Manel Alonso, “paranyer de silenci i etern candidat a home invisible”, ens ha tornat a sorprendre amb un nou llibre. I aquesta vegada de narrativa, una novel·la de suspens i intriga. I dic que aquesta vegada una obra en narrativa perquè Alonso ens ofereix de tot: poesia, novel·la, narrativa breu, infantil i juvenil, contes, prosa de no ficció, traduccions… Aquest valencià que viu a cavall entre el seu poble natal, Puçol, i el mític i imaginat Pouet és el prototip, al meu parer, d’escriptor total. Alonso, al llarg de tota la seua dilatada obra, ens ha dit per activa i per passiva que per les seues venes corre tinta i que no sap viure si no fa literatura, si no escriu tot allò que crea la seua imaginació: “Camine nit i dia per un paisatge inventat”. I per això, avui fa un article o un grapat de poemes i demà enceta una novel·la i presenta el llibre d’un amic, despús-demà completa un dietari i la setmana que ve ens fa un conte infantil. Manel Alonso no para d’escriure i no es rendeix, malgrat que viu en un país on hi ha més escriptors que lectors i on els índex de lectura ens haurien d’avergonyir a tots plegats: “Evoque i em llepe les ferides com un gat vell/que, altiu i superb, es nega a assumir les derrotes”. I tot i així, davant d’aquesta decebedora realitat, continua alimentant la seua imaginació oferint-nos “éssers amb els quals vaig jugar a forjar ficcions versemblants” i ho fa amb ràbia, evocant i escrivint “amb les urpes d’un gat vell”.
Com us deia adés, en aquesta nova obra a Alonso “de cop i volta -li- pren l’ànsia/de vessar alguna cosa que -porta- dins/i amb l’argila de la memòria/i el torn de la fantasia/-comença-a alçar/l’àmfora que retindrà/el licor agredolç/ d’allò que -anomena- la -seua- literatura”. I amb la seua particular literatura Alonso tornarà a Pouet, el seu familiar univers, per bastir-nos una història, “reinventant -i- creant veritats”. En un moment de la trama de la novel·la, Joan, el personatge principal que investiga la mort del seu amic i professor Eduard Galcerà, té un somni. I en aquest comparteix una conversa amb el seu gat, que en un moment li aconsella: “Un investigador ha de ser com un crític literari. Un individu capaç de llegir el que té davant amb una mirada obliqua, penetrant. Ha de ser un artesà desmuntant l’obra, mesurant i avaluant cada peça que la conforma amb molta delicadesa. Ha de saber tots els ressorts que en fan possible el bon o mal funcionament”.
Doncs bé, aquest que escriu aquesta breu ressenya no és cap crític literari, ni res que s’assemble, Déu me’n guard, només un dels tants lectors que segueix les petjades d’aquest “home invisible” i que frueix amb la seua literatura. El meu objectiu no és “desmuntar l’obra, mesurant i avaluant cada peça” d’aquesta novel·la, no, això ja ho faran els crítics de veritat. El meu humil objectiu no va més enllà d’escriure quatre ratlles, per fer una mica més visible l’obra d’un dels nostres millors escriptors actuals. I deia al principi que, amb “Entre les urpes del gat”, Manel Alonso ens ha tornat a meravellar perquè ens ha escrit, com no podia ser d’una altra manera, una història que atrapa el lector des de la primera pàgina, des del poema que a manera d’introducció encapçala la narració, diria jo. Una història centrada en Pouet, un poble que imagina l’autor, però que podria ser qualsevol poble petit del nostre país, qualsevol poble llaurador a tocar d’alguna de les ciutats industrial. Un poble aparentment tranquil, “em pensava que vivíem en un poble on no passava mai res”, però que “només he rascat una mica sobre la superfície i han començat a aflorar qüestions de tota mena”. Un poble, com també els hi passà a tants altres del País Valencià, que en un parell de dècades es veieren desbordats: “Tu saps la quantitat de nous habitatges que faran falta a Pouet amb l’arribada constant d’emigrants de la Manxa, Andalusia i l’Aragó? Allí hi ha molta misèria i poca faena”. El moment històric de la història està centrat en la dècada dels cinquanta, en plena dictadura franquista, quan els vençuts, la majoria de les vegades, havien de mossegar-se la llengua: “Vés espai, estos no són temps de buscar respostes, ni de traure conclusions. Són temps per a callar, escriure al dictat i obeir”. I és que la postguerra fou molt dura per a aquells que van “perdre una guerra i -van- haver de pidolar als vencedors el dret a viure amb un bri de dignitat”. Una dictadura basada en la repressió i la por: “Hi havia casa en la qual, juntament amb el dolor que va produir la victòria de l’adversari i la posterior repressió, es criava també la por. Por de ser assenyalats, delatats, de perdre la faena, d’entropessar un dia amb les forces de repressió de l’Estat”.
En aquest context de repressió, por i creixement especulatiu urbanístic per encabir una creixent mà d’obra emigrant, Manel Alonso centre la trama de la seua novel·la on un jove Joan, el principal protagonista, decideix investigar la mort, en unes estranyes circumstàncies, del seu amic i professor. La investigació el portarà a fer-se tot un llistat de possibles culpables, però també a endinsar-se per camins perillosos i fer preguntes que li portaran problemes, i ha d’anar molt alerta amb segons qui: “Este país és propietat de depredadors i carronyaires. Deixen fer si els deixes fer. Mantenen l’aparença de l’ordre, però darrere el teló protagonitzen una lluita ferotge per a fer seus alguns dels ressorts del poder”. I a sa casa patiran per ell i la seua mare li donarà un consell, aquella frase que inventà el franquisme amb l’objectiu de desmobilitzar el poble i que malauradament arrelà en les famílies: “La política per a qui menge de la Política! Per nosaltres, mentre no ens falte un jornal, que facen el que els done la gana”. Efectivament, aquest fou l’objectiu que pretenia aquell règim feixista, tu oblida-te’n de la política, que ja ens encarregarem nosaltres de fer-la en contra teua. Tu treballa i calla, nosaltres farem política i diners: “Els qui tenen diners volen més diners i es passen les hores pensant, confabulant com incrementar el capital”. Però, tot i els perills, Joan seguirà investigant, descobrint noves pistes, apropant-se cada vegada més a resoldre el misteriós assassinat.
I quan el lector està atrapat en la narració, seguint fil pel randa la investigació del jove Joan, Manel Alonso ens ofereix un final de pel·lícula. A mi, personalment, m’ha recordat aquella escena d’El nom de la rosa, on Guillem de Baskerville i Adso de Melk aconsegueixen entrar a la sala de la biblioteca on estaven els llibres prohibits, custodiats pel venerable Jorge de Burgos, qui d’amagat en gaudia de la seua lectura. I així és, si fa no fa, com ocorre també el desenllaç de la nostra història. Per fi Joan, i d’una manera casual, aconsegueix entrar al palau, un edifici emblemàtic del poble, però on mai havia pogut entrar. A dintre, amb la palmatòria a la mà, descobrirà un munt de llibres, però “no eren els típics llibres de la biblioteca d’un clergue, ni tant sols d’un burgès il·lustrat afecte al règim. Havia sentit parlar de l’infern, de l’infern de les biblioteques, de vegades un simple armari, de vegades una sala on es guardaven els llibres prohibits, aquells als quals el públic no tenia accés. […] Llibres tancats amb pany i clau culpables de no seguir les directrius ideològiques de l’Espanya de Franco? […] És un simple guardià o és l’inquisidor que sense donar la cara i aprofitant l’estructura repressora del règim ha anat conformant una biblioteca només per a ell? […] Pensà en el capellà, en el cap de la Falange, en el jutge… No posaria la mà en el foc per cap dels tres.
Entre les urpes del gat és una novel·la que té tots els ingredients, tots “els ressorts que en fan possible el bon funcionament” de l’obra: un títol suggeridor, un argument motivador, una trama ben construïda que atrapa l’interès del lector, manté el suspens i la intriga, un context ben definit que l’escriptor coneix en profunditat i una estructura senzilla que facilita la lectura. I tot, amb un llenguatge planer farcit de frases fetes i expressions populars. Amb aquest nou llibre, cuinat a foc lent, Alonso torna a “vessar alguna cosa que porta dins” i ens torna a oferir allò que ell anomena “la seua literatura”. I no ho fa per “voler publicar bona cosa de llibres, d’articles de revistes, només per a vore el seu nom imprès en la tapa o al peu de la pàgina, buscant a qualsevol preu prestigi social”. No, res de tot això, a aquestes alçades de la pel·lícula, després d’haver-les vistes de tots el colors, Manel Alonso és molt més realista, coneix molt bé el seu país i en quina invisibilitat cal viure cada dia: “Tu i jo, Pouet, i tota la gent que ens envolta som com una il·lusió, tenim la sensació que existim però potser no som més que el somni d’un boig, un Déu boig… Literatura, això, només som literatura”. Efectivament, literatura, literatura en majúscules és el que fa Manel Alonso, però conscient de la realitat que l’envolta. Al cap i a la fi, al darrere de les seues ulleres, del seu posat “no hi ha més que un home senzill que es conforma amb molles. Un pensament exposat amb una certa solvència, un vers que siga capaç de suggerir un instant, d’evocar una mirada, el pas felí, sensual d’una dona. Ja ho veus, poca cosa, i ho és tot”.
