Misteriosa troba a I cantieri culturali della zisa

Cantieri Culturali della Zisa, Palerm.

Hui, he decidit eixir de casa. Eixir de casa per fer alguna cosa cultural. Normalment, quan isc de casa és perquè em vegen. Perquè em paren pel carrer i es facen una foto amb mi. Segurament hui també es faran fotos amb mi. És normal. Sóc gran. Molt gran. I això, a Palerm, és difícil de trobar. A la gent li agrada fer-se fotos. No entenc aquesta societat obsessionada a registrar-ho tot, però qui sóc jo per a negar a cadascun el seu plaer? Però hui, que he triat fer una cosa cultural, m’agradaria que no hi haguera fotos, res de fotos! Bé, si eixa dona em demana una... com li puc dir que no?

He decidit anar a i cantieri culturali, per veure una obra de teatre. Quan treballes per a la televisió et queda poc de temps per anar al teatre.

Lo Spazio Franco, on veuré un espectacle del projecte Amuní, dirigit un tal Giuseppe Provinzano.

M’agrada aquest lloc. Una antiga fàbrica d’armes transformada en un espai cultural. M’ho havien dit, però encara no havia xafat aquest lloc. Sembla que Palerm està canviant un poc. Potser canvia perquè jo ja no hi sóc. L’espectacle d’aquesta nit el dirigeix Giuseppe Provinzano. Crec que és eixe barbut a qui la gent saluda. No conec ningú, però tots em coneixen a mi. La gent xiuxiueja quan em veu, parlen de mi. Un home em mira. És un home gran. Vesteix una camisa hawaiana i una coppola tipus Gatsby. Crec que és de la màfia.

Inici de l’espectacle. Llig que el moviment escènic és d’una xica anomenada Marta Bevilacqua. Em demanarà una foto en finalitzar?

La funció comença. Es diu Volver, com el tango. És una obra compromesa. Una obra feta amb immigrants. Vull dir que els actors són immigrants. Immigrants o migrants? Puta correcció política. Ja no sé com s’anomenen les coses. La funció no és massa entretinguda, li falta ritme, però m’enganxa la història, els actors no són professionals. Per què deixen de cridar als actors professionals? Aplaudisc. M’alce. Tinc ganes d’una cigarreta. Em faig un parell de fotos més, potser tres, o més, no ho recorde. Sóc massa conegut ací a Palerm. Encara que estic segur que no han vist cap dels meus treballs. El mafiós de la coppola em mira de tant en tant. La gent felicita el senyor de la barba. Si, deu ser el director, deu ser eixe Provinzano. Tinc fam. Vull un pane con la meusa. I amb ricotta. Pane con la meusa e ricotta. Me’n vaig. A soles. Llig una pintada en una paret.

Llig una pintada en una paret.

Sent el silenci. Quasi m’atropella una moto elèctrica. No estic a una zona per a vianants? Sent passos. Els passos acceleren, potser algú em segueix. Jo accelere. No hi ha ni una ánima. Vull cridar, però crec que he oblidat l’arc per sonar les meues cordes vocals.

Comence a caminar més de pressa. Em trobe a un gat. Li demane ajuda, però mira cap a altre costat. Els passos estan més a prop. Mira cap a enrere. És el mafiós de la camisa hawaiana i la coppola tipus gatsby. Tira la mà cap a un costat. Segur que porta pistola. Comence a córrer. Una altra volta la pintada. La mateixa.

El gat que no desitja ajudar-me. (Nota per als lectors habituals: sí, aquest gat és la segona volta que el veiem).

Això és un laberint. On està el minotaure? Apareix pel cantó. Un minotaure amb coppola Gatsby. Segur que vol els meus diners. Li llance la cartera. Amb les targetes de crèdit. “Pren els meus bitllets, però deixa’m en pau.” Torne a córrer. Està gros, no podrà seguir-me. Altra volta la mateixa pintada. M’he tornat a confondre?

Eixa pintada altra vegada? M’estic tornat boig? Què vol dir-nos Herman Hesse? Perquè els autors alemanys sempre són així de críptics?Leyenda

Arribe a una columna, sembla la de Trajano, però és més nova. Després em tope amb un vaixell. És el vaixell per a la Santuzza. La tiraran a la mar pujada en aquell vaixell? La veritat que és lleig. Però lleig de collons. Ara em trobe amb un negre. És un negre dels que actuaven a Volver o també treballa per a “ells”? Li parle. Li cride que tinc fam. Que vull un pane con la meusa. Però no em respon res. Potser no parla italià. I si el parle en espanyol? Però a Espanya no hi ha negres. Tots els negres estan ací, a Italià, la Unió Europea paga al govern d’Itàlia per acollir negres. Encara que ara... amb Salvini... Merda! El gegant ha tornat. Sembla una muntanya que camina. Una muntanya pintada per amorosos hawaians, però eixa muntanya no té res d’amorosa, és l’Etna. Encara que els óssos amorosos... Quasi m’assoleix... Deixa de pensar i corre, corre fins que el teu fetge isca per la boca, per una volta en la teua vida corre, però a l’escola mai feia gimnàstica, sempre portava un certificat mèdic d’exempció i per això no sé córrer, no puc córrer, les meues cames em diuen: “No. No! No!”. Una forta sensació punxant s’abraça al meu costat com Romeu a Julieta i m’agenolle, perquè ja no puc més.

Si no és la columna de Trajano, serà la columna d’Elías Taño? Ah, no! Ja hauria estat atacada per l’extrema dreta!

M’agenolle davant el meu botxí. M’agenolle com Luis XVII, orgullós. Els sicilians som orgullosos. El gegant de la màfia s’apropa. També ell sembla cansat. De la seua boca mana una espuma, molt pareguda a l’espuma d’una doble malta. Vull que el meu últim desig siga beure’m eixa cervesa. “Una cervesa de doble malta”, cride. I el gegant ós amorós hawaià es deté. L’he sorprés. Ara o mai. Salte sobre ell i els dos caiguem a terra. Rodolem per terra. No hi havia a Palerm dos amants com nosaltres. Així ens descriurà un poeta valencià. El gegant de Fiji crida. Crida en un italià marcat per un fort accent espanyol. En espanyol? Un mafiós espanyol? “Signore Gioè, signore Gioè, solo sono un drammaturgo.” Ens mirem en silenci. Torna a portar-se la mà a la seua esquena. I amb un moviment més propi d’una tortuga que d’un humà, trau una cosa de la seua closca. Un llibre. La seua mà sagna, arrapada, d’haver rodolat per terra. El llibre es taca amb la seua sang. Jo el mire, de peu. Absolutament despentinat. El mire incrèdul. No era una pistola, era un llibre. Parla, però l’adrenalina no em deixa sentir-lo. Prenc les regnes de les meues hormones i comence a entendre’l. “Senyor Gioè, sono Javier Sahuquillo, un’ammiratore. Sono scritore di teatro. Voglio regalarli une delle mie opere. Li prego, no torne a picchiarmi, solo voglio essere il suo amico.”

Clarament està mentint. Vull que em confie per a després assassinar-me. La màfia cada dia utilitza les més enrevessades tàctiques. Agafe el llibre. El mire en silenci. “Gràcies.” Ell comença a alçar-se i, aleshores, aprofitant que no em mira, colpege el seu cap amb el llibre que m’ha donat fins a deixar-lo inconscient. Això ho vaig aprendre quan vaig filmar Il capo dei capi, quan interpretava el mafiós Totó Riina. Després li pegue una puntada al cap. Sí, està inconscient. M’arregle la camiseta. He derrotatla màfia. Ara puc anar a menjarme il pane con la meusa.

L’actor palermità Claudio Gioè. Encara que aquesta història mai va succeir, Claudio, del qual em declare un admirador, i jo ens hem trobat en diverses ocasions per la ciutat de Palerm. Sempre he volgut parlar amb ell, mai ho he fet. Em sabia greu molestar l’actor en el seu temps d’oci. Tanmateix les cues per fotografiar-se amb ell eren una bogeria. / BLOGSICILIA.IT

 

next