TrenItalia és una de les empreses públiques de què els italians estan més orgullosos. És, encara, una mostra del vigor que va haver-hi en la tercera economia de l’Eurozona. Les estacions s’han convertit en gòlems d’un passat millor i s’erigeixen eternes i heroiques, com l’escultura del David, de Miquel Àngel. Els funcionaris de TrenItalia vesteixen uniformes que semblen trets d’una altra època, d’eixa època en la qual l’empresa era l’enveja d’Itàlia, d’eixa època en la qual el país era una gran potència industrial i no havia caigut en les xarxes de la Democràcia Cristiana, la Màfia i Berlusconi.

Encara recorde aquell fet que esdevingué a Milano, o potser a Gènova, als anys setanta, en plena guerra entre neofeixistes i anarquistes. La policia va capturar un ferroviari al qual acusaren d’haver sabotejat un raïl. Quan l’estaven interrogant, en la part més alta de la Prefectura, l’anarquista es va desfer de les seues lligadures i va saltar per la finestra. O això és el que digué la versió oficial. Però, per a conéixer l’altra recomane llegir Mort accidental d’un anarquista, de Dario Fo.

Els trens italians es diuen fletxes perquè, com es pot veure a la foto, són de la mateixa època que la invenció de la fletxa.

Els he de reconéixer que jo sóc una miqueta covard i que quan sé que he de viatjar m’atabale un poc. No sé quan fer la maleta, què emportar-me, si prendre llibres o no, si banyador o botes de muntanya… al final la meua maleta és un caos que no serveix per a anar-hi enlloc. En unes hores deixe Palerm, per uns dies, per encaminar-me a les muntanyes de Messina. M’han convidat a participar del Festival Write, l’esdeveniment més important de dramatúrgia contemporània al sud d’Itàlia, en qualitat de director d’escena. Sí, estan com una carabassa, a qui se li ocorre convidar l’assot de Facebook, el martell d’heretges del teatre valencià?

Quan viatge la primera cosa que faig és mirar els horaris dels trens, m’agrada molt anar en aquest mitjà de transport; potser per eixa vena romàntica de l’Orient Express. Com que la pàgina de TrenItalia no funciona massa bé i no sé si es podrà imprimir el títol de transport en les màquines de l’estació, com sí que es pot fer a Renfe, decidisc anar a comprar el passatge a la mateixa estació. La cola és gegantesca. A soles funciona una de les dues finestretes de compra. Els funcionaris es van alternant. Primer està oberta la 1, després arriba una dona i obri la finestreta 2 però l’home tanca la 1. Després de més de quaranta minuts puc comprar el meu tiquet.

Els trens italians es diuen Freccia, en una clara al·lusió a la velocitat que assoleix una fletxa en ser disparada. Tanmateix açò és una mera operació de màrqueting, perquè els trens regionals italians estan lluny de l’alta velocitat de què gaudim a Espanya. He d’agafar dos trens, el primer de Palerm a Messina i el segon de Messina a Roccalumera. Entre Palerm i Roccalumera disten 258 kilòmetres. No són tants, em dic a mi mateix, com en un d’eixos fluxos de pensament que va inventar Joyce, però 258 kilòmetres són tot un món per a les ferrovies de l’Estat italià. El viatge dura quatre hores. Oficialment son dues hores i cinquanta-huit minuts Palerm-Messina, quinze d’espera a Messina Centrale per canviar de tren i trenta-huit minuts de Messina a Roccalumera, als quals cal afegir els vint de retard dels regionals italians.

Mentre faig el quadern Rubio per saber a quina hora arribaré a Roccalumera, berene un entrepà de pecorino i porchetta siciliana. Sí, el vi és el que vaig comprar a Angelo.

A la fi arribe a Roccalumera i allí m’espera Tino Caspanello, ànima del Write i dramaturg i director sicilià de renom internacional. Tino és un home magre, porta unes sabates marrons, uns jeans ajustats i una camisa que sembla la seua segona pell. Porta una barba pràcticament blanca i el cap rasurat al zero. Fuma una cigarreta americana. Em fa un salut amb la mà, des de lluny, és fàcil reconéixer-me pense jo. Quan m’aprope, Tino em saluda afectuosament, pugem al seu cotxe, un Alfa Romeo, o potser un Peugeot. Està ple de coses. Els automòbils dels teatres són així, com la bossa de Mary Poppins, però tot desllavaçat.

Barcelona, qui t’ha vist i qui et veu. Aquesta sembla més provinciana, però més tranquil·la.

Després d’una conducció pròpia del xofer de Vito Corleone per una carretera que sembla el Port d’Ares (Els Ports) –cal dir que no és una característica de Tino sinó que és una pràctica comuna per a tots els sicilians–, arribem a la seu del Write i he de dir-vos que em vaig quedar bocabadat, però d’això parlaré demà.

Comparteix

Icona de pantalla completa