Contes d’en Bosch (102) Amb els avantbraços contra la paret 6 (experiment de narrador en segona persona)

Homenatge als xiquets violats

Sisena part

Si ton pare matava el cosí, ja éreu al cap del carrer perquè hauria anat a la presó. En acabant, us hauríeu mort de gana. Juraria que t'hagués agradat dir plorant: pare i mare no m'ignoreu. Estic sol; no em deixeu de costat. Com que no rebies el que esperaves ni li veies eixida a res, vas callar a abundor. Quan fosquejava, vas sopar sense dir res i de seguida et vas gitar quan tot just encara se sentien crits de xiquets al carrer. Prompte t'hi vas quedar adormit...

Et senties feble i vulnerable. Et movies amb els muscles encorbats i, a voltes, amb els muscles alçats a l'aguait de qualsevol canvi o sospita d'alguna cosa que no fos del teu agrat. Vas suportar el que quedava d'estiu sense anar a seure a l'esglaó del portal del pati. Ja no vas fullejar ni vas llegir còmics, com de costum, amb l'esquena contra la paret pintada. Només vas rellegir combats i aventures dels que ja t'havies emportat temps enrere. Pel carrer o per on fores, dissimulaves davant de la gent.

Tampoc vas fer sortides sota el sol del migdia per enfonsar-te en la vastitud dels bancals de vinyes i oliveres plenes de piuladissa d'ocells i cants de cigales. Tant tu com els altres ho féieu amb il·lusió i sense témer agafar una acalorada en el sol que queia a plom. Ans al contrari, en eixos dies en els quals tot et feia por, sempre que podies, romanies amagat. Encara sort! Tu ho entenies, i tant que sí, no sabies com però intuïes que el pròxim pas seria que abusara més. I sense que ni ta mare et tirés una mà.

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next