Roger I de Sicília em va murmurar a l'oïda

La meua visita als Pirulitani era per a participar en Write – Residenza Internazionale di Drammaturgia però no com a escriptor, sinó com a director d'escena. En un any negre, no m'han seleccionat en cap de les convocatòries públiques a les quals he optat ni m'han guardonat amb ningun dels premis als quals m'he presentat, sembla que a Sicília he de tindre, per força, més fortuna que a Espanya.

El 30 de juny, Tino Caspanello, que ja us he presentat, em va cridar per a dir-me que havia estat seleccionat per a participar en aquesta mena d'encontre. El mecanisme era el següent: en un monestir del municipi de Mandanici, a més de 600 metres per dalt de la mar, s'allotjaven huit autors i un cantautor. Cada dia, dos dels autors i el músic, sense cap voluntat de fer una competició, debatien sobre un tema de què volien parlar. Una vegada havien arribat a un acord escrivien un text que després de dinar s'entregava a dos directors, que se'l llegien, triaven actors i començaven a treballar per a fer una mise in space, a Espanya diem semimuntat, que es presentava públicament a les deu de la nit. La jornada sempre la tancava Giuseppe di Bella que havia compost una cançó durant tot el dia amb el tema triat.

L'abadia reposa en calma, encara no sap què s'està bullint.

Quan arribí, misteriosament viu després de la conducció siciliana per unes corbes més tancades que l'accent d'esdrúixola, em trobí amb un lloc d'ensomni. L'abadia que havia fundat Roger I de Sicília, comte normand que va arrabassar el poder fàctic de l'illa als àrabs, estava en meitat d'una vall plena d'arbres, rierols i insectes de tot tipus. Només vaig arribar, Tino, un fantàstic amfitrió, em va presentar tots els que estaven treballant allí. Aquella abadia no havia tingut una activitat tan febril des dels temps de Frederic Barba-roja. Messinesos, catanesos, algun palermità, dos milanesos, un kosovar, una francesa, un búlgar, un romà i un valencià es disposaven a fer gaudir, de la millor forma que pogueren, els habitants de Mandanici i la contornada.

Alexander, l'autor búlgar, es va acostar cap a mi i em va oferir un got de vi sicilià. Amb el meu anglés macarrònic vam estar parlant de l'escriptura, de les possibilitats de viure d'ella així com de per què havíem arribat a aquest ofici. Alex em va dir que, per desgràcia, ell treballava més a l'estranger que al seu país. "El teatre búlgar és molt clàssic i quan vols fer alguna cosa més arriscada o moderna és pràcticament impossible fer-ho dins dels llits oficials". Jo el vaig mirar resignat. No sé si va entendre la meua mirada de complicitat o simplement va pensar que estava tractant de seduir-lo. Em va oferir que ens asseguéssim a la fresca. Aquell vespre era el torn com a directors de Giussepe i Paride, els dos de Messina, amb els textos de Chiara, autora milanesa, i de Giovanni, autor romà.

Paride Acadia i Giovanni Greco assajant amb els seus actors davant de l'atenta mirada de les muntanyes.

El vi i el meu anglés s'esgotaren i Alexander, d'una educació britànica, es va oferir a omplir els gots. I va ser en aqueix instant, a soles, en aquell monestir del segle XII, que havia resistit el pas del temps, entre els crits dels actors, les indicacions dels directors, les gàrgares i els errors de so, quan em vaig adonar que tots els que estàvem allí, com si fórem vassalls de Frederic II, estàvem velant les armes. Ens havíem convertit en una mena d'exèrcit croat, els cavalls o els actors, no sabria dir-ho, renillaven desficiosos. L'abadia de Santa Maria l'Annunziata, acollia de nou guerrers sagrats, els últims supervivents d'un art que va nàixer al segle V abans de Crist i que, no sabem ben bé per què, encara no s'ha extingit. Tino Caspanello era el gran general i Cinzia Muscolino i Gigi Spedale els seus lloctinents. Tot estava a punt per a conquistar Terra Santa, una terra profanada per la mediocritat i la televisió, per la corrupció i la mandra generalitzada, una terra que no és un lloc físic, sinó cadascun dels espectadors que decideixen reunir-se al voltant d'uns comediants per a escoltar i deixar-se colpir per les seues històries.

Tino Caspanello, el nostre general en cap, presentant la primera nit de la III edició del Write.

I allí, al voltant d'aquells desconeguts que acabarien convertint-se en amics, per primera vegada en molts mesos, vaig somriure. I no em vaig sentir fracassat. I allí, entre aqueixes pedres mudes com un xiquet de bolquers, vaig recordar què és el teatre.

 

Cançò per a hui: Ballata dell’amore cieco (o de la vanità), de Fabrizio de Andrè.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat