En tot viatge a Sicília arriba el moment de parlar de coses serioses. Arriba el moment de parlar de morts. I és que si cada ciutat té el seu propi tour turístic, Barcelona amb el seu barri gòtic, Madrid amb la zona dels Àustries, etc., Palermo té el tour de la sang. I és que si un se’l planteja de veritat, pot recórrer la ciutat imaginant, en un macabre passeig psicogeogràfic, la història recent de la ciutat, una història que està marcada per la sang, la corrupció i les traïcions.
L’any 1979 la màfia assassinà a trets un periodista, Mario Francese; el cap de la Squadra Movile (Brigada Antimàfia), Boris Giuliano, i un jutge, Cesare Terranova. El mateix dia que havia jurat el càrrec, uns mesos després, el sis de gener del 1980, quan acabava de pujar al seu Fiat 132, on l’esperaven la seua dona, els seus fills i la seua sogra, un killer, així els anomenen a Itàlia, disparà Piersanti Matarella, president de la Regió de Sicília. Aquests són alguns dels exemples d’una llista que sembla infinita. La màfia va afonar una de les illes més belles del món en un lloc de misèria, sang i terror a soles perquè les seues tasques estigueren plenes de dòlars. La història de la màfia, lluny d’eixa idealització proporcionada pels films nord-americans, és la història de com es pot arruïnar un país i sotmetre a condicions de pobresa, material i espiritual, tota una ciutadania.
Però els colps de la màfia no foren tots a punta de pistola; eixa màfia, la corleonesa, era, almenys, la més clara. Però hi havia una altra màfia més, diguem-ne, elegant que es va adonar que el futur no estava a sotmetre la població amb el plom, sinó que la nova forma de poder era ficar-se en les institucions i aconseguir licitacions públiques per a després elevar el seu cost més enllà de l’imaginable. Aquesta màfia s’anomenà màfia blanca. Amb el suport d’alguns funcionaris comprats, de polítics, de primers ministres, d’una part de l’església catòlica i de la població civil, amenaçada o no, aconseguiren licitacions per a carreteres, que en espais rectes estan plenes de corbes per a travessar tots els camps de certes persones, construccions de presses mai acabades, licitacions per a construir hospitals privats, destrucció del patrimoni per a construir hotels o blocs de pisos, camps de golf en sequerals… A algú li sona aquesta història? Sí, amics, la màfia blanca no està a soles a Sicília, però convéncer la majoria de la població que ens trobem davant d’un espoli incomptable és molt difícil.
Concetta és una dona de seixanta-set anys, treballa en el negoci familiar, un antic berretifici (barreteria) a via Giuseppe Garibaldi. És vertaderament una botiga xicoteta. D’aquest negoci mengen ella, el seu marit i el seu fill. Va començar a treballar allí amb el seu pare i el seu iaio quan tenia set anys. “60 anni fa e guarda le mie ditte.”, em diu. Continua fent ella, a mà, les coppoles, les típiques gorres sicilianes, les gorres que s’identifiquen normalment amb la màfia i que de malnom es diuen storte, és a dir, tortes, perquè els homes que les portaven eren homes torts, però també perquè la forma de posar-se-la era torta, perquè així era més difícil veure’ls el rostre. Concetta defensa que la coppola no s’ha de confondre amb la màfia. La coppola és siciliana i està més enllà d’ells. Amb els seus dits m’ensenya com treballa. Els seus dits, amb artrosi. Els seus dits, obligats a cosir perquè amb la pensió de 340 euros al mes no arriben a viure. Els seus dits, obligats a funcionar perquè no saben fer altra cosa. Els seus dits, que no poden detenir-se. Els seus dits, que són els dits d’una generació a la qual li van arrabassar la pensió, l’esperança i la sang.
Mire en silenci eixa dona treballadora, eixa dona que no pot jubilar-se per la seua família i que continua oferint un somriure ple de vida, i m’emocione. Tal volta em recorda la meua iaia, tal volta veig en ella el futur que ens espera als valencians després de l’espoli dels Zaplana, els Camps i les altres bèsties que els acompanyaven. El marit de Concetta m’ofereix un albercoc. Me’l menge amb ells, parlant, rient, prometent-los que tornaré un altre dia a parlar amb ells i a comprar alguna coppola més. Em lligen un poema que defensa la coppola i s’acomiaden de mi. I jo tire els meus peus cap al barri de la Kalsa i pense en Concetta i els seus dits i, per tant, pense en el País Valencià i en les seues mans, i m’entristisc.
