ELL (conte absurd)

27 maig 2018 01:00h

La cistella lliscava, lleugera, carrer avall. A dintre hi anàvem la gossa, el nen ros i jo. De tant en tant havíem d'incorporar-nos. Jo baixava i la impulsava amb un cop de peu. Llavors tornava a lliscar bé. El carrer era moll però no havia plogut. Com més avançàvem, més aigua hi havia.

Vàrem arribar al palauet sense problemes; hi havia molta gent. Gent que coneixia i també gent a qui no havia vist mai, gent nova i gent antiga. Gent vella i gent jove. Alguns m'havien estat presentats la vegada anterior.

Vaig seure a taula, amb la resta de comensals. El nen ros corria i saltava i la gossa ja no hi era, potser s'havia quedat a la cistella; calia comprovar-ho però vaig decidir que ho faria després. Ara calia vigilar el nen ros.

L’Home important em va saludar molt amablement però de seguida se'n va anar a saludar els més importants que jo. Quedava clar que jo no era dels més influents, al cap i a la fi només era la meva segona vegada.

L’Home important no em va tornar a dirigir la paraula en tota l'estona. ELL sí. ELL em va allargar la mà i quan jo vaig fer el mateix, va agafar-me-la i em va fer un besamans. De fet, no em va impressionar, tot i que no estava acostumada a aquella mena de relació aristocràtica. No hem d’oblidar que era la segona vegada que hi anava. La vegada anterior ningú no m’havia fet un besamans. Tampoc no hi era, ELL, la vegada anterior.

Va fer tot el que va poder per seure al meu costat, fins i tot desempallegar-se educadament de la noia jove i morena que el volia de totes maneres i que el llambregava amb luxúria. No es va deixar entabanar i va venir directe cap a mi, i mentre feia maniobres per arribar al meu costat, mantenia la mirada fixa en la meva, que no se’n podia escapolir.

Quan es va asseure em va fregar el peu per sota la taula i després se'm va acostar més. No em va dir res; només va acostar el seu genoll a la meva cuixa i s'hi va arrapar. Jo anava vigilant el nen ros, que saltava i ballava al voltant de les taules. Ningú no se'l mirava, era l'únic nen ros de tot el palauet. Es pot dir que no hi havia cap més nen ros. En realitat no hi havia cap més nen.

La sensació del seu genoll a la meva cuixa va ser molt agradable i jo no me'n vaig desenganxar. Em vaig acabar tot el que em van posar al plat. No vaig saber si era bo o si no ho era, ni tan sols vaig saber què menjava ni si menjava, però m'ho vaig acabar tot. I mentrestant, aquell frec al genoll, tan intens. La jove morena provava d'engalipar l'Home important, vist que no havia pogut amb ELL. Però l’Home important havia de seguir el protocol i no podia estar per ningú. Ni tan sols per la jove morena. Com que no li feien cas, la noia jove i morena va desaparèixer, assimilant-se amb l’espai. Ja no la vam tornar a veure més. 

La resta de la gent de la nostra taula ja s'ho havia menjat tot i no quedava res. No havíem begut però tampoc no teníem set i, a més, ningú no ens havia servit begudes.

Quan el frec del genoll es va fer insuportable em vaig aixecar i me'n vaig anar. Vaig recollir el nen ros i vaig buscar la gossa. No la vaig trobar; potser s'havia desfet, així que el nen i jo ens vam ficar a la cistella i vam tornar, aquesta vegada, carrer amunt. Tot era ben moll i de tant en tant havia d'incorporar-me, baixar i donar un cop de peu a la cistella perquè no es quedés parada. Carrer amunt, tot era molt més difícil.

Era de nit i jo abraçava el nen ros contra el meu pit.

© Montse Medalla

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next