Vivim temps complexes, temps precaris. Em direu que l’art sempre ha estat precari. Jo he vist directors de teatres nacionals comprar-se cases de setze balcons al Barrio de Salamanca i companyies amb tres oficines, secretàries, xòfers, furgonetes, magatzems… tot a càrrec del circuit, quan funcionava, perquè ara s’esltalvien les pernoctacions dels equips perquè, al cap i a la fi, Morella no està tan lluny i l’antiga nacional d’Alcoi no era una carretera tan dolenta per a conduir-la de nit després de catorze hores de treball. Així que podem dir que hi hagué un passat millor. Retornarem? Serà À Punt l’esperança perduda? Trobarem tots feina a l’ens catòdic?
El problema de la precarietat no és la manca de diners, és la relació amb els teus pares. Per a ells sempre seràs un fracassat, sobretot perquè no eres funcionari públic, encara que si t’agrada el teatre sempre et pots fer programador d’un poble, però no, ells senten que els ha tocat un fill amb la síndrome de Lina Morgan.
I, aleshores, tu, en la soledat palermitana, en els passejos entre Quatro Canti i el Teatro Massimo, somnies a convertir-te en Edip. A trobar-te amb el teu pare en una cruïlla i matar-lo, metafòricament, és clar. I després recordes aquelles paraules d’eixe gran actor valencià que en aquell bar, regentat per ciutadans del Pakistan, et va dir: “Al teatre valencià tot són famílies, pots estar dins o estar fora. Les famílies s’alternen el poder, però si no estàs en cap no podràs menjar.” I, jo, entre tremolós i superb, li vaig dir, com si fóra un personatge d’Ambrós al Capitán Trueno: “Y si acabo de empezar, ¿yo de que família soy?”. Llarg silenci. Més llarg encara, glop de cervesa. L’actor es mossega els llavis i, mirant a una altra taula, diu: “A cap. Tu? A cap. I si vols treballar ja saps el que has de fer, engendrar una família.” I jo, que a aquestes hores ja tinc fam i els records de les màfies em fan fàstic, li demane a Toni que em prepare un pane con la meusa. I pense, entre mos i mos, que potser, com a la vida, al teatre valencià també hem d’acabar amb els nostres Laios.
