Estic en política p'a forrar-me!

"Estic en política p\'a forrar-me". Ai l\'ànsia de diners! El Zaplana es delia per la pasta, Jaume de Gualbes, un senyor del segle XV, també.

Frase emblemàtica de la corrupció política, tota una declaració de principis de la indecència en la gestió de la cosa pública. Ha estat atribuïda a Eduardo Zaplana Hernández-Soro, àlies «contigo empezó todo», tot i que, en realitat, la pronuncià un altre individu militant del PP valencià, Vicente Sanz. Zaplana, però, digué una cosa semblant a un altre confrare pepero, Salvador –Boro– Palop: «me tengo que hacer rico porque estoy arruinado, Boro». L’Eduardo, un tio de Cartagena aterrat a Benidorm, volia pasta i ràpid, i la política era el filó d’on traure-la. Vaja! Igual que un senyor del segle XV del qual us vull parlar, Jaume de Gualbes.

A Zaplana, finalment, l’han enxampat. Era difícil de creure que el factòtum de dècades de saqueig de les arques valencianes acabaria escapolint-se de tanta defecació sobre la dignitat de la cosa pública. En l’any 1990 el pescaren en l’anomenat cas Naseiro, un afer de finançament il·legal del PP que esquitxà Zaplana, llavors capitost pepero a la província d’Alacant, i altres peixos grossos d’aquest partit a València, entre altres el Pedro Agramunt, a qui vegeu! ara han fet fora a colps de granera del Consell d’Europa A bones hores, caragols! Ostres, quanta indecència que ens haguérem estalviat els valencians i també els espanyols si els jutges del Tribunal Suprem, en compte de mirar cap a una altra banda, hagueren donat per vàlides les converses enregistrades per la policia. Però ja veieu la mena de pixamandúrries que arriben al cim de la judicatura espanyola (Lamela, Llarena...). El cas Naseiro el paralitzaren perquè resulta que les converses s’havien fet per a una altra finalitat, no la d’enxampar peperos corruptes. Toca’t les castanyes! Zaplana i la resta del circ dels a veure qui pilla més tros tingueren barra lliure per a ordir i fer llurs malifetes. Com el Vicente Sanz, gamarús que arribà a ser secretari general de RTVV, eixe que li deia a la Lola Johnson «la gasela negra» i l’autor de l’aforisme pepero per antonomàsia: «estic en política p’a forrar-me». Eh! I es forrà el tio, vaja que sí! Ell, el Zaplana i tota la colla d’immundícia que, amb un morro marmori, han depredat el País Valencià des que assoliren el govern de la Generalitat meridional en 1995. Ara sí, com el tio de Cartagena li deia al Boro: «tengo que ganar mucho dinero, me hace falta mucho dinero para vivir. Ahora me tengo que comprar un coche. ¿Te gusta el Vectra 16 válvulas?».

A Zaplana, finalment, l'han enxampat. No ha aconseguit escapolir-se de les malifetes perpetrades de 1995 ençà. En 1990 el pescaren a les converses del cas Naseiro. Quanta indecència ens haguérem estalviat tots si els jutges del TS espanyol, en compte de mirar cap a una altra banda, hagueren donat llavors per vàlides les converses enregistrades per la policia.

I algú dirà: ep! Els votaren, als peperos. Vaja! Jo no. I ara sempre que pregunte semblà que ningú els votà. Misteris del vot valencià. A qui no votaren mai és a Jaume de Gualbes. Bé, aleshores, el segle XV, això de votar no s’estilava. Però –vegeu!– els voten o no sempre guanyen els espavilats. Això de «forrar-se» de la política és una cosa molt antiga, des dels temps d’Adam i Eva. Sembla que els neandertals ja feien servir tals pràctiques en les seues coves, pràctiques millorades pels cromanyons, que per això eren més llestos. D’alguna manera els peperos, cent per cent mentalitat troglodítica, feien i fan el que fa tothom, pillar bon tros, perquè sinó ets un babau. A més a més, entre els cavernícoles, si eres el cap de la tribu tenies dret a tirar-te totes les femelles que volgueres. Vatua! Vet ací Vicente Sanz en acció a Canal 9, condemnat per abusar sexualment de tres treballadores.

El regiment de la cosa pública amaga manta vegades desitjos inconfessables. Altruisme el justet o més aïna no cap. Ja veieu, Zaplana ho feia per la pasta (els Rato, Bárcenas, González el de l’àtic, Blasco, Castellano, Olivas, Fabra el de les ulleres fosques, Ripoll el del Brugal, la Rita, la Castedo i un llarg etcètera també). Ai els calerons! Ja abans d’entrar en política apuntaven maneres. Eren uns absoluts pallussos, però, increïblement, assaltaren la presidència de la Generalitat, els principals ajuntaments del país i fins i tot han arribat a ministres i a presidir els governs de la monarquia borbònica restaurada. Aznar i Rajoy encara no han caigut, però cauran.

Nogensmenys, ací toca parlar de temps pretèrits i redescobrir algun passatge de la història valenciana. Arran l’actualitat que vivim, aquesta setmana protagonitzada per l’empresonament a Picassent de qui arribà, sense saber ni un borrall de valencià, a ser president de la Generalitat, hui us parlaré d’un personatge igual de pillo, però aquest si que en sabia, de valencià. Aleshores, el segle XV, era impossible veure un individu ignorant del valencià pels nobles palaus de València; de València el cap i casal, de Xàtiva, d’Oriola, d’Elx... I a Elx, precisament, arribà en 1436 un prohom barceloní a exercir la procuració general de la baronia en nom de la ciutat de Barcelona, senyora d’Elx i Crevillent.

Elx i Crevillent baronia de Barcelona

En 1436 l’actual comarca del Baix Vinalopó pertanyia a la ciutat de Barcelona. Com és això? Fàcil: Elx i Crevillent pertanyien a l’infant Martí, fill de Pere III el Cerimoniós, que per a finançar l'entronització del seu fill, Martí el Jove, a Sicília, vengué el seu patrimoni al sud valencià a la ciutat de Barcelona: la vila d’Elx i el castell i lloc de Crevillent. Barcelona pagà 50.000 florins (27.500 lliures) per un paquet de senyories que, a més de les localitats valencianes esmentades, incloïa Terrassa, Sabadell, Tàrrega, Vilagrassa i el castell d’Arraona (a Sabadell). El 4 de novembre de 1391 (regnava aleshores Joan I, germà de Martí) es realitzà la transacció i el 28 del mateix mes la ciutat cap i casal del Principat prengué possessió de la baronia; és a dir, Barcelona es convertí en la senyora feudal d’Elx i Crevillent. Per a governar-les, els barcelonins establiren l’ofici de procurador de la baronia, amb una duració triennal i un salari de 3.000 sous a l’any. La paga era bona, que 3.000 sous donaven per a molt. També és bona la paga de president de la Generalitat en 1995, però –vaja!– Zaplana el voraç volia més.

La vila d'Elx i el castell i lloc de Crevillent foren baronia de la ciutat de Barcelona de 1391 a 1460. A la il·lustració, imatge de l'Elx antiga des de la rambla o llit del Vinalopó.

Entre 1391 i 1435 un total de sis persones se succeïren al capdavant de la procuració elxanocrevillentina: Simon de Marimon, Tomàs Girona, Pere Ferrandes de Mesa, Francesc de Gualbes, Rafael Serradell i Arnau Fonolleda. El 6 de juliol de 1435 el Consell de Cent –òrgan de govern barceloní– designà procurador l’elxà Joan Ferrandes de Mesa, fill del Pere esmentat més amunt, el qual havia regit la procuració durant més de dues dècades. D’antuvi els consellers de Barcelona tingueren dubtes per a nomenar Joan Fernandes de Mesa, un home de la terra. El candidat a procurador, per a llimar asprors, suggerí cobrar només 1.000 sous i, finalment, la seua candidatura fou acceptada. I tant! Ens estalviem 2.000 pavos. Per a Barcelona, el més important era percebre les rendes procedents d’Elx i Crevillent: 1.000 lliures a l’any en el cas d’Elx i 500 en el cas de la sarraïna Crevillent. La suma era important i esdevingué imprescindible per a quadrar els comptes de la Taula de Canvi –banc– barcelonina. 

Barcelona estava controlada aleshores per l’elit dels ciutadans honrats, és a dir, els rics, el patriciat urbà constituït per les grans fortunes, una de les quals –la més influent– era la dels Gualbes. Atenció!: cognom que cal pronunciar Galbes, que és l’equivalent al castellanitzat Gálvez, tan sovintejat al sud valencià. Aquesta família liderà, a Barcelona i al Principat, el partit que entronitzà el castellà Ferran I «el d’Antequera», en contra del comte Jaume d’Urgell. Una elecció de conveniència, en la qual el patriciat urbà barceloní pretenia traure bona tallada. Aquesta classe aristocràtica de ciutadans (els Trias, Godó, Oliu, Fainé, Carulla, Lara Bosch, Grífols, Pujol etc., de l’època), arrenglerada en el partit o facció dit la Biga, pretenia mantenir els seus privilegis, discutits per la Busca o partit de les classes populars, la CUP del moment, però collonades les justes, no com ara. Això dels «comuns» (la Colau, el Domènech i resta dels «ni carn ni peix»), aleshores no s’estilava; a la Busca i també a la Biga els importava un rave Espanya. Els de la Biga eren molt estirats, prepotents. Se sentien ja aleshores IBEX 35. Ara bé: mai no se’ls passà pel cap confiar la sort de les seues fortunes a un llondro estil Rivera. Els de la Biga no estaven per pallassades. De tarannà aristocràtic, aquests burgesos invertien en rendes –fons d’inversió de tota mena– i especulaven a pler. Xe, com ara! El món no ha canviat tant del segle XV ençà. Ah!: i els agradava el postureig. D’aquí que, convertida la seua ciutat en senyora territorial, entre els bigaires es postulassen candidats a regir les seues baronies. Segons consta a les actes del Consell de Cent, el 27 de juliol de 1436, es decidí enviar un «ciutadà» («ciutadà honrat», o potser no tant, d’honrat) a la baronia d’Elx i Crevillent. Els consellers de Barcelona pretenien dotar d’un vernís aristocràtic el regiment de la seua senyoria i què millor que un «ciutadà», ciutadà de debò, per a regir-la. Joan Fernandes de Mesa, de moment, no els feia el pes. Foren presentats quatre candidats: Jaume de Gualbes, Andreu Llobet, Jaume Bonet i Lluís Romeu. En la sessió del Consell de Trenta del 31 de juliol de 1436 fou elegit Jaume de Gualbes.

Jaume de Gualbes

Per què Jaume de Gualbes? No tenim cap declaració enregistrada del que pensava aquest individu. Ja sabeu, llavors no existia el telèfon. Però no descartem alguna conversa tipus Zaplana per a aconseguir el càrrec. El tio frisava per fer-se ric. Això sí, conversa en català. A aquest «mossèn» –així era el tractament d’un «ciutadà honrat»– aviat se li veié el llautó. A Zaplana també, però ja veieu els baboies del TS espanyol el que digueren. Jaume de Gualbes fou –diguem-ne– una autèntic adalil d’això de «forrar-se» de la cosa pública, un autèntic Zaplana avant la lettre. El tio no venia de Cartagena, venia de Barcelona, però és igual: corrupció, falsedat de documents, factures –aleshores no es deien així– falses arreu, frau, abusos contra la comunitat musulmana i –ostres, igual que hui!– manteniment d’un tren de vida opulent, que el Gualbes no es privà de cap luxe. Tot això a l’Elx del segle XV, on només uns pocs, molt pocs, tenien assegurat el bocí de pa de l’endemà.

Jaume de Gualbes, personatge pertanyent a la classe dels "ciutadans honrats" de Barcelona. Honrats? Ell, si més no, no ho era gens.Fou nomenat procurador de Barcelona a Elx i Crevillent en 1436. Un Zaplana avant la lettre, fou acusat de corrupció generalitzada (com el PP): mossegades, factures falses, fraus, abusos contra els sarraïns, tren de vida de collons de mico, etc. El tio posà la guinda amb una estafa en la qual arrabassà els diners als elxans i crevillentins que havien confiat en ell. Fou jutjat i condemnat i no calgué esperar dècades per fer-ho.

Pere Oliver, receptor general de les rendes d’Elx i Crevillent, és a dir, qui estava a càrrec de la hisenda pública, aviat comprovà el desfalc produït i prest el denuncià a la senyoria (Barcelona). Jaume de Gualbes s’havia convertit en un mestre en això de les comissions il·legals, un artista a pegar mossegades a la manera dels Gürtel, Brugal, Erial, Emarsa, Imelsa, Taula, Valmor i tants i tants de hui (no en dic més perquè no pararia). Veiem com ho explica la documentació de l’època: «e contra forma d’expressa prohibició a ell feta de reebre qualsevol quantitat, ha per força e ab maneres exquisides rebudes moltes e diverses quantitats, percebudes de composicions fetes ab alsguns e de penes abans per ells imposades e imposats, e de execucions per ell fetes massa rigorosament, e per via de donatius pretesos e atribuint los noms de donants…». No acaba ací la cosa, que Jaume de Gualbes volgué emular els autèntics senyors feudals i pretengué participar a les Corts que el lloctinent del Regne valencià i rei de Navarra, Joan (germà del rei Alfons –III de València– «el Magnànim»), celebrà en 1437 a València. A la capital del Túria féu gala d’una ostentació desmesurada, que àdhuc sorprengué una ciutat tan avesada a això com era el cap i casal del Regne. Recordem el que deia l’italià Matteo Bandello en 1554: «Valenza, gentile e nobilíssima, che in tutta Catalogna non è più lasciva ed amorosa città». Jaume de Gualbes es presentà a València amb una exhibició de luxe com la visita del papa a la manera de Francisco –el Curita– Camps. Ah!: i com feia el Curita, el tio es delia per vestir a l’última, més elegant que un margalló. Com la despesa no eixia de la seua butxaca, doncs llenya al bombo! Jaume de Gualbes organitzà àpats pantagruèlics, on no hi mancaren els músics amenitzant-los. O siga, es pegà la vida pare a costa dels diners de la procuració. Fins i tot pretengué entrar a les Corts i fou censurat per això pel lloctinent del Regne, que no li permeté l’entrada: –Vos mossèn què us empatolleu?

La vida alegre i divertida del seu procurador, a costa de l’erari públic, aviat se sabé a Barcelona. El tio anava i venia com el jutge Carlos Dívar, eixe pardalot de l’Audiència Nacional –us en recordeu?– que es muntava barriles de cap de setmana pagades per l’estat. Barcelona reaccionà de seguida: «fou molt perjudicial a la senyoria de la dita vila e dels dits lochs, e féu-se en gran porfídia, fets e culpa del dit procurador». Jaume de Gualbes sabia que, coneguda a Barcelona la seua pocavergonya, seria destituït fulminantment. Les distàncies, però, eren un problema, en el segle XV i ara –val a dir-ho– també, sense el corredor mediterrani. A Jaume de Gualbes li donà temps a acostar-se a Elx i pegar una morterada de milers de sous que prengué a elxans i crevillentins confiats. Després féu les maletes i amb la pasta se’n tornà a Barcelona, tan ràpid que fins i tot a les Deliberacions dels consellers barcelonins es diu que tingué poc temps a jaure amb la seua muller: «ha manllevades diverses quantitats de moneda de molts vassalls de la dita ciutat en les dites vila e lloc, e ha plegada tota la roba e és-se’n vengut que no·n hi ha jaquita sinó fort poca ab sa muller». La deliberació dels consellers és molt eloqüent i descriptiva. El tio estava tan atrafegat arreplegant diners que no tenia temps ni per ficar-la en calent. Punyetes, l’ànsia de diners! 

Jaume de Gualbes fou cessat en 1437 i substituït per l'elxà Joan Ferrandes de Mesa, convertit en "regent" de la procuaració. Aquest s'alià amb Antoni Balaguer, batle d'Elx, un expert en sobrecostos. Els dos feren i desferen fins a 1449. Foren investigats per la senyoria, però, finalment, sobrevisqueren a les imputacions. 

Jaume de Gualbes no eixí impune de les seues malifetes. Ja a Barcelona, fou cessat del càrrec de procurador de la baronia d’Elx i Crevillent, jutjat i condemnat. No tardaren una dècada –o dècades– a fer-ho. La procuració tornà a Joan Ferrandes de Mesa, encara que ara com a «regent», o siga, fent de procurador però sense ser-ho. Ah!: i l’establiren un salari espartà tipus «postureo Podemos»: 50 lliures valencianes (equivalents a 40 de barcelonines) i va que xuta. Ja veieu, això de la «regeneració» de la vida pública, si més no en aparença, ve de lluny. Joan Ferrandes de Mesa acceptà, no li posà objeccions. La seua família controlava el territori, com un Enrique Ortiz en els seus millors temps, i, doncs, guanyar pasta estava assegurat.

Joan Ferrandes de Mesa

Joan Ferrandes de Mesa era un tio llest, amb habilitat. No li importava el sou baix a percebre. Aliat del batle –administrador dels béns de la senyoria– d’Elx, Antoni Balaguer, un expert en sobrecostos de debò, fabricà amics i comprà voluntats. Tots dos feren vàlid un altre lema zaplanista, del Zaplana de la primera època: «aquí hay para todos». Òbviament, a Joan Ferrandes de Mesa li eixiren opositors, els que no formaven part de l’«ací hi ha per a tothom». Aquesta oposició, foragitada de tot negoci, reclamà la tornada d’un ciutadà barceloní com a procurador. Arran les denúncies, Joan Ferrandes de Mesa fou investigat pels consellers barcelonins i, finalment, cessat en 1449. Fou substituït, efectivament, per un ciutadà barceloní, Pere de Relat, un home que vingué a Elx a fer mèrits per a ascendir en política; en setembre de 1452 fou nomenat conseller. La investigació a Joan Ferrandes de Mesa no donà els resultats que els seus opositors volien i a Barcelona, en definitiva, ja li anava bé una persona com ell. Segons expressaren els consellers al moment de nomenar-lo de nou, Joan Ferrandes de Mesa era «habitador de la dita vila d’Elx, persona abonada, avançada e ben amigada en aquelles parts, e ben arrendada». Fou nomenat, ara sí, procurador, convertit a més a més en alcaid del castell de Crevillent, càrrecs que mantingué fins a 1456.

Zaplana en presó. Ha tardat massa. Ell i els altres. Com hem vist, inexplicablement, en el passat eren més eficients en això d’enxampar corruptes. Les autoritats de Barcelona no trigaren dècades a percebre la corrupció de Jaume de Gualbes, en un any hi tingueren prou. Zaplana mai no degué de sortir indemne de les converses del cas Naseiro. El TS espanyol, però, ho permeté aleshores i d’aquella pols vénen aquests fangs, el país esmaperdut que tenim.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next