Colpistes

Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat? La dita popular valenciana ve a tomb de les algarades lingüístiques vilipendioses que les hordes espanyolistes han vomitat sobre el Molt Honorable Quim Torra, i també contra tot aquell, inclosos els moderadíssims de Compromís (el Baldoví no se’n lliura de la ira pepera), que qüestiona l’essència d’un estat bastit, precisament en el colpisme, en la coartació de les llibertats, en la violència institucionalitzada. Hui —pense— toca parlar-ne. Vegem: què és un colpista?

Diu el mort (Rafael Hernando, PP) al degollat (Pedro Sánchez, PSOE): —li dirà al president Torra que és un «racista i un supremacista»?— Òndia! I és que sí que li ho digué, el Pedrito a Torra. I ara —vatua— és president mercè els vots del PDeCAT, el partit del Puigdemont, i d’ERC, el partit del Junqueras. Per a la dreta, la mediàtica, l’ultra i la de la recontrafiga sa mare —els neojoseantonians del Rivera— «tots colpistes». Esperem que, en un acte de decòrum democràtic, el Sr. Sánchez comence per recompondre la nòmina de xerradors a sou de RTVE, especialistes en retòrcer el llenguatge fins a l’extenuació. I ja no dic del llenguatge que gasten els participants en els conciliàbuls de les cadenes televisives i ràdios addictes a l’ultramuntanisme! Al País Valencià les pillem totes. Defecació contínua sobre el llenguatge, el castellà, perverteixen el signe lingüístic fins al punt d’elevar un de Elío, un Martínez Campos, un Primo de Rivera, un Franco, un Milans del Bosch a la categoria d’àngels impol·luts. Els colpistes no són aquests, herois patris degolladors de demòcrates; els colpistes són els altres, els que s’hi oposaven i encara hui s’oposen a —com diria Machado— «La España de charanga y pandereta, / cerrado y sacristía, / devota de Frascuelo y de María».

Hui parlarem de colpistes, de colpistes de debò, de colpistes, a més a més, «a la valenciana», frase que està en voga entre els que, des d’ací, confien —torne a citar Machado— en «Una España implacable y redentora, / España que alborea / con un hacha en la mano vengadora, España de la rabia y de la idea». Bé, jo no hi crec; Machado —val a dir-ho— tampoc hi creia. Espanya és irreformable. Al País Valencià, però, —ai país dels meus amors!— es deleixen entonant «Para ofrendar nuevas glorias a España». Ostres! Això a la pàtria d’Ausiàs March, a la terra que veié nàixer Pere «el Gran» i Jaume II. Com és possible? València és kitsch, bé una part que no el tot. La part kitsch és la responsable que regnen els Borbons, com de seguida veurem. I a València, tan kitsch, trobem el «contigo empezó todo», el Zaplana del colpisme decimonònic, el general Francisco Javier de Elío. Ep! Amb carrer dedicat a València. Xe, Ribó, posa’t les piles! Què és això d’un carrer, i important, dedicat a un individu de tal pelatge?

Francisco Javier de Elío, capità general de València i responsable del cop d'estat que retornà l'absolutisme. Reprimí la dissidència amb duresa. Quan el retorn del règim constitucional (1820) fou detingut i, finalment, executat a garrot (1822).

El colpista general de Elío

Navarrès, nascut a Pamplona, era un d’eixos militars que feren carrera a les colònies americanes. Allà el trobem en 1807 com a governador de Montevideo, convertit en virrei de Río de la Plata en 1810 per la Junta de Cadis (els de la Constitució de 1812). El general de Elío es convertí en el Millo (comandant suprem dels «piolins» espanyols) de Río de la Plata, territori que, com Catalunya, demanà el dret a decidir, el dret a alliberar-se dels espanyols. Ah!: allà, a Río de la Plata, els «piolins» reberen de la seua pròpia medicina. El 25 de maig de 1810 les Províncies Unides de Río de la Plata se sollevaren (ostres, insurrecció! Aquesta, però, de debò). Els rioplatencs venceren els espanyols a la batalla de Las Piedras (1811) i això condicionà, per sempre, el domini espanyol a la regió. De Elío fou repatriat i encara el govern constitucionalista de Cadis li concedí el comandament del segon exèrcit de la Península, acantonat a València, Múrcia i Castella la Nova. El 6 de gener de 1813 fou nomenat capità general dels regnes de València i Múrcia.

Aleshores els francesos estaven en retirada. La victòria de les forces combinades britàniques, portugueses i espanyoles a Los Arapiles (22 de juliol de 1812) contra els francesos, obligà Josep I Bonaparte a abandonar Madrid. L’exèrcit napoleònic estava de retirada i el governador francès de València, Louis-Gabriel Suchet abandonà València. Ah!: a aquest senyor, mariscal de l’Imperi francès, el nomenà Napoleó duc de l’Albufera, títol nobiliari existent encara a França. Però tornem a de Elío. El general foragitat de Río de la Plata era un absolutista convençut —què dic? Convençudíssim— que només arribar a València començà a conspirar contra els liberals.

Hi havia tensió, val a dir-ho. A València havia arribat, francesos fora, l’arquebisbe de Toledo i Sevilla i cardenal Luis de Borbón, nét de Felip V. Aquest era el president del Consell de Regència que governava en espera de Ferran VII. Tot i tanta dignitat eclesiàstica, Luis de Borbón havia estat un col·laborador a les Corts de Cadis. Ell havia signat el decret que abolí la Inquisició. No era un absolutista i només arribar a València s’ensumà les pretensions dels «reialistes» (els rajoyistes i riberistes, «a por ellos, oé, de l’època»). Tingué un incident amb de Elío, al qual increpà. No li digué, però, supremacista, xenòfob i colpista. De moment, encara no. Eixos epítets encara no s’estilaven. Ara bé: de Elío li la guardà, que ja arribaria el moment.

I el moment arribà. Ferran VII venia per Aragó, pel camí de Sogorb i abans d’entrar al Regne (nominalment, València encara era un Regne), a la ratlla d’Aragó, l’esperava el general de Elío. Ferran VII es deixà adular, que li feren miserablement la pilota, comportament típicament Borbó. En arribar a Puçol, on l’esperava el cardenal regent, l’obligà a besar-li la mà; tota una humiliació. I vet ací que, en arribar a València el rei, colp d’estat. Colp d’estat de de Elío, que posà el seu exèrcit al servei de l’absolutisme i la reacció. Ferran VII, com el reietó d’ara, el de la Leti, entonà l’«a por ellos, oè», es passà la Constitució pels dídims i, apa!, els «piolins» a repartir llenya. Els primers a rebre'n, els valencians. Imagineu-vos la situació: València, 16 d’abril de 1814, el rei entra a València, tothom fent-li la rosca, que majestat per ací que majestat per allà, allotjat amb tota mena de luxes al palau dels comtes de Cervelló (a l’actual plaça de Tetuan), i va el tio i envia tot a fer punyetes.

Arribada de Ferran VII a València, el 16 d'abril de 1814. L'endemà, el general de Elío es pronuncià jurant recolzar tots els drets del rei. Colp d'estat des de València. Es posava fi al règim constitucional.

Ferran VII féu el que féu perquè tenia els peperos i ciudadanosistes de l’època disposats a riure-li les gràcies. Aleshores es deien els «perses» i també els deien els «servils». Fixeu-vos en un subjecte com el Rafael Hernando o una indivídua com la Cospedal, doncs d’eixa mena. I és clar, com ara, colp d’estat i tothom a quadrar-se, inclosa la premsa escrita del moment. Xe, com ara! Sorgí el Juan Luis Cebrián, l’Inda i el Marhuenda del moment, capficats en convertir la mentida en virtut i escopir merda a tort i a dret. Aleshores a València hi havia dos periòdics (sí, ja hi havia premsa), el Diario i la Gazeta, tots en castellà, evidentment. Bé eren dues publicacions que tenien la ideologia del «cara al sol que més calenta». D’antuvi constitucionalistes (ostres!, com està de desprestigiat aquest mot hui), no trigaren gens en militar en la reacció més aberrant. Fins i tot —com ara!— sorgí el més papista que el papa, La Razón del moment, que duia per capçalera Fernandino. Nyas!

Tot colp d’estat comporta repressió, la dels colpistes contra els seus opositors. Bé, això ha estat així sempre. Violenten les lleis i, doncs, la societat. El general de Elío fou un repressor contumaç. S’instal·là al palau dels ducs de Vilafermosa (després del marquès de Campo i dels comtes de Berbedel, a la plaça de l’Arquebisbe). Allà establert, esperonà una política repressiva, estil article 155 actual, que omplí les presons de «presoners polítics». Crida l’atenció que tant aleshores com hui els negaven l’adjectiu «polítics» als presos; eren simplement malfactors. Els liberals valencians intentaren sobreviure i fins i tot plantar cara. El general liberal Luis de Lacy, destinat al Principat de Catalunya, encapçalà una rebel·lió democràtica en 1817 amb connexions a València. A la capital del Túria es produïren avalots que foren reprimits. Els protagonistes de la conxorxa de Lacy a València foren detinguts, catorze persones, i executats. Al cap d’ells, Rafael Armengol «el Vidrier», li fou tallat el cap, que fou exhibit durant mesos al portal de la Trinitat.

En 1819 el general de Elío desbaratà una nova conjura liberal a València. El 2 de gener foren detingudes tretze persones, entre elles el general Joaquim Vidal, un heroi contra els francesos, i Fèlix, membre del conegut llinatge liberal valencià dels Bertran de Lis. Tots foren afusellats i enterrats al barranc del Carraixet, destinació final de les despulles dels ajusticiats.

El colpista Francisco Javier de Elío féu i desféu quan i com volgué, la qual cosa li comportà una gran animadversió ciutadana. Era, literalment, l’amo de València. Però —ja sabeu— a tot porc li arriba el seu Sant Martí, i a de Elío li arribà el moment de retre comptes a la justícia, com als corruptes del PP hui, inclòs M. Rajoy. L’1 de gener de 1820 el general Rafael de Riego, a Las Cabezas de San Juan (Sevilla), proclamava el retorn a la Constitució. I a Riego li dedicaren un himne convertit, temps a vindre, en himne republicà. Ferran VII era obligat a acatar la Constitució i de Elío, conseqüentment, queia en desgràcia. Fou immediatament arrestat i el 4 de setembre de 1422, després d’un llarg estira i arronsa, executat a garrot vil. El seu cos, com el de moltes de les seues víctimes, fou soterrat al Carraixet.

De nou, des de València, un colp d'estat. El general Arsenio Martínez Campos, el mateix que reprimí el moviment cantonal valencià, fou cridat per una elit de valencians, monàrquica, perquè encapçalara un pronunciament a favor del fill de la destronada Isabel II, Alfons.

Un altre colpista: el general Martínez Campos

Vegeu! A València sorgí el moviment que acabà amb la Constitució de 1812. Recordeu-vos que a València també tingué lloc el congrés «pepero» que beatificà M. Rajoy, el de 2008, com a suprem sacerdot de la dreta corrupta espanyola. Quins temps aquells! Paquito Camps fent d’oficiant. Punyetes, què té València? «Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del amor». Bé, així ens volen els carpetovetònics: encantats i ximplets.

Bé no ha estat exactament així. 29 de setembre de 1868, la Revolució Gloriosa. Els Borbons (Isabel II) han de fer les maletes. Primerament, la solució sembla una nova dinastia, Amadeu I de Savoia. És un fracàs i és proclamada la República, la primera d’espanyola. Una república marcada per la reivindicació federalista i per la proclamació del Cantó Valencià el 19 de juliol de 1873. El president de l’executiu de la República, Nicolás Salmerón, envià a València, a reprimir el moviment cantonalista, Arsenio Martínez Campos. Aquest no es tallà ni un pèl: bombardejà brutalment València durant tres dies i, finalment, els cantonalistes capitularen.

El 19 de juliol de 1873 fou proclamat el Cantó Valencià. El govern de Madrid envià el general Arsenio Martínez Campos a reprimir-lo.

Martínez Campos era segovià i home que havia fet la carrera militar lluitant contra els insurrectes cubans. Ja veieu, sempre hi ha hagut algun Puigdemont per eixos mons fent la guitza als espanyols allà on no volien ser espanyols. No és cosa d’ara. A València, però, tots babaus. Resulta que al nostre cap i casal teníem una bona nòmina de burgesos —homes de bé se’n diuen— proborbònics. La I República se n’anà en orris quan el general Manuel Pavía interrompé la sessió d’investidura d’un nou cap de govern, el valencià Eduard Palanca. Colp d’estat, i tant! Però Pavía, l’home, no volia eliminar la República, que volia convertir-la a «l’ordre» en la persona del general Serrano, a l’estil d’allò que havia fet Patrice de Mac Mahon a França.

A València, els que ofrenen glòries a ponent apostaren pels Borbons prest. Bé, el poble, a qui ningú preguntava, no. Un grup de patricis valencians, entres els quals estaven el marquès de Càceres, el marquès de Casa-Ramos, el comte d’Almodóvar, Ciril Amorós i —atenció!— Teodor Llorente i Olivares (el cèlebre poeta), apostaren decididament per entronitzar Alfons, el fill d’Isabel II, i cridaren Martínez Campos a València. Tenien una contrasenya: «Naranjas en condiciones». Toca’t el pardal! I el tio, l’Arsenio, vingué a València, anà a Sagunt, on eren les tropes que l’esperaven, i, el 29 de desembre de 1874, féu una proclama colpista al crit de «Viva Alfonso XII rey de España». Altres generals se li uniren i, finalment, el general Fernando Primo de Rivera (d’il·lustre llinatge militar carpetovetònic), capità general de Madrid, també el recolzà. El govern de Serrano restà amb el cul a l’aire i Primo de Rivera constituí un govern presidit per Antonio Cánovas del Castillo que restaurà la monarquia borbònica.

Qui ho anava a dir? Resulta que els Borbons deuen el seu èxit als tios Mercadona de l’època, inclòs el Llorente (el de Las Provincias), el poetastre de la nostra Renaixença de sofà. Ells posaren la pasta perquè Alfons XII fóra rei. Ah!: i també un valencià posà el semen perquè Alfons XII nasquera. Així, doncs, si no fóra per l’ontinyentí Enric de Puigmoltó i Maians, de Borbons ara no res, ni Juanca «el Campechano» ni Felipito «el de la Leti». En fi, ironies de la història.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat