L’actualitat mana i aquesta setmana no puc cloure els ulls davant l’aberració perpetrada per la Mesa de les Corts. Per a treballar a les Corts no cal saber valencià. Vaja, que els importa un rave el coneixement del valencià als partits representats en eixa Mesa. Anem a veure: però no és el valencià la —proclamada!— llengua pròpia dels valencians? Aleshores què s’empatollen? La història dels despropòsits lingüístics contra el valencià (heu llegit bé, «contra») ve de llarg, de quan s’empescaren l’Estatut descafeïnat encara vigent i s’elaborà una llei —llei de mínims, mínims, mínims— per a rescatar el valencià de la postergació que patia de 1707 ençà, la qual cosa espaordia i encara espaordeix els espanyolistes de tot pelatge que habiten entre nosaltres, inclosos eixos autoproclamats «rescatadors de persones», eixa esquerra de pa sucat amb oli, innòcua, que tria la pàtria de Francisco Franco Bahamonde, no la d’Ausiàs March.
Què us diré? N’hi ha per llançar el barret al foc! Passen els anys, les dècades, i encara continuen les mateixes camàndules. En els anys setanta, apareixia el paio que, en mig d’una assemblea, etzibava quan algú parlava en valencià: «compañero, habla en castellano para que nos entendamos todos». A aquesta mena de pallussos ni els interessava aleshores ni tampoc ara la llengua dels valencians. No la parlen, no l’aprenen ni per decòrum. Carpetovetònics fins a la medul·la, com ara la consellera Bravo, que no en dispara una, de valencià, o què dir de l’ara ministra Montón, per a qui el valencià és totalment prescindible, o de la seua substituta Barceló que, com és de Saix, doncs, barra lliure: «¡ancha es Castilla!». Així, no estranye la perversió viscuda aquesta setmana a les Corts regionals, més regionals que mai, on, com hem llegit a Diari La Veu, «PSPV i Podem s’alien amb el PPCV i Ciutadans contra el requisit lingüístic del personal de les Corts» .
I Franco traspassà
I Franco traspassà i ens caigué al damunt el Borbó. El franquisme es reciclà tot cercant adaptar-se als nous temps i d’aquí l’invent eixe de la Transició. Hi havia una oposició al règim que calia domesticar o, millor dit, engalipar. L’ensarronada final fou de collons de mico i d’aquella pols vénen aquests fangs. Mort Franco, franquisme amb el cul a l’aire, el cap de govern Adolfo Suárez hagué de signar el restabliment de la Generalitat de Catalunya (institució republicana), el 29 de setembre de 1977, i permetre el retorn del president a l’exili Josep Tarradellas, nomenat president de la Generalitat provisional el 17 d’octubre. Restabliment i retorn de president, la història torna a repetir-se, perquè Puigdemont tornarà i no, precisament, per a acabar amb els seus ossos en un masmorra espanyola. Altrament, els bascos també pressionaven, i el 4 de gener de 1978 el govern espanyol creà el Consell General Basc. Les «autonomies», les de debò, de quan la República, ensenyaven el nas.
Els espanyols —ai els espanyols!— sempre han estat un esnobs, políticament parlant. El règim que es transformava no arribà mai a pair allò de les diferències històriques i s’empatollà allò del «café para todos». Una altra pífia d’eixes que fan història. Vegeu: quina autonomia necessita Madrid, o Múrcia, o Castella-la Manxa, o Castella-Lleó, o la Cantàbria del barrilaire Revilla? I, en fi, entre tanta «autonomia», també tocà als valencians gaudir-ne.
Al País Valencià, però, la consciència de la independència històrica restava soterrada sota la ignominiosa «espanyolitat» després de segles de bastonades; país trinxat en tres províncies que havien oblidat els nexes que les unien, país bàrbarament castellanitzat, però que ara veia una oportunitat per a intentar reeixir. País que fins i tot somniava en restablir la vella unitat nacional, els Països Catalans. Bé eren temps d’esperances. El 17 de març de 1978, per Reial Decret, s’aprovà la creació del Consell del País Valencià. Ara bé: aquest Consell eixia del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, format pels diputats i senadors eixits de les eleccions de 1977. I el poble votà i votà el que votà, que les formacions valencianistes foren escombrades per la maquinària electoral del règim. Adolfo Suárez o Felipe González, vet ací les dues carasses que es repetien per totes les parets del país. El lligat i ben lligat —com vaticinà Franco en 1969— començava a funcionar a la perfecció. Fixeu-vos: el PSOE sumava tretze diputats i set senadors, mentre que la UCD de Suárez arreplegava onze diputats i cinc senadors. Després, ben al darrere, venien la resta de formacions: el PCE de Carrillo (dos diputats), el PSP (Partit Socialista Popular) de Tierno Galván que anava en coalició amb una part del PSPV (un diputat del PSP, que, a més a més, era murcià), la caciquil Candidatura Independiente de Centro (un diputat), llista electoral promoguda pel governador civil de Castelló, i, finalment, la neofranquista Alianza Popular de Manuel Fraga (un diputat), antecessora del PP.
Aleshores el PSPV, valencianista, era un partit independent del PSOE. La branca més valencianista, encapçalada per Alfons Cucó, no rascà res en aquelles eleccions. Així que amb aquesta tropa de diputats i senadors què hom podia esperar. Efectivament, vingué el que vingué, el que havia de vindre: més Espanya! Com advertien els nacionalistes del PSPV, «com a les eleccions es vote als de sempre, al País Valencià seguirem fotuts». I quina raó tenien: continuem fotuts com en 1977. M’equivoque? Vegeu el que ha fet la Mesa de les Corts no fa res. El PSPV se n’anà en orris definitivament i l’espanyolíssim PSOE del González i el Guerra se’l cruspí. El PSOE començà a imperar i, així, encapçalà el primer Consell preautonòmic, en la persona de Josep-Lluís Albinyana. Al País Valencià també s’aplicaria el «café para todos», hauria autonomia, però… Ací començaren els problemes i les hòsties. Encara que fóra de forma minsa, recuperar quotes de poder autòcton significava redescobrir el país amagat dels valencians, país en tota la seua extensió, incloses les Illes i el Principat, i això —vaja!— l’estat de l’«atado y bien atado» no ho havia de consentir.
PSOE, que s’engolí el PSPV i el convertí en marca regional (marca, val a dir-ho, que amaguen sempre que poden), havia de ser el continuador de les polítiques assimilacionistes espanyoles i el principal desactivador de la incipient recuperació de la identitat nacional valenciana. Mentrestant, a la UCD s’empescaren allò de la «blavor» per a guanyar-li la partida als seus rivals polítics socialistes. Aquelarre de confusió, aparegué l’anticatalanisme, consentit i encoratjat des de l’estat: a gressions a dojo, bombes contra intel·lectuals, i, sobretot, burrera, molta burrera. «Batalla de València» algú li ha dit. El culte al pet i el rot s’ensenyorí del cap i casal, que començà a vomitar pestilència blava arreu. De sobte —collons!— tot blau, fins i tot l’escut del València CF. I entre tanta mesquinesa, els caragirats de la UCD (Emilio Attard, Fernando Abril Martorell i Manuel Broseta) es tragueren del barret el secessionisme lingüístic. Era atacada la unitat de la llengua catalana i, en conseqüència, tota alternativa de normalització al País Valencià. Els de la UCD no el volien, el valencià normalitzat en la societat, els d’AP tampoc, i a molts dels PSOE, també a algú del PCE, els feia vindre urticària només pensar en la possibilitat que l’idioma propi dels valencians recuperara la dignitat perduda. Barbaritats, llavors, se’n digueren moltes.
Normalitzar el valencià
El PSPV fou devorat, però alguna cosa hi restà. Si més no, d’antuvi. Quan esclatà el conflicte lingüístic, com dir i com normalitzar la llengua pròpia, i els senadors valencians de l’ara PSPV-PSOE eixits de les eleccions de 1979 interpel·laren el govern de Suárez en 1980 per la inoperància en el desplegament del Reial Decret 2003/79, pel qual el valencià s’havia d’incorporar al sistema d’ensenyament valencià. El Reial Decret parlava de «lengua valenciana» i els senadors socialistes (Josep V. Bevià, Ernest Fonollosa, Artur Lizon, Alfons Cucó, Albert Pérez Ferre José M. Ruiz Ramírez) preguntaven sobre el perquè d’eixa denominació. Aleshores Albinyana havia dimitit, arran el pacte Guerra-Abril per a dotar els valencians d’un estatut de segona, i Enrique Monsonís (UCD), blaver a ultrança (acabà militant a la Unió Valenciana del xenòfob González Lizondo), s’havia apoderat del Consell, 22 de desembre de 1979, sense convocar el Plenari —o Assemblea— de Parlamentaris. No res positiu eixí del govern de Monsonís, un personatge pèrfid per al país, responsable de gran part de la violència generada per les hordes blaveres que feien i desfeien a pler, amb la connivència de la policia espanyola (sempre policia d’ocupació).
En teoria tot s’acabà quan es tragueren de la copalta l’estatut de 1982. Estatut, val a dir-ho, no votat pel poble valencià. I aleshores arribà el Joan Lerma (PSPV-PSOE) i acabà per oficialitzar el desordre que pactà el seu cap Alfonso Guerra. La perversió en l’ús de la denominació, «valencià» a seques sense explicar més, ha causat més d’un enrenou d’aleshores ençà. Ara bé: la llengua fou respectada i malgrat els exabruptes de la blaverada, triomfà la llengua normativa moderna.
La Llei d’Ús i Ensenyament
El 17 de novembre de 1983, al saló de sessions de la Diputació d’Alacant, el conseller de Cultura, Educació i Ciència del govern Lerma, Ciprià Ciscar, presentà el projecte de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Al preàmbul IV s’hi diu: «Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba. La nostra irregular situació sociolingüística exigeix una actuació legal, que sense tardar acabe amb la postració i propicie l’ús i ensenyament del valencià per tal d’assolir l’equiparació total amb el castellà». Atenció!: «EQUIPARACIÓ TOTAL AMB EL CASTELLÀ». Ho diu la llei. Morera i companyia de la Mesa de les Corts, us heu assabentat?
Bé, això redactat en 1983, ara en el 2018 encara hi ha qui, cara marmòria, el qüestiona. Aleshores, tot i el text tan pobre resultant, hi hagué qui el pretengué més empobrit. La dreta blavera antivalenciana es presentà a les eleccions de 1983 sota la marca Coalición Popular, on era la franquista AP, el PDP, UL i la lizondista UV. L’encarregat de donar la murga a Alacant contra la nova llei fou el diputat per València Juan Marco Molines. Creieu-me, un pardalot! I vaja, qui no ho és al PP. Aquest individu, advocat, fou condemnat a un any de presó en 2014 per apropiació indeguda. En 1983 donà la llanda fins a l’extenuació amb la cantarella «valenciano voluntario». I pega-li una i altra vegada. Que vaja, que ni el tio ni el seu grup suportaven que el valencià s’ensenyara a les escoles. Com a molt, xe!, qui vulga que l’aprenga. Arribà a etzibar, en castellà (única llengua de l’individu), «la obligatoriedad discrimina a los castellanohablantes». Un altre de la colla, Joaquín Galant Ruiz, diputat per la circumscripció d’Alacant i natural d’Almoradí (Baix Segura) soltà sense vergonya —no la tenen—: «Lo que sí que es indudable es que, aprovada esta Ley, los castellano-parlantes han perdido grandes parcelas de poder». Un supremacista com la copa d’un pi. Efectivament, valencià postergat, com el pretenien, vol dir domini absolut del castellà, la qual cosa no ha deixat de succeir. Torne a insistir, veieu els galifardeus de la Mesa de les Corts el que han decidit.
Sempre hi ha el glotòfag que pretén dissimular el seu supremacisme lingüístic; són eixos de la falsa esquerra (els caragirats de la dreta ja sabem per on apunten) que diuen una cosa però en veritat volen dir-ne una altra. Diuen que estan a favor de la normalització del valencià, però, la realitat és tossuda: són espanyols i espanyolistes. Veieu els de Podemos (que Podem no ho són pas), i també els del PSOE. Bé, els del PSOE (el PSPV ja fa temps que morí) ja els coneixem: d’on no n’hi ha, no se’n pot traure. Els de Podemos estem començant a conèixer-los. El valencià els la bufa, els molesta. Així que no dubten en pactar amb el diable (PP i Cs) perquè no volen valencià. Ah! Barruts, ho dissimulen: «és que hi ha un acord sindical i bla, bla, bla…». Quan la discussió de la Llei d’Ús i Ensenyament en 1983, eixí el comunista PCEro, montera torera en rest. El tio, Vicente Zaragoza Meseguer, de la Vall d’Uixò, proposà que l’ús de la llengua només afectara les institucions públiques valencianes, i el tio més tranquil que un pont es quedà. Ah!: com el comunista digué això, tornà el psicòpata antivalencià Marco Molines a exigir ús del valencià només —només!— en l’àmbit estricte de les competències que depenguen de les institucions valencianes.
La llei, finalment, eixí avant. Ara bé: és una llei que més aviat fomenta el «desús» per la gran quantitat d’excepcions. Al preàmbul el legislador assenyala: «des de la consciència que l’aplicació inflexible i immediata de l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià a tot l’àmbit de la Comunitat Valenciana podria, per tractar d’esmenar una injustícia històrica, causar-ne una altra, atesa la situació lingüística present, el Capítol Segon d’aquest Títol regula les excepcions a contemplar en l’aplicació esmenada». Ja veieu, «llei del desús», perquè comencen les excepcions i no acaben. I, llei en mà, a impedir les llibertats dels valencians al coneixement del seu idioma i a l’ús normal, sense supremacismes castellans. Ja veieu què ha passat a les Corts. Vergonya, cavallers, vergonya!
