Tot acte complaent té el seu final. Encara que volguérem gaudir eternament seria impossible i entraríem en un bucle on gaudir es convertiria en dolo, o això ens diuen els defensors de la sentència ‘El treball dignifica.
L’última vetllada no va succeir al monestir sinó que pujarem fins al poble i, en una de les seus dues places, la del duomo, vam actuar. Si els tres dies anteriors la muntanya, és a dir, els habitants de Mandanici, havia anat a Mahoma, ara, era Mahoma qui havia d’anar a la muntanya. Xiquets i majors gaudiren i rigueren de dues comèdies negres sobre la mort. Després, el poble, o l’alcalde, ens convidà a sopar unes pizzes. Per desgràcia, no es va produir l’anhelat miracle dels pans i els peixos i les pizzes no foren suficients per a tot el grapat de gent que érem. Però nosaltres, en germanor i malalts de vi, prenguérem els bartoles i retornarem a la nostra fortalesa del segle XII.
Allí prepararem alguna cosa per a menjar, un poal de sangria, obrirem ampolles de cervesa i bolcarem les garrafes de vi sobre uns gots sedents de la sang de Crist. Gigi Spadale agafà els comandaments de la música i de seguida la festa es va animar. Bones xerrades, debats ètics, paraulotes en sicilià, vi, recomanacions literàries, cervesa, cançons de l’estiu, vi, tallades de salami grosses com a bistecs asturians, cervesa, rialles, vi, hits dels anys noranta, vi, mirades lascives, vi, tabac, fumen molt els italians, un poquet més de vi i, de sobte, alguns dels catanesos marxen. Jo mendique una plaça en el cotxe i em retornen fins a Villa Veronica. No tenia jo una nit molt animada. Potser alguna cosa preveia del que anava a succeir a València en els dies vinents.
L’endemà, matine, com sempre, des de que faig teatre no alcance a dormir bé; Marta Bevilacqua, la qual té la desgràcia de compartir habitació amb mi, encara dorm. Tracte de fer el menor soroll possible. Fa molta calor. Necessite una dutxa. Vaig al bany, mire la dutxa… bé, de la meua relació amb la dutxa de Villa Veronica no us he parlat, però crec que ha arribat el moment.
De la mateixa forma que el llit era per a xiquets, diguem que l’entrada a la dutxa era… era una mampara, però una mampara piccola, és a dir menuda i jo sóc… Les iaies dirien que templat però no tinc la panxa de don Sancho… Tracte d’amagar panxa, però no passe. Prove de l’altre costat, nanai. De front, cap a rere, botant… no hi ha forma d’entrar en la dutxa. Finalment, vaig fins al bidet, moc la cama com si fos un mihura i que siga el que Déu vulga. Un subtil terratrèmol per al plàstic de la mampara i per fi estic dins. Sembla que no m’he carregat res, que només era una cosa de forces i friccions. Ara, el dilema serà eixir.
Una estona més tard em faig el café amb Natale. I anem parlant, cada dia. És diumenge, i els trens regionals no són molts. El nostre ix a les 12:18 des de Roccalumera. El temps va passant, les xiques encara dormen. Jo, responsablement, perquè havia d’escriure per a aquest mitjà, em vaig ficar al llit prompte, però les xiques… Ai, les xiques!
Marta s’alça a les 11:00h i entra en pànic. Sembla massa tard. El tren s’agafa a 10 kilòmetres d’allí. Les nostres companyes dormen i no ens poden acostar. Ja són les 11:45. Almenys, en un atac de previsió, com si fóra la meua mare, m’havia deixat tot enllestit la nit anterior. Cridem a Tino, a Cinzia… però res. Tots estan dormint la mona. Sembla que no arribem a pel tren. Fins a les 18:00 no hi ha un altre tren cap a Messina i arribaríem a Palerm quasi a mitjanit. Finalment, Natale ens diu que fa corses, és a dir, carreres. Sí, fa ral·lis de cotxes clàssics. Prepara el seu automòbil de carreres i en un santiamén estem a l’estació.
El tren, estranyament, arriba a la seua hora. Pugem i allí ens espera una agradable sorpresa. Marco i la seua dona Chiara, autors del Write, van en el mateix tren. A ells els han portat més aviat a Taormina i l’han agafat allí. El viatge es fa molt agradable. Arribem a Messina i tornem a desdejunar amb ells. Prenem un dels desdejunis típics de l’estiu sicilià: granissat i brioix. La tercera edició del Write no podia tindre un final més dolç.
Cançó per a hui: Tanti auguri, de Raffaela Carrà.
