Contes d’en Bosch (105) Amb els avantbraços contra la paret 9 (experiment de narrador en segona persona)

Homenatge als xiquets violats

Setena part

La mare no es va encabotar que fóra per a tu. En el moment d'entrar-hi vas abaixar la mirada i el vas fregar les mans: fou colpidor. Alguna teranyina semblava retenir els sospirs del cosí. En acabat, vas obrir els finestrons per on tan sols va penetrar un feix de llum incapaç de treure l'olor de florit i molt menys l'atmosfera esfereïdora que et va fer vindre ganes de boçar.

Ell no va aparèixer pel poble en anys, tanmateix les instantànies et perseguien i et persegueixen, massa nítides, sí. Feien clotets dins de tu com el de les gotes que repiquen sobre la vorera quan cauen des de les canaleres de la teulada.

El dolor físic et va desaparèixer amb lentitud, però s'hi va quedar el de l'ànim, potser s'hi va quedar perquè mai no en vas parlar amb ningú. Has conviscut portant-ho en silenci, bé saps que no hi havia psicòlegs ni cap mena d'ajuda. Si t'hagueren dit que allò era delicte, ni t'ho hauries cregut. Que llavors fiscalia i policia haurien d'haver investigat qualsevol indici, és clar. No fou així i vas quedar trastocat, Déu meu. Vas tractar d'evocar estius més llunyans en què els amics del poble i tu jugàveu pels camps, bevíeu en fonts amagades o nedàveu en gorgs i basses. Les que, quan ell venia de la capital, prou que ho saps bé, hi tenia por de nedar. Tant de bo s'hagués enfonsat i s'hagués negat en eixe precís moment que es va enganxar entre esbarzers i canyes.

Vaja balòstia que et vas deixar emportar per la facilitat de paraula i pels regals d'ell. Que beneit vas ser, xicon. Que no se'n recorda, que més de trenta anys..., quasi que res et dirà el malparit en alguna ocasió. Una mica mentider i embotinador és clar que ho era, ho sabies més que ningú. Culpable tu, anem-hi anant!

Continuarà…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next