Només unes línies

22 juliol 2018 01:00h

La nit que Arnau Pebrella va rebre el primer guardó de la seua vida marcà també l’inici del declivi de la seua carrera literària. Després de moltes novel·les publicades en editorials ignotes, quasi a costa de suplicar de genolls, i condemnades abans de nàixer a l’infern de la mala o nul·la distribució, per fi un jurat reconeixia el seu talent, una fundació es disposava a amollar-li un xec amb quatre zeros i una editorial de prestigi acceptava fer-se càrrec de la publicació. Si allò no era el cel dels escriptors, havia de ser alguna estació molt a prop del paradís.

Estigué nerviós des de la telefonada de la presidenta del jurat i de la fundació, una tal senyora Font, però la nit del lliurament es presentà a la cita seré i aplomat gràcies a una pastilla miraculosa que li havia recomanat un bon amic. Posà somrient per als fotògrafs, encaixà mans i besà galtes a tort i a dret, agraí una i mil vegades les felicitacions i escoltà amb respectuosa atenció els avorrits parlaments que precedien el moment crucial de la nit.

Quan la senyora Font pronuncià el seu nom amb un teatral vibrato i s’encengué el focus que esperava l’aparició de la vedet de l’espectacle, notà que les cames li feien figa. Els genolls tremolosos l’obligaren a invertir un temps llarguíssim en cobrir els quinze o vint metres de moqueta roja que menaven a l’escenari. Il·luminat sense misericòrdia per aquell focus que li cremava el bescoll, arribà pàl·lid i entresuat al faristol, aferrà amb mà tremolosa l’estranya escultura que la senyora Font li oferia amb un somriure i girà cua sense piular, moqueta avall fins a la porta del recinte, que creuà entre la muda estupefacció del respectable.

L’anècdota, corregida ací i augmentada allà, palesà al món sencer la ineptitud social d’Arnau Pebrella i, alhora, el catapultà a la incerta glòria dels escriptors maleïts. Les seues publicacions anteriors al premi començaren a cotitzar-se com novel·les de culte i la seua presència era reclamada arreu del país per a participar en actes d’allò més heterogeni, de presentacions de llibres a taules redones, d’entrevistes a signatures de llibres, de conferències a jurat de premis, de clubs de lectura a setmanes culturals de tot pelatge.

Si alguna certesa tenia Arnau Pebrella al món era que no tornaria a patir l’agonia d’aquella nit d’infaust record ni tornaria deixar ningú amb la paraula a la boca, com havia fet amb la pobra senyora Font. Preferiria deixar-se arrancar la pell a tires que tornar a parlar en públic, abans de tornar a pujar a un escenari i enfrontar-se a un micròfon i a un grapat de mirades expectants. Però si alguna cosa li havien deixat en herència els seus pares, a més d’un pis solejat al barri vell, era una educació exquisida que no li permetia ignorar sense més totes aquelles peticions i continuar amb la seua vida, que en el seu cas volia dir endinsar-se en una nova novel·la.

Començà per això a escriure amables notes per a disculpar la seua absència en actes socials i culturals de tota mena, continuà amb textos breus per a recomanar la lectura de tal o qual llibre i acabà embarcat en generoses col·laboracions literàries que una altra persona llegiria en veu alta davant d’un micròfon, en una sala plena de gent. Tot plegat, hores i hores d’escurar-se el cervell i de picar tecles que el deixaven sense energia ni capacitat per a fer avançar aquella nova novel·la que tot el món esperava amb candeletes. La novel·la que el seu públic més fidel, a hores d’ara reduït a un grapat d’incombustibles, espera encara.

Teresa Broseta

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next