La Universitat d’Alacant ha convocat públicament dintre dels cursos d’estiu Rafael Altamira uns cursos monogràfics sobre Memòria Històrica i Democràtica. Són cursos dedicats, no solament al món universitari, que també, sinó a qualsevol persona que estiga mínimament interessada en el tema de la memòria. L’alumnat universitari té l’avantatge de rendibilitzar les 30 hores que durarà el curs, de dilluns 23 a divendres 27 de juliol, amb 3 crèdits. He llegit el temari del programa i el nom dels docents que impartiran el curs i no puc sentir més que sana enveja per no poder assistir. Seran prop de vint prestigiosos professors especialitzats sota la direcció de la càtedra de Memòria Històrica i Democràtica de la Universitat d’Alacant a càrrec de José Miquel Santacreu.
Fent un seguiment del temari tan variat i suggerent del programa pot veure’s la intenció d’aquesta càtedra que organitza el curs en promoure i formar nous investigadors del tema. Ara és el moment oportú que demana la societat per la formació de plataformes de ciutadans i ciutadanes que ixen arreu de diferents pobles i pretenen investigar la memòria local de pobles i ciutats. La qual cosa demostra que la Universitat d’Alacant està al servei dels interessos i pretensions de la societat en general. Una universitat moderna i pública ha d’estar alerta del que demana la societat i posar-se al seu servei.
És una realitat que cada volta hi ha més persones interessades en l’estudi i investigació de la memòria històrica, però també és ben cert que cada dia cal una millor preparació metodològica i rigorosa a què seria impossible arribar sense la universitat. Per això l’encertat títol d’aquesta convocatòria que resa: «Curs d’eines i recursos per a investigar la memòria democràtica valenciana». El curs dura cinc dies i està basat en ponències, taules rodones a més de diferents sessions practiques.
El curs té un evident i clar objectiu de formar gent amb una actitud inqüestionablement democràtica i històrica que servisca per «restaurar la dignitat de les víctimes i conformar un sistema de valors de tolerància, respecte, democràcia i pau».
No puc més que celebrar el canvi que darrerament estic observant en la societat que assumeix i vol endinsar-se en aquella etapa fosca sense cap complexe i tabú. Fa algun temps, escorcollar la Memòria Històrica i Democràtica al País Valencià era una raresa que tots no acceptaven ni comprenien. Molta gent pensava que això era remoure la femta d’una època que amb molt d’esforç s’havia tret la societat de damunt. Deien que estava oblidat. Tanmateix, quan es deia aquella frase feta de: «Millor no meneallo», no crec que ho deien totalment convençuts. Pense, més bé, que ho feien molt influenciats per una actitud ideològica concreta. Dic que no ho deien convençuts perquè una cosa que es desconeix, el mateix fa que és menege o no. És a dir, quina història cal no «meneallo» si no la coneixem? Perquè, una cosa és ben certa: allò que va passar durant la Segona República el franquisme va intentar per tots els mitjans amagar-ho. Altres intents també van haver-hi durant el tard franquisme i la transició reconstruint una versió pseudohistòrica que pretenia tancar aquella època i deixar-la ben soterrada. Allò va ser anomenat per algú –o alguns– historiografia revisionista que no va arribar enlloc.
Hui, després d’haver passat tres o més generacions, hi ha certa acceptació de la societat, fins i tot de la nostra administració pública. Els néts d’aquells represaliats i repressors ho veuen tot d’una altra manera. El temps que ha passat, potser ens ha donat a tots i totes unes perspectives més objectives per estudiar una època que fou verdaderament conflictiva i fosca per on passàrem moltíssims valencians. Primer foren les universitats valencianes les pioneres que suggeriren als alumnes estudiar seriosament aquella etapa. Eren els anys vuitanta quan es publicaren les primeres tesis doctorals sobre la memòria històrica. En les investigacions que feren els primers joves universitaris van haver-hi moltes limitacions perquè no tenien accés a tots els arxius militars.
Ara, a més d’haver-se obert molts més arxius, últimament també s’ha afegit l’administració pública que ha admés que es tracta d’un tema social que cal donar facilitats com a servidors públics i democràtics que són. No solament han de donar facilitats a investigadors mitjançant la seua infraestructura, sinó a més, han de fer seu el tema i esmenar els errors que han hagut i complir al màxim les lleis de memòria històrica i democràtica.
Espere i desitge que aquests cursos especialitzats que fa la Universitat d’Alacant servisquen per augmentar el contingent de persones que militem en la recerca d’una memòria històrica i democràtica que retorne la dignitat d’una època tan mal tractada.
