Fra Vicent Ferrer i Miquel, el Sant

Fra Vicent Ferrer i Miquel, el Sant. Sant perquè així ho decidí un altre valencià, el papa Calixt III (Alfons de Borja). Però, sobretot, predicador d\'èxit.

Temps era temps hi havia un frare predicador, famosíssim, el que ara seria un telepredicador —d’eixos que ixen per la tele— d’èxit. Tenia —diuen— don de llengües. Bé, l’home anava pertot predicant en valencià i l’entenien. És clar, predicava en llocs on la seua llengua era ben entesa. Mai no predicà als esquimals, per tal és indemostrable tal don. L’home sempre en valencià, que no necessitava el B2 d’anglès aleshores, i xampurrejava el llatí escolàstic de l’època, que també escrivia, útil per a assentar càtedra i sobretot per a quedar bé.

Vicent Ferrer i Miquel. Nasqué a la ciutat del Túria en 1353. El seu pare, notari, era de Palamós (Baix Empordà) i li deien Guillem. Ostres, pare català! Aaaah! Tota la blavor a pegar-se cabotades contra la paret. I la seua mare? Doncs la seua mare, Constança, era de Girona. Aaaah! Tota la blavor llançant-se al riu de desesperació. I, òbviament, la llengua que aprengué a casa, en la qual fou pujat, no podia ser una altra que el català; bé, com explica la documentació que serví per a canonitzar-lo en 1455: «loqueretur in vulgari catalanico sive valentino». Cal traduir-ho? «parlava en vulgar català o valencià». La cita, val a dir-ho, els serví als de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a dir això que «el valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia». Vatua! I gràcies que els aragonesos no han reconegut lingüísticament res que no siga el castellà, que sinó ens solten que el valencià és gistaví, ansotà o bergotès. Ostres! Aquests de l’AVL, amb tant de dissimular, se’n fan de la titola un garbuix.

El pare de fra Vicent, Guillem, era de Palamós (Baix Empordà), a la imatge. Aaaaah, català! Tota la blavor a pegar-se cabotades contra la paret. I la mare -ai la mare!- de Girona, com el Puigdemont.

Vicent Ferrer i Miquel, català de València, com el seu germà Bonifaci el cartoixà, el de la Bíblia en català, no tenia cap problema de dir-li al seu idioma com se li deia: català o catalanesc, bé i també valencià, que ve a ser el mateix. Aleshores, a la València del tres-cents, els espanyols encara quedaven massa lluny. Ep! Ho dic a dretcient això d’espanyols. Ja aleshores els castellans es consideraven els únics «espanyols» possibles; i per dir una obvietat —com fa el Molt Honorable Quim Torra en tuits i escrits diversos— no falte ningú: d’espanyols n’hi ha de bons i roïns, com de francesos, alemanys, anglesos... I també de catalans, o valencians si preferiu. Però no seré jo ara i ací qui repartisca agosaradament diplomes de bo i de roí, només faltaria! Ara bé: Vicent Ferrer i Miquel era català (valencià) i no tenia ni un pèl, ni en el cap ni en els collons, de castellà, o sia, d’espanyol.

Joan Baptista Escorihuela, un d’eixos valencians —poquets— que a la fi del segle XVIII encara tenien el bon costum d’escriure en la llengua del país, li dedicà una oda (bé, Escorigüela li digué Canzó real) que titulà L’Àngel de l’Apocalipsi (1798) i en què deia: «En sa llengua nativa / predicant, entenien sos discursos / quants sos grans auditoris componen. / Per més creixcuts concursos, / tants pròxims com distants, tots el oïen, / per sa veu clara, alt to i expressió viva». I és que fra Vicent tenia geni. Eloqüent i iracund quan calia, embadalia les masses, sempre en el seu idioma patri. Aquest sí que adoctrinava de debò —era un màquina!— i en català. Les súcubes Bonig i Gascó i tota la diarrea de catalanòfobs de llur partit hagueren enfollit sentint-lo.

Frare dominicà

Vicent era el quart dels fills (tres fills i tres filles) haguts del matrimoni del palamosí Guillem Ferrer i la gironina Constança Miquel. Era una família bé, ben establerta a València. Així que a Vicentet, de menut, no li mancà de res. I, és clar!, de família bé, no el posaren a tirar d’un carro. El posaren a estudiar, primer a l’escola de llatinitat de València, on havia d’aprendre el rudiment de la gramàtica (el llatí) si després volia fer estudis superiors. Amb dènou anys ingressà a l’orde dels predicadors, els dominicans, al convent de Sant Domènec del cap i casal; lloc hui dia, per a oprobi dels valencians, convertit en caserna de l’exèrcit d’obediència carpetovetònica que ocupa València. Segons sembla, com hem llegit a Diari La Veu, les Corts valencianes han votat recentment demanar que se’n vagen, que marxen els uniformats espanyols d’allí, però el PP valencianòfob s’hi oposa i als de C’s igual els té col que bleda.

Vicent Ferrer i Miquel, convertit en frare dominicà, estudià a Lleida i residí al convent dominicà de la ciutat, al qual pertanyia l'església del Roser, a la imatge.

A fra Vicent Ferrer el seu orde l’envià a estudiar a Lleida, a l’Estudi General (Universitat). Allà estudià amb el pare Tomàs Carnisser, el seu mestre, un místic que tingué una gran influència en la formació del dominicà valencià. Posteriorment anà a Barcelona, on fou ordenat sacerdot, i més tard a Tolosa de Llenguadoc, una de les capitals de l’orde, lloc on nasqueren els dominicans en els inicis del segle XIII. L’orde dels frares predicadors sorgí per a combatre l’heretgia càtara, de la mà d’un clergue castellà que passava per allí l’any 1203, Domingo de Guzmán (d’ací el nom de dominicans), canonge del Burgo de Osma, que tornava d’una missió evangelitzadora a Dinamarca. Predicar la fe vertadera, la que no s’allunyava ni un àpex de la doctrina oficial de l’Església, aquesta era la funció dels dominicans. En 1378 fra Vicent tornà a la seua ciutat natal, una urbs afectada per les bandositats nobiliàries. N’haurem de parlar, d’això, en un altre moment. Era una València, la d’aleshores, on l’ordre públic era vulnerat contínuament. En 1389 fra Vicent obtingué el grau de mestre en Sacra Teologia. Altrament, en aquells anys l’Església patia la partició en dues meitats, dos papes, l’anomenat Cisma d’Occident: el papa d’Avinyó i el papa de Roma. Oficialment, la Corona de Pere III (II de València, IV d’Aragó) el Cerimoniós mantingué una posició neutral, però el prior dels dominicans de València, fra Vicent, s’inclinà per la causa de Climent VII d’Avinyó contra Bonifaci IX de Roma. La raó era que a la capital del Regne dels valencians arribà el llegat avinyonès Pero Martines de Luna, aragonès, que convencé fra Vicent. Aquest senyor, ara llegat, posteriorment es convertí en el papa Benet XIII (papa o antipapa, segons partidaris o detractors). Arran d’això, fra Vicent escrigué un tractat, De moderno Ecclesia schismate, a favor de Climent VII.

Home de vèrbola apassionada, fra Vicent no només escrigué un libel contra el papa —o qui es pretenia papa— resident a Roma. Predicà a València a favor de Climent VII i això no agradà al rei. Pere el Cerimoniós era, sobretot, un aferrissat pragmàtic, no gens disposat a entrar en conflictes religiosos. Ja havia tingut prou maldecaps amb els castellans (encara els tenia), que havien pretès arrabassar-li el Regne de València. Sí, cert, això pretengué el rei de Castella Pere I (motejat temps a vindre «el Cruel» i no debades). Maldecaps amb els castellans i també amb els unionistes aragonesos, als quals calgué vèncer militarment, i també amb els unionistes valencians. Les dues «L» de l’escut de la capital valenciana tenen a veure amb la lleialtat de València a Pere el Cerimoniós. Així que, poca broma!, el rei Pere no anava a consentir cap alteració de l’harmonia aconseguida. Que s’apanyen els papes! Ell i els seus regnes a la seua.

Fra Vicent Ferrer s'alineà en el partit del papa avinyonès Climent VII, de qui fou successor Pero Martines de Luna (Benet XIII), a la imatge.

Però Pere —II de València— el Cerimoniós morí en 1387. Els seus fills, Joan i Martí, no respectaren la neutralitat del pare. Aquests es mullaren pel papa avinyonès i ara sí, fra Vicent tingué barra lliure per a dir el que volguera, més encara quan el cardenal Pero Martines de Luna esdevingué el papa Benet XIII en 1394. Fra Vicent es convertí en confessor i capellà domèstic del papa avinyonès. Ara bé: a partir de 1399 començà a tindre dubtes i abandonà la cort papal. Regnava llavors a València i tota la Corona de catalans i aragonesos el rei Martí I dit «l’Humà». La ciutat de València demanà a fra Vicent que tornara a la seua terra, però el dominicà, predicador de vocació i investit amb la dignitat de llegat «a latere Christi», preferí viatjar per Occitània, el nord italià i fins i tot per terres ara suïsses. Posteriorment participà en el Concili de Perpinyà, novembre de 1408 a febrer de 1409, organitzat per a donar suport a Benet XIII. En 1409 era a Barcelona, on predicava davant multituds, i fins a 1410 no arribà a la ciutat de València, seguit per un enorme seguici de penitents. Durant dos mesos s’estigué a la seua ciutat natal. Finalment, a saber què hi havia passat, quan marxava s’espolsà les sandàlies. No volia ni la pols de València. Bé, això diu la tradició, llegenda, però i si... València era ciutat de pecat, de costums poc concordants amb els ideals dominicans. En 1554 un italià, Matteo Bandello, deia: «Valenza, gentile e nobilíssima, che in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». Ep!: «intutta Catalogna». Ja tenim una altra vegada la blaverada pegant-se cabotades: adoctrinament, manipulació...!

Ciutat de costums —diguem-ne— relaxats, en 1554 i als inicis del segle XV, a fra Vicent no li agradava. Terra on eren les dones «plus belles et plus gorgiases», com deia el flamenc Jacques de Lalaing a la primera meitat del segle XV. És a dir, un venia a València i sucava el melindro de segur. Vet ací la fama. Bé, València, una ciutat oberta, potser massa en certs moments, alliberada de prejudicis sexuals. D’ací fugí fra Vicent, o mestre o pare Vicent, tot espolsant-se les sandàlies.

Contra la luxúria i els mals costums

Fra Vicent marxà de València disposat a combatre la luxúria i els mals costums. De 1410 és la carta que li envià el Consell d’Oriola, la capital del sud valencià, perquè anara a predicar-hi. Oriola, tot seguint les passes de València, també era una ciutat luxuriosa. Fra Vicent contestà als oriolans: «Honorables senyors, si plau a Déu, aprés que jo haja visitat algunes terres, a les quals sóc obligat per promissió mia, jo entenc visitar a vosaltres segons requir vostra bona devoció, e per ço vos rescric de la mia mà».

«Aprés que jo haja visitat algunes terres». Fra Vicent aniria a Oriola, sí, després d’una tournée per les comarques del Regne, d’aquí la gran quantitat d’ermites dedicades i el record que sant Vicent estigué allí que guarden una gran quantitat de poblacions valencianes. Ah!: sempre fent miracles. Muntava unes performances úniques per a l’època. Els valencians sempre han estat proclius a les desfilades espectaculars. Vet ací els Moros i Cristians. Fra Vicent entrava a les poblacions muntat en un ase seguit d’un exèrcit de flagel·lants. De debò, imposava.

Encara que no puc precisar el mes, no fou fins a 1411 que fra Vicent travessà la Carrasqueta, venia d’Alcoi, i es plantà a l’Alacantí, al lloc del Raspeig, ja en terme d’Alacant. Segons la tradició, que explica un dels biògrafs de fra Vicent, H. Fages, el dominicà arribà al Raspeig i els seus habitants li pregaren que acabara amb la sequera que assotava els seus camps. Què contestà el frare? «Sequet però sanet», la divisa que hui dia és a l’escut heràldic del municipi, Sant Vicent del Raspeig. A Montnegre, en terme de Xixona, emulà Jesús de Natzaret en el miracle dels pans i els peixos. Hi hagué menjar per a tothom. I, si hi havia teca debades, que ningú s’estranye de les barbaritats de gent que es congregava en els seus mítings. Alguns diuen que no entrà a Alacant, que passà de llarg. Això indignà al cronista alacantí del segle XVII (bé, era d’Elx però vivia a Alacant) Vicent Bendicho, que, per a demostrar que fra Vicent hi predicà, a les esglésies de Santa Maria i Sant Nicolau, o sia, a totes dues perquè ningú es baralle (eren parròquies rivals), reprodueix una carta del Consell d’Oriola al bisbe de Cartagena-Múrcia: «frare Vicent és estat en aquest bisbat vostre, ço és, en Alacant, en Elx, en Oriola, en Múrcia e ara és en Llorca». El sud valencià, ja he parlat a Diari La Veu d’això, pertanyia llavors a la diòcesi castellana de Cartagena.

En 1413 i en 1414 fra Vicent apareix a les actes del Consell d’Elx. Després d’una primera visita al sud valencià, el predicador fou reclamat per a ser representant del Regne de València al Compromís de Casp (març a juny de 1412), on votà pel candidat Trastàmara —castellà— Ferran de Trastàmara, Ferran I «el d’Antequera». El vot de fra Vicent fou determinant. Ell, però, féu el que li demanaren. El que li demanà Benet XIII i ací pau i allà glòria. Se suposava que Ferran I anava a mantenir els estats catalanoaragonesos sota l’obediència eclesiàstica de Benet XIII, «el Papa Luna». Finalment, no ho féu. Ferran I, ja rei, anà a la seua. Ai la política!

Fra Vicent, efectivament, participà activament en la farsa de Casp: el candidat ja havia estat elegit prèviament. La reunió de Casp, finalment, fou un espectacle per a ratificar, amb la col·laboració de fra Vicent i el seu germà, Bonifaci, l’elecció del candidat que més convenia als partidaris de Benet XIII. Ep! Que no als valencians, arrenglerats majoritàriament en el partit del comte d’Urgell i derrotats estrepitosament pels castellans a Morvedre, el 27 de febrer de 1412.

Després del parèntesi de Casp, fra Vicent tornà a l’acció predicadora. Els d’Elx el reclamaven. Vegeu: a Elx resulta que hi havia un prevere, Jaume Peres, que vivia amb una senyora, una tal Ceciliana, a la vista de tothom: escàndol! No era l’únic clergue que vivia en pecat, a Elx, passant-se el celibat pels dídims. El comanador mercedari del convent de Santa Llúcia, Pere Portell, consentia mil i un excesos sexuals intramurs del seu cenobi. Solució: cridem fra Vicent i que els pose en ordre!

Oh escàndol! Clergues copulant amb senyores o vés a saber quines altres tramoies sexuals. Fra Vicent, sobretot, fou un moralitzador. Per això era cridat. Atenció, conteniu-vos sinó patireu les desgràcies de Sodoma i Gomorra!

D’Elx passà a Oriola. A Crevillent no calia acostar-se: eren moros! Una altra cosa, important: aleshores Elx i Crevillent pertanyien a la ciutat de Barcelona, que era la senyora de totes dues localitats. A Oriola predicà fra Vicent, a l’anada i a la tornada de Múrcia. Amb gran èxit, perquè les autoritats oriolanes reconegueren centenars de penediments públics. A Múrcia anà quan encara ressonava el catalanesc pels seus carrers. No els era aleshores el català una llengua estranya als murcians. El tema de les predicacions era quasi exclusivament el combat de la luxúria, sobretot la dels clergues. Per on passava fra Vicent es tancaven les tafureries, els banys i els bordells, les bagasses feien penediment públic i tothom es proposava complir una castedat militant. Aleshores hom pensava que les fornicacions desenfrenades, els concubinats i els adulteris podien comportar el càstig de desastres naturals, com els passà a Sodoma i Gomorra. Fra Vicent, doncs, venia a prevenir-los.

Contra la luxúria i els mals costums. A fra Vicent, literalment, li caigué la boca predicant-hi. València era una ciutat de moral sexual relaxada, d'aquí la fama que tenia. A la imatge uns banys públics de l'època, compartits per homes i dones, i on eren habituals les pràctiques sexuals.

En 1418, el duc Joan V de Bretanya demanà a fra Vicent que predicara al seu país. El dominicà valencià hi anà i recorregué el país bretó, sobretot les terres bretones de llengua d’oïl on era entès. Allà, a Bretanya, en concret a Vannes (Gwened en bretó), morí el 5 d’abril de 1419, i allà és enterrat. Més endavant, un altre valencià, Alfons de Borja (Calixt III), com fra Vicent predigué, el féu sant el 5 d’abril de 1455. A partir d’ara serà per sempre sant Vicent Ferrer. I fins ací, com diria sant Vicent:«vist lo sermó complit, plàcia a nostre senyor Déu que ens faça gràcia que treballem en aquest món per honor de Déu, perquè ens haja aparellada la vianda en Paraís».

Fra Vicent fou cridat pel duc de Bretanya Joan V. A Bretanya, a Vannes, morí el dominicà valencià el 5 d'abril de 1419. A la imatge, estatueta del sant (sant des de 1455) venerada al castell Gaillard de Vannes.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next