amèrica els prediquen en llur llengua? El rei féu el Borbó, o siga, l'orni.

Veges tu! Per a un espanyol, un castellanoparlant, aprendre català és més difícil que aprendre el caldeu, o sia, la llengua babilònica. La cosa, de debò, té castanyes. Bé, ho deia el senyor don Bernardino, canonge de València, en 1584, i ara, llevat d’honroses excepcions, continua sent la norma. Un castellanoparlant és incapaç d’aprendre català, sobretot el valencià —ui que complicat!— i se’l protegeix, no siga que si diu «bon dia» es torne tarumba perdut. Que ningú gose ensenyar-li català, o valencià, o mallorquí, o eivissenc: «en español nos entendemos todos».

Pitjor condició que els indis

Els espanyols, Nova Planta a dojo, o sia, l’aplicació del 155 de l’època, si bé alguns amb mesures «muy templadas y disimuladas» (al País Valencià ja us dic que no), imposaren el castellà sense contemplacions de cap mena. Enviaren clergues castellaníssims a predicar en castellà a tots els Països Catalans. A Amèrica, però, obligaven els seus rectors a conèixer la llengua dels seus feligresos «indis». Ep! O siga que un capellà pot predicar en guaraní, en quítxua, en aimara, en nàhuatl, però en català no, noooo! En juliol de 1760, els diputats de les capitals de l’antiga Corona catalanoaragonesa (Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i Saragossa) presentaren un memorial al rei Carles III a les úniques Corts que celebrà. Hi deien:

«Hay otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron o se criaron en aquellos reinos, porque en ellos se habla una lengua particular, y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden. En las Indias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. ¿Y van a ser los labradores catalanes, valencianos y mallorquines de peor condición que los indios, habiéndose dado en aquellos reinos hasta los curatos a los que no entienden su lengua?».

José Luis Villar Palasí, ministre de Franco. A la imatge al centre, amb ulleres. A la seua esquerra -fixeu-vos- el Carlos Arias Navarro. Villar Palasí fou el pare de la Llei d'educació de 1970, que reconeixia l'ensenyament de les "lenguas nativas", però ell ben poca cosa féu pel català a València.

Ja veieu, la llengua dels llauradors catalans, valencians i mallorquins no existia per a l’Estat ni per a l’Església, sí les llengües índies. Carles III féu oïdes sordes a la reclamació dels diputats catalanòfons. La Nación naixent no entenia de diversitat lingüística. Precisament, en el regnat del borbònic Carles III fou promulgada la Reial Cèdula d’Aranjuez (23 de juny de 1768), que imposà el castellà com a llengua única a les escoles.

I després de segles de repressió lingüística arribem a 1978

Us recordeu del film 2001:A Space Odissey? Apareix l’homínid que descobreix una eina, la llança enlaire i es converteix en nau espacial. Bé, el salt temporal l’aplicarem ací. El segle XVIII és el moment de l’os enlaire de la repressió contra el català. 1978 és el moment culminant, la nau espacial. La llengua catalana està literalment destrossada, apartada de tot àmbit públic. Tot just comença a balbucejar de nou, sobre les despulles de segles de marginació i oimés després de la bestialitat franquista. Darrerament he sentit algun panegíric dedicat al ministre de Franco José Luis Villar Palasí, el pare de la Ley General de Educación de 1970, la de l’extinta EGB, del BUP i del COU. Diversos col·legis de la geografia valenciana porten el seu nom: a València, Paterna, Burjassot, Quart de Poblet, Sagunt i Oriola. Ara s’ha plantejat canviar-los el nom i, en defensa de Villar Palasí, s’ha dit que la llei que promulgà obrí la porta a l’ensenyament de la «lengua nativa». Sí, la referència a l’ensenyament de la «lengua nativa» hi apareix, però no indica quina llengua i, de fet, això no s’implementà mai, si més no, al País Valencià. A més a més, la iniciativa de considerar l’ensenyament de les llengües no castellanes —lenguas nativas— a la llei es deu al procurador en corts per Lleida Joaquim Viola Sauret i no pas a Villar Palasí.

Franco moria, llei de vida. I ara què cal fer. Era moment de transigir una mica, permetre l'ensenyament de les altres "llengües espanyoles". Això espaordí a alguns, com al franquista, diputat d'AP, Licinio de la Fuente. S'oposà a la cooficialitat de les llengües dels territoris amb llengua pròpia i Fraga, a la seua manera, el recolzà.

I mor Franco i els valencians amb el cul a l’aire. Villar Palasí, el tecnòcrata franquista, valencià de la capital, no féu res perquè el valencià, la llengua nadiua de València, tinguera lloc en l’educació valenciana. Ras i curt, la ignorà. Ara bé: el franquisme, el dur, anava descomponent-se per llei natural de vida, el dictador estava en les últimes, i calia fer esforços per a mantenir «la unidad de los Hombres y de las tierras de España». El franquistes, val a dir-ho, preparaven la Transició, un invent clarament franquista: algú ho dubta? Sorprèn fins i tot la consideració que acabaren tenint d’allò que anomenaven «lenguas españolas», molta més que la que hui dia exhibeix la cuca del PP Sra. Bonig o qualsevol altre súcube o íncube valencianofòbic. Amb la presidència de Luis Carrero Blanco (el que volà pels aires), el Consejo Nacional del Movimiento proclamà: «La enseñanza en general, que ha de impartirse en la lengua española que ha sido expresión y vehículo de nuestra unidad nacional històrica, deberá comprender también la de las igualmente lenguas españolas en aquellas regiones que disponen de tal acervo cultural».

Ostres tu!: «deberá comprender», atenció!, «las igualmente lenguas españolas en aquellas regiones que disponen de tal acervo cultural». Heu llegit bé: «acervo cultural». Ara i ací, al país dels valencians, tal «acervo» no s’ensenya amb normalitat al Baix Segura, a l’Alt Vinalopó, a la Plana d’Utiel, a... Estan exempts.

I és que va, arriba la discussió de la ponència constitucional en 1978, la de l’article 3, el de les llengües i, és clar!, la normalització —per justícia— de les altres «lenguas españolas» esparverà més d’un catalanofòbic. Què és això que un funcionari, a Catalunya, Mallorca o València, haja de parlar en català? El diputat d’AP (Alianza Popular, l’antecessor del PP) Licinio de la Fuente etzibà: «¿Qué va a pasar con los funcionarios, con los profesionales, con los maestros, con los profesores, con los estudiantes? Los territorios con lengua pròpia van a ser casi coto cerrado para ellos, mientras, a la inversa, el resto de España estará abierto a todas las posibilidades de los oriundos de esos territorios. Yo ya conozco a algunos que han tenido que cambiar de domicilio por esta razón». Oh, quina por! Bé, i parlà el Fraga. Si bé, d’antuvi, la finalitat era proclamar totes les llengües «espanyoles» oficials en llurs territoris, Fraga pretengué afegir a «seran oficials d’acord amb els seus estatuts» que cada llengua podrà tenir un major o menor grau de cooficialitat. Certament, encara que això no està arreplegat al text constitucional, finalment, ha esdevingut la manera de procedir d’AP i del PP valencians: relegar el català al mínim de cooficialitat. Ah, però que no és català!

En 1978, al País Valencià, hi havia motius per a pensar en un futur esperançador que, finalment, es truncà. A la imatge,el Consell preautonòmic del País Valencià presidit per Josep Lluís Albinyana.

Trinxar el català

I mentre això passava a Madrid, al País Valencià hi havia motius per a albirar un futur esperançador. Els partits dits d’esquerra havien guanyat les eleccions i, així, el 17 de març de 1978, per Reial Decret, s’establí el Consell del País Valencià, presidit per Josep Lluís Albinyana i Olmos, del PSPV-PSOE. En contra se situa la UCD (Unión de Centro Democrático) governamental, el partit —o millor dit, conglomerat de partits— bastit al voltant de la figura del president del govern espanyol Adolfo Suárez. Dos sectors pugnaven pel control del partit: els dits azules, o sia, els franquistes reconvertits (Suárez, Martín Villa, etc.), i els democristians. A València, en 1978, el partit era controlat pels segons, Emilio Attard al capdavant. Important aquest individu: es tragué del barret això de Comunidad per a designar el país dels valencians. El Sr. Attard, que no soltava ni una en valencià, fou el primer, per interès electoralista, a dir que valencià i català eren diferents. Això mateix, era compartit, encara més virulentament, pel cap dels azules valencians, vicepresident segon del govern de Suárez, Fernando Abril Martorell. El tio, amb tota la cara del món, s’atreví a impulsar una versió antinormativa de la Constitució de 1978, que repartí pertot, i fins i tot la publicà, una vegada aprovada, al BOE. Bé, estava clar, trinxem el català i així l’afeblirem. I al costat de l’Abril, un altre Nosferatu del blaverisme, Manuel Broseta Pont. Què dir d’aquest individu? Per ambició personal, de ser una persona sensible al país, fins i tot col·laborador d’Albinyana, acabà per abraçar l’aberració blavera fins a límits esfereïdors. Aquesta tríada, Attard, Abril, Broseta, tots tres d’UCD, és la responsable de la bacanal de confusió lingüística, altrament dita Batalla de València. No sé quina batalla: uns pegaven i altres rebien. D’aleshores ençà, la història és ben sabuda. A l’estatut nascut de les maquinacions de l’Abril amb un altre Nosferatu, l’Alfonso Guerra (aquest del PSOE), es diu «valencià» a la llengua sense cap referència a la unitat lingüística.

Algú del PSPV-PSOE amb dignitat. El senador Josep Vicent Bevià, traspassat recentment, s'oposà a les maniobres ordides contra la unitat de la llengua.

Era aleshores els anys setanta, moment de descobriment de la llengua i la cultura pròpies per les generacions a les quals se les havia negat conèixer-les. Hi havia una intel·lectualitat valenciana, però el país culturalment estava desballestat. Calia introduir la llengua pròpia a les escoles, però com? Què podia fer l’executiu d’Albinyana, amb competències exigües, davant un estat controlat pel partit d’Abril, Attard i Broseta. La UCD i els adlàters que la seguien, òbviament AP (el PP de llavors) i l’extrema dreta, feien i desfeien, fins i tot amb violència, contra tota possibilitat de redreç lingüístic. Havia nascut el blaverisme, que sacralitzà una senyera sollada de blau i rescatà l’impossible nom de «Regne» per al territori. Ben bé sabien els tres blaverots que tal denominació era inacceptable; l’únic regne era Espanya. Però ells a la seua, embolica que fa fort!

En aquells moment, és de justícia reconèixer-ho, el senador del PSPV-PSOE per Alacant, Josep Vicent Bevià, interpel·là al ministre d’educació contra les maquinacions de la UCD valenciana (19 de juny de 1979). Calia un decret de bilingüisme per al País Valencià que no arribava. Era aleshores ministre el senyor José Manuel Otero Novas. L’home, gallec, no sabia què dir. Li preguntaren sobre la llengua parlada de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i ell es rentà les mans: això era competència «del propio País Valenciano y de sus órganos representativos». Aleshores, però, el Consell encara era presidit per Albinyana. Finalment, el Reial Decret de 3 d’agost de 1979, establia que el valencià s’incorporara al sistema educatiu valencià en el curs 1980-1981. Fou, però, impossible desplegar el Reial Decret. El Consell d’Albinyana se n’anà en orris per la pròpia traïció del seu partit. Ah! Era el Lerma entre bastidors. A Albinyana el substituí el bacorero d’Enrique Monsonís, d’UCD. Aquest individu, ras i curt, no féu res pel valencià. O potser sí, sempre a la contra, puix que posà tots els pals possibles a les rodes perquè els valencians no tingueren un estatut decent.

Qui s'inventà el blaverisme? La UCD de Suárez. A València encapçalada per l'Emilio Attard i l'Abril Martorell. Aquest segon fitxà per al seu projecte el Manuel Broseta. Tots tres maldaren per trinxar el català. A la imatge, el Broseta amb el Joan Lerma (amb barba), el titella del pspv-PSOE. Amb ell, finalment, la debacle. Llengua trinxada per llei.

La Llei d’ús i ensenyament del valencià.

I el PSPV-PSOE guanyà les primeres eleccions autonòmiques, les de 1983; bé, més PSOE que PSPV. La UCD desaparegué, podrida per les seues divisions internes. Al seu lloc, al País Valencià, aparegué una coalició dretana encapçalada per la fraguista AP, on s’integraven el Partido Demócrata Popular, la Unión Liberal i la blavera Unión Valenciana, la del clown Vicente González Lizondo, àlies el Naranjito. Al país l’han batejat «Comunitat», la bandera l’han empastifada de blau i com a cap del Consell hi ha un ninot, un putxinel·li de Madrid a qui li escau bé que li diguen sucursalista (així ho manifestava alegrement en entrevistes), el Joan Lerma. I ara, què fem amb la llengua pròpia?

Per decòrum calia fer alguna cosa. La feren: la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Ara, però, ens quedem en «valencià» a seques. Què és el valencià? El Sr. Broseta, al Senat espanyol (9 de setembre de 1980), etzibà cínicament: «ni la lengua valenciana es lengua catalana, ni la cultura valenciana es cultura catalana». Ai Broseta, qui t’ha vist i qui et veu! Vegeu la cantilena blavera d’aleshores ençà. Els dels PSPV-PSOE, escagassats, no gosaven dir-ne res. Ara, potser, amb una llei del valencià, caldria que el legislador parlara clarament, puntualitzara. No ho féu. A la llarga s’ha demostrat que no dir les coses pel seu nom passa factura. De sobte sorgí una llengua, la qual ara fins i tot té una acadèmia lingüística oficial. El procés de trinxament del català, val a dir-ho, tingué el seu punt culminant amb la llei de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 16 de setembre de 1998.

Però tornem a la gènesi de la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Al saló de sessions de la Diputació d’Alacant es reuní el ple de les Corts valencianes per a debatre el projecte de llei. Era el 17 de novembre de 1983. Els d’AP i titelles (Coalición Popular es deien) eixiren en tromba contra la llei. Joaquín Santo Matas (aquest individu ha arribat a ser president de l’Institut d’Estudis Alacantins Juan Gil Albert), que no parla el valencià, i Carles Murria Arnau, encaparrats a fer constar que el valencià era un «idioma». Un altre de Coalición Popular, Joaquín Galant Ruiz, preocupat pel futur dels castellanoparlants. El tio arribà a soltar, en la sessió del dia 18: «Lo que sí que es indudable es que, aprovada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido grandes parcelas de poder». Cal tenir morro!

Joan Lerma fou el primer president de l'autonomia amb estatut ("Comunidad de chicha y nabo" i bandera enllefernada de blau). Del seu govern eixí la Llei d'ús i ensenyament del valencià, una llei de mínims -massa- que mai no ha arribat a implementar-se completament. A la imatge, la presa de possessió de Lerma com a president de la Generalitat en 1983.

I, ostres!, ix el pecero de torn (del PCE) i presenta una esmena per a circumscriure l’ús del valencià només a les institucions públiques valencianes. Al tio li deien Vicente Zaragoza Messeguer. S’han begut l’enteniment els del PCE? La sigla «E» pintava i encara pinta molt. Els valencians, malauradament, no teníem un PSUC. Així que, oberta la veda, si un «comunista» ho deia jo també, eixí un altre facciós de Coalición Popular al crit «antes roja que rota» i reblà el clau: valencià només dins de l’àmbit de les competències de les institucions valencianes. Despropòsits a dojo, finalment, s’aprovà la llei amb els vots a favor dels grups socialista i comunista i l’abstenció del grup dit «popular». Era una llei de mínims, de ben mínims, i d’aquí que d’aquella pols vinguen aquests fangs. Fixeu-vos: els legisladors foren incapaços de normalitzar la toponímia valenciana, s’inventaren una divisió de poblacions per «predomini lingüístic» que fa inviable qualsevol mena d’iniciativa conjunta que arribe a tot el territori valencià i, ta-ta-ta-txaaaan!, regalaren als valencianòfobs l’exempció d’aprendre valencià (article 25).

I així estem, tres dècades i escaig després, amb les mateixes bajanades de 1983. La identitat de la llengua és encara discutida, el seu ensenyament també, la seua aplicació pràctica també. Vas al metge i et parla en castellà, vas al jutjat i també, vas a cal notari i també, vas a la conselleria, la que siga, i també, vas a... I també! No existeix el requisit lingüístic per a la funció pública i qualsevol pot insultar-te impunement en una botiga, en un bar, en un taxi, en un... si t’hi adreces en valencià. Ara àdhuc t’acusen d’adoctrinador (el web del PP). Encara estic esperant la denúncia dels de Compromís i els del Ximo el Morellà contra els del PP per incitació a l’odi.

Finalment, la guinda al pastís, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Definitivament, la llengua trinxada. Per llei es creà una entitat normativa que, pel mer fet de ser-ho, és secessionista. A la imatge, aquelarre de l'AVL. Què hi estaran decidint? Escrivim "vacacions" en compte de "vacances"? Enviem a pastar fang el pronom adverbial "hi"? 

La guinda

La guinda del despropòsit és diu Acadèmia Valenciana de la Llengua. El català, definitivament, ha quedat trinxat. Diguen el que diguen, l’AVL s’atorga autoritat normativa, sancionada per les Corts Valencianes, i, doncs, pot perfectament dictaminar al seu aire i no respectar els dictàmens de l’altra autoritat normativa, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, uns altres que, pel que demostren, van a la seua sense importar-los un rave la —vaig a dir-ho així— pau lingüística. La correcció dels accents diacrítics és de traca! Això i alguna cosa més de la nova gramàtica de l’IEC que no explicaré hui ací per no estendre’m massa.

I entre tant de disbarat, tal com està el pati, ens ix el Marzà i companyia i troben la solució en «més anglès». Caram! Ara resulta que el desllorigador del problema lingüístic valencià —que és un problema i de collons de mico— està en aprendre més anglès. De debò, decebedor. Més farratge per a la súcube de la Bonig i l’histrió del Toni Cantó per a denigrar l’ensenyament del català. I, finalment, fava igual estic que estava; ve el TSJCV i tomba l’anomenada Llei de plurilingüisme. Resulta que els castellanoparlants són incapaços d’aprendre valencià, l’avorreixen com deia Bernardino Gómez Miedes, però sí —això sí— són molt avesats a aprendre anglès. Ui, ui, ui! Se’ls veu el llautó, però què els importa.

Ara mateix la llengua està trinxada, depauperada, empobrida (mireu com la parla la Sra. Oltra), i a sobre, al País Valencià, sota l’autoritat d’uns pallussos transvestits en acadèmics que la denigren encara més en el seu Diccionari normatiu valencià i altra paperassa secessionista. País trossejat, llengua esmicolada. Això és, ara mateix, la realitat del país. Som encara —i mira que han passat segles— «de peor condición que los indios».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat