Homenatge als xiquets violats
Cinquena part
Que fàcilment t’havia ensibornat, el paixarell de collons. Ja amb els ulls embenats anaves a les palpentes. Vas recolzar els avantbraços contra la humitat de la paret, just sobre una capa de floridura; en això, et va rodejar amb els seus braços com grapes que se’t van clavar.
Vas caure com un palloc en el silenci d’un forat tan fosc que feia feredat. Ni que t’hagueres begut una tasseta de cascall, incapaç de moure’t; comprenc que no podies treure ni trellat ni forrellat. Tot i que sabies que la porta era tancada en clau, no t’hauria fet res colpejar-te contra ella i quedar jagut a terra amb la cara sagnant, això abans que l’acceptació d’una rendició.
Et va agafar pel clatell alhora que els braços t’engrapaven el cos prim com un bacallà. Per l’amor de Déu, va, vinga, fes servir el cap i fes alguna cosa, que sé jo: tira-li una escopinada i pega-li un puntelló. En canvi, tu quiet, espantat com una mala cosa… si us plau! Seguies amb el dolor alhora que als ulls se t’hi encenien cercles lluminosos enmig la foscor. Vas cridar desconsolat, sense amb prou feines fer soroll, era evident que no li feies gens de llàstima. Tampoc tu no volies que algú vinguera i et trobés així. Tancaves punys i clavaves ungles al palmell de les mans, feies força per alliberar-te, i res.
Segur que avui en dia també ell menysprearia les dones per ser un matxo cregut. Com elles tu també estaves indefens. Vas quedar ben lluït, de veritat que sí.
En acabar tot, semblava que no tenies ningú per buscar ajuda. Ton pare a tothora treballava en la maleïda fàbrica. No, no, no volies ni imaginar-te com reaccionaria ell, tot un falangista, si s’assabentava i agafava l’escopeta.
Continuarà…
