Una volva de neu em va contar que mentre queia a poc a poc i suaument del nigul sense conèixer quin seria el seu futur, que anava gaudint d’un viatge ignot, desconegut.
Tenia una mica de por i, malgrat tot, anava observant durant el seu descens: Rius, mars, deserts, flors de milers de colors, aus que volaven i omplien el cel amb el seu planejar majestuós. Niguls fugissers que es desfeien com si fossin bocinets de cotó i s’esfilegassaven creant milers de formes. D’altres, el sol els traspassava i creaven un art de set colors preciós. La contemplació d’aquestes meravelles li feu oblidar momentàniament la por.
Havia vist moltes altres volves unides les grans glaceres. Seria el seu lloc on ella aniria i es convertiria en una part ínfima però important d’aquella gran massa de gel? Ho ignorava completament i s’imaginava els milers de volves i els milers d’anys per formar aquelles masses gelades i blanques, que quan es desfeien de la glacera mare anaven surant pel gran oceà fins arribar a fondre-se’n i retornar al seu estat d’aigua.
Podria esser que ella formés part d’un gran banc de gel que surava visitant moltes costes de parts d’un món desconegut. Ella venia del cel, on els niguls carregats de petites gotetes d’aigua s’estaven congelant pel fred i llavors pel seu pes, queien surant dins l’aire sense saber a on arribarien.
Amigues havien estat engalanades per un Arc de Sant Martí creant una simfonia de colors que s’executava en un silenci ple de música. Cada volva era única i diferent, però totes formaven una gran unitat sense fissures. El desconeixement del que s’anirien trobant, feien el viatge més interessant i més maco. Tal volta un poc agosarat però així és la vida.
De moment Glasonia no en tenia cap de resposta. Cap volva havia tornat del lloc on havia caigut i si ho havia fet era en una forma desconeguda: aigua, petites gotes d’aigua que esperaven el seu torn per a gelar-se i tot i això si no es convertien abans en pluja i a tornar baixar. Cap on? Per formar què? Pistes de neu on agosarats humans descendien en uns ormejos que els hi deien esquis o trineus? O formarien part d’aquella ciutat del gel on artistes escultors, amb màquines, escarpares, martells, esculpien autèntiques meravelles: Palaus, palomes, dragons, pagodes xineses i tot una meravella d’escultures que s’anirien fonent fins a transformar-se en aigua una altra vegada?
Mils, cent mils, milions de volves, flocs de neu, flòbies queien juntes formant una immensa cortina blanca, cada una al seu ritme sense preses, surant en l’aire fins a fer una catifa blanca que embolcallava la terra.
A Glasonia li havien contat que era el cicle de la vida. I ella no ho acabava de comprendre.
Deien: Descens, arribes a terra i et converteixes en petites gotetes d’aigua, et tornes a evaporar a causa de la calor del sol i ets molt bullangosa, tornes surar i aquesta vegada és a la inversa, vas pujant cap a dalt, cap al cel, d’on partires, tornant a convertir-te en nigul i quan fa molt de fred tornes a transformar-te o en pluja o en volva, floc o flòbia.
No ho entenia. Tal volta era la seva manera de fer la vida, una vida infinita que creava.
Perquè ens havien dit que l’aigua, nosaltres, petites gotes sense cap mena de força, a no ser que ens justéssim moltes i ho aneguéssim tot, érem creadores de vida si quèiem bé, sense fer estralls o de mort si ens justàvem moltes i quèiem molt aviat i amb molta força.
Nosaltres les volves, que podíem cobrir muntanyes i sepultar pobles.
Nosaltres les volves que podíem esser emprades per divertiment per esquiar o caure en allaus provocant mort i destrucció.
No podria creure Glasonia, que juntes tinguéssim tant de poder: de vida i de mort.
Però veritablement el tenien?
Retornàvem a convertir-nos en nigul sens recordar les històries de les nostres experiències. Passàvem d’un estat a l’altre sense tenir consciència i cada una de les experiències seguia formant part d’un tot que mai comprendríem, però que tampoc ens plantejàvem.
Quan ens tornéssim en unes petites gotes d’aigua, quan ens fonguéssim, seria això una petita mort o no?
Retornaríem a la vida d’una altra manera? Realment, moríem mai; o vivíem per sempre en distints estats, ara volva, floc o flòbia, més tard petites gotes d’aigua, més endavant vapor, i després en nigul, per retornar a convertir-nos en pluja o neu?
Glasonia ja estava a punt de tocar terra. Va caure sobre la mà de Llúcia, una nina que veia la neu per primera vegada. Va sentir com els seus ulls la descobrien i va sentir la calentor de la pell de la mà, una sensació que mai oblidaria. I després es va anar fonent sense cap tipus de por. Havia descobert la carícia.
Josep Bonnín i Segura
