Els llibres de viatges o literatura de viatges són un subgènere literari que comença al segle XIV i que recull les impressions, els esdeveniments i els sentiments d’un viatger, siga aquest el propi escriptor o un personatge fictici. O almenys això és el que ens diu la Viquipèdia.
Durant les setmanes vinents m’acompanyareu, o tal volta us acompanyaré, en el meu viatge per Sicília. I és que el Diari La Veu em dóna l’oportunitat de compartir amb vostés, estimats lectors, els meus pensaments i els meus passeigs sobre aquesta illa que una volta, fa segles, va pertànyer a la Corona d’Aragó, fet que d’alguna manera la fa nostra o a nosaltres ens fa d’ella.
Des d’ara i fins que acabe el meu viatge gaudireu de la mirada de qui torna més vell a un lloc on ha viscut. Vaig fer l’Erasmus a Palerm fa dotze anys i mai no havia tornat a xafar l’illa. Tal volta perquè no s’havia donat l’oportunitat, tal volta perquè jo no volia que es donara l’oportunitat.
D’alguna forma, Palerm havia romàs en la meua memòria com una ciutat mítica, potser com eixa Constantinopolis del Tirant, potser com eixa Ítaca a què somniem arribar, però que l’arribada ens estreny d’angoixa perquè sabem que allí, al port de Palerm, Constantinoble o Ítaca ens esperen els nostres fantasmes. I, sobretot, el fantasma més poderós que existeix; allò que vam ser i que mai més tornarem a ser: joves.
Cançó per a hui: Ítaca, de Lucio Dalla.
