Els orígens de la infermeria comunitària a Europa se situen a la Gran Bretanya i es remunten a mitjan segle XIX, per constituir un dels elements clau del moviment sanitari anglès. En aquest context, la infermeria inicià la seua professionalització sobre principis de salubritat i feministes. La seua veritable construcció no es pot desvincular de l’establiment de les estructures de gènere i classe social característiques de mitjan segle XIX. En el cas de la salut infantil, fou molt rellevant la capacitat de les infermeres per a aproximar-se a les famílies, “de persona a persona” i, sobretot, “de dona a dona”, i transmetre a les mares el nou discurs de maternitat científica i responsable.
A Espanya, el desenvolupament de la infermeria comunitària mostrà un cert retard en relació amb altres països de l’entorn, si bé al llarg de les primeres dècades del segle XX abastaria un important grau de professionalització. Els processos formatius sobre les primeres malalties de salut pública tingueren lloc en la dècada de 1920, organitzats per l’Escola de la Creu Roja, l’Escola Nacional de Sanitat i l’Escola de Puericultura, així com per les escoles provincials corresponents, entre altres l’Escola Provincial de València. Però va haver d’esperar fins a l’arribada de la Segona República, que donà a la salut maternoinfantil un gran impuls institucional, per aconseguir el desplegament d’aquestes figures professionals, que pogueren accedir a la formació especialitzada (algunes becades a l’estranger per la Fundació Rockefeller), configurar una associació professional i editar la primera revista professional i científica d’infermeria a Espanya.
Aquest nou marc va permetre que les infermeres participaren activament en les campanyes sanitàries i ocuparen un paper central en l’anomenat “moviment puericultor” i en les campanyes d’higiene maternoinfantil. El treball dut a terme amb les mares, mitjançant les visites domiciliàries –els eixos de les quals van ser l’entorn domèstic, l’alimentació i la cultura familiar–, apareix com el principal exponent de les activitats de divulgació que realitzaven les infermeres visitadores. Aquesta tasca és difícil de quantificar, encara que hi ha un interessant estudi que ens pot ajudar a dilucidar el treball que feren.
El cas valencià: puericultura i labor social
Igualment, encara que amb especificitats locals, en el cas valencià l’atenció a la infantesa es desplegava des de nombroses institucions que es van anar desenvolupant a l’empara de la nova legislació nacional i provincial. En un article publicat per María Teresa Moll, instructora de sanitat del Dispensari d’Higiene i Escola Provincial de Puericultura de València, titulat “Puericultura. Labor social. La Visitadora”, es detallaven aquestes institucions:
Des d’aquests centres assistencials, i específicament des del Dispensari d’Higiene Infantil-Escola Puericultura i des de les càtedres itinerants, es formava les infermeres i es duien a terme les intervencions tant a l’ambulatori com al domicili. Es partia de la idea que totes les activitats que s’organitzaven s’havien d’emmarcar en l’ensenyament, la divulgació i l’estudi de la higiene i la puericultura, qüestió clau en la formació de les infermeres, ensenyament que depenia dels professors de secció Juan Boch Marín i Dolores Vilar Gallego.
Sobre les activitats desplegades per les infermeres, María Teresa Moll, en l’article citat més amunt, indicava:
“Nosotras, las enfermeras somos el lazo de relación, la argamasa indispensable para la unión de dos elementos: el niño y el médico. Además, tenemos la misión de educadoras de la madre, y para ello es necesario captarnos su confianza y su cariño, en el Centro y en la visita a domicilio, para que de este modo siga el consejo dado y podamos proporcionarle una ayuda moral o material, pues donde se posa una mano de mujer se aminora o alivia un dolor, y mayor galardón es si esto se consigue en beneficio de la infancia”
Les intervencions domiciliàries afavorien la relació terapèutica entre la infermera i la mare. Es realitzaven en el mateix ambient familiar, on l’infant vivia i on es podien observar les condicions higièniques de les famílies. En les seues visites, revisaven minuciosament tot l’habitatge: patis, ventilació, il·luminació, instal·lacions higièniques, etc., i resolien els problemes higiènics que afectaven la família. Instruïen les mares sobre la lactància, la pràctica del bany, rentada de roba, son i condicions del bressol, hores de passeig, etc. També s’ocupaven de dur a terme les mesures profilàctiques que eren necessàries: aïllament de malalts, mitjans de desinfecció, i fins i tot la separació del nounat, si era el cas, quan hi havia tuberculosi en la família.
El tema central dels ensenyaments i les pràctiques de les cures d’infermeria en salut infantil fou, sens dubte, l’alimentació, entesa com a instrument de millora de les condicions nutricionals de l’infant i de la seua salut en general. En textos docents i manuals per a infermeres puericultores apareix de manera extensa. En aquests es recollien temes relacionats amb la tècnica de l’alimentació natural, procediments i tècnica d’alimentació artificial, dietètica infantil per edats, institucions d’assistència alimentària, trastorns nutritius, regiments específics, menjadors escolars, etc. La millora de les condicions nutricionals dels infants, no solament es referia a l’increment calòric en termes quantitatius, sinó que incorporava al discurs professional una complexa xarxa d’elements, com les condicions de vida de la mare, el salari del pare, el possible treball extradomèstic de la mare, els interessos comercials de les llets artificials, la dificultat del consell dietètic, l’ús dels aliments com a reclam per a altres intervencions, i fins i tot elements com la il·legitimitat dels infants o els abusos patits per les seues mares.
D’altra banda, la tasca desplegada pels dispensaris mòbils de puericultura, les anomenades càtedres itinerants, constituïren una de les estratègies educatives més innovadores. La sensibilitat mostrada pels problemes del món rural donà lloc a activitats com la creació de la cartilla infantil, document que recollia consells per a la criança dels infants i que resultava un important material de suport de la labor educativa. La càtedra itinerant de puericultura requeria el desplaçament dels equips mòbils, mèdics i infermers per la majoria dels pobles de la província. Les activitats anaven adreçades a mares o futures mares i es duien a terme en teatres o locals de gran capacitat, on es s’impartien xarrades, es visualitzaven projeccions i es vacunaven els infants.
Un altre exemple interessant va ser la intervenció realitzada en la campanya sanitària contra el tracoma infantil, malaltia ocular causant de nombrosos casos de ceguera i relacionada amb les condicions de vida de pobresa i misèria. València disposava dels dispensaris d’Alzira, Sueca, Gandia, Sagunt, Cullera i Tavernes de la Valldigna. En un primer moment, la labor dels dispensaris es reduïa a l’atenció dels malalts, però més endavant entre les seues funcions s’incorporaren accions de prevenció i control en àmbits comunitaris. Per exemple, des dels dispensaris antitracomatosos es realitzaren intervencions en el medi escolar. A més de proporcionar continuïtat a la inspecció medicoescolar, a les intervencions dels metges locals i dels oftalmòlegs, i fer-se de l’educació higienicosanitària, la intervenció de la infermera permetia iniciar una actuació en l’àmbit familiar i comunitari. Per cada alumne afectat, les infermers obrien una fitxa familiar i feien les visites domiciliàries que permetien una avaluació dels factors de risc i la detecció dels altres membres de la unitat familiar que n’estaven afectats, amb la qual cosa es podia procedir a la seua vigilància des del dispensari d’higiene i sotmetre’ls a control i tractament, a més de reeducar-los en qüestions d’hàbits i conductes higienicosanitàries. Com passava amb la majoria de les malalties anomenades socials, la labor estrictament sanitària era insuficient i els professionals de la salut havien de dur a terme una autèntica labor social. Les infermeres visitadores, en aquest sentit, jugaren un paper crucial actuant com a enllaços entre els tres àmbits implicats: d’una banda, la població escolar i els mestres, d’una altra les institucions sanitàries, metges i serveis especialitzats, i finalment, les famílies i la població en general.
A manera de conclusió
Com s’ha indicat en els paràgrafs precedents, la contribució de les malalties infermeres a la salut pública en general i a la puericultura en particular fou rellevant, però ha romàs, d’alguna manera, invisible. És difícil disposar de fonts històriques que ens informen de les activitats concretes que feien les infermeres, i particularment de testimonis recollits per elles mateixes. Es tractava d’un grup professional representat per dones joves que desplegaven una activitat que estava iniciant la seua professionalització i estaven immerses en un àmbit patriarcal que no els atorgava la possibilitat de fer visible el seu treball.
Es pot considerar que la naturalesa femenina de la infermeria, històricament pot haver suposat un obstacle per al seu desenvolupament professional, ja que va impedir abastar oportunitats de creixement i majors nivells d’independència, limitant la seua labor a les coordenades del seu gènere i el seu paper en la societat del moment. No obstant això, també és possible fer una altra lectura que valore la seua feminitat. Les infermeres professionals que es caracteritzaren per la seua proximitat amb la població, ja que establien importants vincles amb les persones de la comunitat, especialment amb les mares. La seua contribució aportà un enfocament humanista i de mediació entre la cultura sanitària popular i la cultura sanitària científica. Les intervencions sanitàries, en passar pel filtre de les infermeres, es feien més atractives i assequibles per a les famílies. Aquestes característiques han constituït l’element diferenciador de la seua labor sanitària i posteriorment han contribuït a configurar l’essència de la infermeria com a disciplina, i a diferenciar-la d’altres enfocaments més tecnobiològics.
Com expressava Martin Huertas, metge del centre d’higiene de Valdepeñas, l’any 1933:
“La enfermera visitadora […] es la clave de toda labor higiénico-social. […] Es tan delicado su papel de consejera en los menudos detalles íntimos, depositan las madres tal confianza en sus instrucciones y reciben la visita domiciliaria con tal agrado, que insensiblemente se erige en mentora de la vida cotidiana de las familias humildes. Toda campaña a fondo precisa de su colaboración valiosa, […]. Su papel social va ligado a una captación de la confianza que sólo se obtiene con el trato continuo y la amistad. (Martín, Huertas, 1933: 482)
María Eugenia Galiana Sánchez (Universitat d’Alacant)
Per saber-ne més:
María Eugenia Galiana-Sánchez, Josep Bernabeu-Mestre, Rosa Ballester Añón, Mujeres, salud y profesiones sanitarias: revisión historiográfica y estudio de casos en la sanidad española contemporánea, Áreas. Revista de Ciencias Sociales, 33, p. 123 – 136. 2014.
Bernabeu-Mestre, Josep; Carrillo-García, Concepción; Galiana-Sánchez, María Eugenia; García-Paramio, Pilar; Trescastro-López, Eva, Género y profesión en la evolución histórica de la Enfermería Comunitaria en España. Enfermería Clínica. 23, pp. 284 – 289. 2013.
María Eugenia Galiana-Sánchez, Josep Bernabeu-Mestre. Género y desarrollo profesional: la enfermería de salud pública en la España del período de entreguerras, 1925-1939. Feminismo/s. 18, pp. 225 – 248. 2011. ISSN 1696-8166
