Estimats lectors, el primer que us dec és una clara disculpa. El meu silenci d’aquests dies no té excusa però té una explicació. Me n’he anat de pelegrinatge. Però açò ja us ho contaré més endavant, perquè hui toca parlar de la santuzza, sí, de sobte, tot esdevé molt espiritual.
Santa Rosalia és la patrona de la ciutat o en llenguatge inclusiu, matrona, encara que no sé si les defensores del llenguatge inclusiu volen aquest tipus d’inclusions. El cas és que ens trobem a l’any 1624, la pesta assolava la ciutat de Palerm des de feia dècades. Els virreis espanyols queien un darrere l’altre. Espanya no havia nomenat cap noble nou, davant la negativa de viatjar a la ciutat de la mort, i va haver d’assumir el càrrec l’arquebisbe Giannettino Doria, un genovés que prestava els seus serveis a la corona espanyola. Si girem cap a aquell cantó, ens colem per eixa xicoteta porta de servei, pugem les escales i girem dos corredors a la dreta i un a l’esquerra estarem en disposició d’escoltar la conversa del virrei.
DORIA. –Hem de fer alguna cosa.
COMTE. –És la voluntat de Déu.
DORIA. –És el fem dels carrers. Aquesta ciutat és el paradís de les rates. O la netegem o al final la malaltia acabarà amb nosaltres.
CAPITÀ. –És fàcil de dir per a un estranger com vosté. Però els nostres costums son sagrats.
DORIA. –A la merda els costums.
COMTE. –Eixe símil està molt ben portat, Excel·lència.
CANONGE. –Pilota.
CAPITÀ. –Els palermitans portem segles deixant el fem allà on ens ve en gana i això és símptoma de llibertat.
DORIA. –Però el fem ajuda a propagar la infecció.
COMTE. –La malaltia és la voluntat de Déu.
DORIA.- Sabre jo la voluntat de Déu…
COMTE. –Li parla Déu?
DORIA. –Capità, aquesta nit, mentre la ciutat dorma, vull que els seus homes netegen tota la ciutat.
CAPITÀ. –Excel·lència, això no serà possible. Sóc palermità i no permetré que es tallen les meues llibertats. I si nosaltres, com a poble, tenim la voluntat de ser bruts, així serà.
DORIA. –Encara que la vostra voluntat us porte a la mort?
CAPITÀ. –La llibertat és més important que la vida.
Doria no aconseguí que netejaren la ciutat. Els rics, els pobres, els ministrers, els sacerdots, els artesans i els mariners…, tots anaven morint. Un darrere l’altre. I el cardenal, que era una persona molt pràctica i li agradava molt la vida, sobretot els plaers terrenals que aquesta comportava, va pensar dia i nit la forma de convéncer els palermitans perquè netejaren la ciutat. I a la fi va trobar la solució per a no perdre la vida.
Un matí, mentre la ciutat encara caminava entre lleganyes, un caçador travessà, sense alé, Porta Nuova i arribà a la plaça de la catedral. Allí, a crits contava la seua troballa. La plaça s’omplí de palermitans. Tots, bocabadats, escoltaven el caçador. En una cova propera havia trobat les restes de Santa Rosalia de Palerm. Una noble palermitana que havia arribat a santa per gràcia dels benedictins i que era la protectora de les malalties infeccioses, la pesta i la protecció en els moments difícils. Doria va proposar al poble, allí reunit, anar a recollir les restes de la santa a la cova i baixar tots en processó amb el cos de Rosalia fins a la catedral. Així, la protecció de la santuzza acabaria amb la malaltia que estava minvant la ciutat. Però la santa, dona sagrada, dona palermitana, lluitadora incansable, no podia xafar una ciutat plena de fem, així que abans d’anar per ella havien de preparar la ciutat perquè el desitjat miracle poguera arribar.
Uns dies després, Santa Rosalia arribava a la catedral de Palerm. No s’ha tornat a recordar una capital de Sicília tan neta com la d’aquell dia. L’epidèmia de pesta es va acabar i el cardenal Doria va poder gaudir dels plaers de la vida fins al 19 de novembre de 1642, moment en el qual va morir ofegat pel seu propi vòmit, o això va ser la fi d’una estrela del rock?
