El camafeu

Sabel mirà la carta, que estava oberta damunt la taula de la cuina. Havia trobat forces per dir-li al seu home que ja no volia escriure-li més, però ara amb la sobtada fi de la guerra sentia por davant el seu retorn. Vertaderament, esperava que simplement no regressara després que tallaren les comunicacions o que, en el millor dels casos, no ho fera en molt de temps. Però havia passat poc més d'un mes des de la seua carta i ja estava arribant.

La filla menuda demanava cada dia pel pare. Sabel romania en silenci. La xiqueta es retirava a la cambra sense dir res però adés la mirava retraient-li amb el gest el que ja podia intuir, ja no estimava el pare.

Sabel esclafí a plorar de nou i arrugà la carta, que continuava sobre la taula com una ferida que no acaba de cloure des del dia que el carter la va portar. Per a Sabel era un recordatori d'aquell retorn no desitjat, una vera tortura, però tampoc no reuní la valentia de tirar-la.

Mentrestant, al tren de volta, Xurde no parava de rumiar què es topetaria quan aplegara a la ciutat. Després d'hores de reflexió, el tren assolí la destinació. Xurde fou el darrer a baixar del tren. Sentia por. Panteixà amb intensitat, com esperant que l'aire li donara forces per enfrontar-se al rebuig amb què ja sabia que seria rebut i isqué del tren, engrapant la maleta. Sabel esperava a soles a l'andana, freda. Quan Xurde se n'adonà, el saludà quasi sense mirar-lo i refusant-li les besades. Caminaren junts fins a casa però no intercanviaren ni una paraula.

Acte seguit, els mesos transcorregueren amb la casa en silenci i el fred esdevingué cada vegada més insuportable en totes les sales. Sabel es mustigava a poc a poc. Els nens creixien sense rialles en la casa, les visites de familiars i amics anaven tornant-se més esparses, la foscúria anava dominant l'ambient.

Un matí d'aquelles entristides vides, Xurde s'alçà i anà a la cuina a esmorzar. De sobte, atordit, horroritzat, va veure Sabel penjada del sostre, inerta i amb una corda al bescoll, que feia hores l'havia deixada sense oxigen. Durant alguns segons, Xurde esguardà la finestra oberta i pensà a seguir les passes de Sabel, però llavors sentí la veu dels xiquets, que el cridaven des de la cambra i recordà dues raons per viure.

Al vetlatori, gairebé més alegre que la vida anterior en la casa, els infants ploraven sense cessar; la mare de Sabel, de rigorós dol, es trobava ja eixuta de llàgrimes, i al fons de la sala, una dona que Xurde no coneixia plorava també, desconsolada, quasi amagada en un raconet. Al clatell penjava un camafeu que Xurde reconegué immediatament, era el que Sabel havia heretat de la seua àvia, aquell que no havia tornat a veure des de la Guerra. Ara ja sabia a on anava Sabel quan, sense dir res, desapareixia unes quantes hores de casa i tornava amb menys tristor de la que acostumava a lluir a la cara, ara ja entenia perquè no l'estimava. En certa manera, Xurde descansà.

Inaciu Galán y González

(Traducció de l'asturià: Llorenç Garcia)

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat