Vam perdre el cap

Aquestes coses passen, sovint, quan treus el gos, la gossa, els gossos, les gosses a pixar. Recorde que l’animal de companyia d’un veí descobrí un cadàver, mentre caminava vora barranc un dia calorós d’estiu. Va ser força comentat pels veïns, va eixir als diaris la notícia, ho van dir per la ràdio. No passa tots els dies, d’acord, però passa. Als solars dels nostres pobles, entre caguerades animals hi trobes de tant en tant quelcom inesperat. Cert que a certes hores l’amo o l’ama, no tenen allò que se’n diu una mirada atenta i la son encara enganxa les parpelles tot dificultant la visió de la realitat matinera, però qualsevol nou detall del paisatge pot captar l’atenció dormida.

Pixava el gos d’una veïna, ho deixe en un gos, en una veïna, i en la distància els ulls toparen amb un cap, un cap infantil, amb trenes, d’aparença metàl·lica, res de sangonós, res d’ulls desorbitats, de ferides d’arma blanca, de forats de bala amb trajectòria d’entrada i d’eixida. A la vident li vingué al cap la idea d’un ninot de falla: Sant Josep restava lluny en el calendari però la indústria no s’atura en la producció ninotaire, per què no? Evidentment, des de la vorera on es trobava seguint les passes de la mascota, la xicona havia descartat tota pertinença a un individu de la pròpia espècie. El com hi hauria arribat l’extremitat fins al solar va ocupar per uns moments el seu lent pensament d’aleshores, però sense causar-li cap neguit. La criatura animal, que es movia lentament per la parcel·la, arribà a acostar el morro al rostre aparegut i tornà cap a l’ama en escoltar la veu reclamant-la per pujar al pis. Bo, ja s’enteraria d’allò del cap pensà ella i tallà fredament qualsevol intent d’esclarir l’origen de la troballa. Seria al cap d’uns minuts quan un veí, desplaçat per les mateixes raons al camp d’alleujament caní, encuriosit per l’objecte aparegut al seu bell mig, decidí de telefonar la Policia Local. Caldria dir que en un principi li vingué la idea d’emportar-se el cap, però la sospita de la procedència li feu canviar de parer automàticament. A més, per a què collons volia aquell cap a casa, encara que, ben mirat tal vegada la podia portar a la caseta. Definitivament: no, no ho faria, no volia embolics.

La Policia Local, quan tocà el veí, ja en sabia alguna cosa sobre la qüestió. De matinada, en la ronda nocturna, l’agent de guàrdia ja havia constatat la mutilació d’un conjunt escultòric instal·lat feia poques setmanes a una plaça del poble. La telefonada del veí va fer nugar caps al municipal: era el cap de la xiqueta. No tardà en personar-se el policia al lloc dels fets, advertint al veïnat la seua presència amb els llums d’emergència del vehicle, per si de cas. La compareixença de l’autoritat es limità a identificar la peça, agafar-la i carregar-la al cotxe. Al relat dels fets de l’atestat hi ressenyà la manca de danys apreciables al cap mutilat.

En passar les hores i començar l’activitat diària del llogaret, la gent es trobà amb la bretolada tot camí del forn, de l’escola o de la parada pròxima d’autobús. Cridava l’atenció del vianant que sobre els muscles de la xiqueta unes bosses de plàstic tapaven el punt on es trobara el coll. La desfeta s’assumia amb els comentaris més diversos, tot sorprenent-se de la facilitat del seccionament, la manca de sensibilitat dels autors, la inutilitat de la despesa, la curiositat pel modus operandi. Havia durat poc la incorporació de la localitat al selecte club de l’escultura civil. Aquells, aquelles que donaren suport fermament a la instal·lació sentien que quelcom dins d’ells també havia estat objecte de separació traumàtica.

Calia remuntar-se a les setmanes prèvies al començament de la darrera campanya electoral, per detectar en una plaça del poble certs moviments estranys per al ciutadà anònim i ignorant de les decisions polítiques del municipi en matèria cultural. Crec recordar que a la plaça hi havia una font i va ser una espècie de tela verda col·locada al seu voltant el que va cridar primerament l’atenció. Passats uns dies hi aparegué com un bolet novament la font, però afegit a ella un banc de pedra i un conjunt escultòric de formes bastes, de material metàl·lic, de color daurat, format per una dona gran, asseguda, i una xiqueta dempeus que semblava que li lliurava unes flors. En tenir una oportunitat em vaig acostar discretament a llegir la placa de metacrilat que donava compte de l’homenatge a la gent gran que volia representar l’escena, amb uns sentits versos d’un poeta local. Em va sorprendre, haig de confessar-ho, no sé si gratament, l’aparició d’una escultura, no religiosa, al casc urbà de la població. Principalment per l’excepcionalitat de l’escultura als nostres carrers, a les nostres places. Si bé és cert que als temples l’art escultòric hi era representat, les accions al respecte de les autoritats civils com que no eren freqüents potser es trobaven a faltar.

Posant-me a pensar, m’atreviria a dir que només a la rodona de la carretera general hi havia quelcom de pròxim a una escultura, representant una mena d’hèlix coberta de trencadís de tons clars, sota els peus de la qual algú o alguna dipositava un ram de flors, amb certa periodicitat, qüestió aquesta que representava tot un misteri per mi i segurament podria donar lloc a altres contarelles però com que ara no toca, ho deixe escrit i prou. Així les coses, un no podia deixar d’al·legar ignorància sobre les propostes en aquesta matèria per part del govern local, així com començar a preguntar-se sobre si era l’inici d’un programa artístic més ambiciós o una actuació aïllada, limitada a un homenatge puntual a les persones més grans com se’ns volia fer entendre. Atesa la política de retallades i el deute acumulat als comptes municipals no sabies si pensar que s’estaven malbaratant els diners públics o que precisament tenia més mèrit donar suport a l’art en una època d’estretors econòmiques. Benvingut doncs l’homenatge a la gent més gran, malgrat tot!

Em direu que en aquests casos no se sap què és millor, atenent la deriva escultural d’algunes corporacions que acabara en rodones farcides d’instal·lacions incomprensibles, col·leccions de monuments diversos a la inutilitat i altres creacions dignes de formar part d’un complet museu de l’horror o d’emplenar les pàgines de la sol·licitada enciclopèdia del mal gust, a la qual tan afeccionats som per aquests territoris, per altra banda motivadores d’una toponímia popular d’allò més sucosa, com la rodona de les Arruxaidores, lplaça del Croissant o l’avinguda de les Sardines, per nomenar-ne només les primeres que m’han vingut al cap. No era desencertat pensar que alguna ment preclara en haver vist escultures a l’aire lliure, dedicades a la capa o algun cantant melòdic plorat in aeternum, un torero local, hagués arribat a la decisió de l’ara em toca a mi: i què millor per incorporar-se a l’univers escultural que un homenatge a la gent gran.

Seria més tard, quan vaig llegir una entrevista amb el regidor autor de la proposta en un periòdic local, quan arribí a entendre algunes coses. A ell, sempre li havia preocupat la gent gran i tenia dins d'ell el cuquet aquell de no haver donat gràcies a aquestes persones per tot el que havien aportat a la col·lectivitat, generació rere generació. Com a mínim arribat a regidor responsable de l’àrea, retre el merescut homenatge als progenitors immerescudament oblidats, consagrar un homenatge que ens interpel·lara dia a dia, des del carrer, a recordar, a estimar. Una escultura li semblava el més oportú per materialitzar el gest d’agraïment. Precisament una neboda que estudiava arts i oficis durant un dinar familiar li va suggerir que, en tant al poble no hi havia cap peça escultòrica al carrer, a les seues pretensions s’avenia d’allò més l’escultura, oferint-se a executar l’encàrrec amb un interés exclusivament artístic, tot hi ha que dir-ho. Ja no l’abandonaria al regidor la idea, que decidí portar a terme en visitar el taller de la jove estudiant i quedar-ne gratament sorprés del treball de l’artista.

Sobre l’autoria de la decapitació, el primer informe del policia local de guàrdia no en deia res de res. De segur que algú podia tenir-li ganes al regidor de torn i tot respondre a una mena de venjança que s’emportés per davant el cap infantil. Ara, que ben bé podia tractar-se d’una bretolada típica de nit d’estiu, ja sabem que amb la calor, el desfici, les begudes alcohòliques, es poden cometre barbaritats com la que venim seguint. Seria un veí qui es dirigiria al cos de guàrdia municipal per referir com ell, de lluny, va veure córrer algú carrer avall des de la plaça amb el cap a la mà. A la relació dels fets es podia llegir fumava al balcó, no em podia dormir per la calor i el silenci del carrer es trencà amb la cursa d’un xicot que portava un cap amb les mans en direcció al polígon industrial. El fumador no donava crèdit als seus ulls i tingué temps poc més que de llançar la cigarreta, entrar al pis i agafar les ulleres per no estar ben segur de veure el que veia, de trobar-se somniant. Així que quan tornà a guaitar el presumpte autor es trobava lluny i no pogué afinar l’observació.

Al lloc dels fets tampoc es van trobar elements concloents sobre com havia estat separat el cap de la resta del cos. Per consumar l’operació es necessitava de força física i la hipòtesi que ho portés a terme només una persona no acabava de ser sòlida. No ajudava gaire la informació del veí fumador, la veritat. Ara, que també és plausible que els possibles participants en l’amputació marxaren per camins diferents, qui sap. El policia local de guàrdia se’n feia creus tot pensant per a què collons algú podia voler un cap d’una escultura: per a posar-la al menjador de casa seua al costat del televisor?, hi ha cada personatge. Igual, a l’autor, li va moure en el seu propòsit delictuós alguna semblança amb un ésser estimat, o, vés a saber, alguna perversió inconfessable o un ritus satànic o religiós o el desig de fotografiar-se amb el trofeu a la mà, tot fent circular la imatge per les xarxes socials. No es podia rebutjar cap línia d’investigació, ens trobàvem en un moment inicial. També és cert que el cap va aparèixer de seguida, abandonat a un solar pròxim i algunes conclusions restaven desvirtuades per aqueixa circumstància.

A hores d'ara ja vos haurà passat pel cap, que precisament ha estat destí comú de moltes escultures de la història de l’art la pèrdua del cap. Semblava que repetíem al poble el ritus de la decapitació de la representació del cos, com seguint una tradició mil·lenària, ara que una miqueta massa aviat, atenent el temps d’exposició a la ciutadania. Des de l’antiga Grècia, des de la clàssica Roma ja coneixíem que les escultures perdien el cap, en una mena de destí incontestable. Fins i tot a molts jardins públics i privats ja s’havia optat per la instal·lació d’escultures sense cap, tot imitant les recuperades als jaciments arqueològics al llarg d’innombrables campanyes d’excavació. Ignore si l’artista en el moment de donar forma a una mà, a un braç, al cap és ben conscient de la possible pèrdua corporal i que lliurar al públic aquestes creacions té riscs evidents, en tot cas més que l’exposició a una tancada sala de museu, dotada de les preceptives mesures de seguretat.

El que vingué després no posà més llum sobre els esdeveniments descrits però la polèmica estava servida i dat i beneït un nou capítol d’enfrontaments ciutadans. El policia diposità el cap mutilat a les dependències policials i passaren uns dies fins que es completà la redacció de l’atestat policial. El sergent encarregat de l’escamot local decidí incorporar-hi part de l’expedient municipal relatiu a la instal·lació del monument, així com un petit informe de l’escultora referent a les característiques de la peça objecte de l’atemptat i al procés de soldadura de les peces. També va haver temps per afegir una altra declaració d’un testimoni dels fets, tot informant de la participació de dues persones encaputxades en la materialització de l’amputació. El testimoni passà amb el seu cotxe prop de la plaça, passada la mitjanit, sobre la una i mitja de la matinada, quan observà una parella com abraçada al conjunt escultural, encara que, manifestà, no entenia per què portaven el cap a cobert. No donà major importància a allò que va veure, no s’aturà, al·legà, per anar amb el temps justet cap a la cadena de muntatge d’una fàbrica pròxima on treballava.

Recollits els vestigis, testimonis i informes es va prendre la decisió d’enviar-ho plegat al jutjat de guàrdia per judicialitzar la investigació. La paperassa es lliurà a l’oficina de registre i el cap, després de registrar-lo, passà a descansar dins un magatzem destinat a peces de convicció, ple dels objectes més diversos relacionats amb el delicte que puguem imaginar. Passaren setmanes, mesos, finalment la instrucció s’engegà. En practicar les diligències que semblaren oportunes al magistrat competent, el fiscal demanà l’arxiu d’allò actuat per la manca d’autor conegut que permetera la imputació d’un presumpte delicte contra el patrimoni cultural. L’expedient judicial que arribà a constar de centenars de fulls de paper oficial, completant diversos toms convenientment cosits i foliats, anà a parar a l’interior d’unes caixes de cartró alineades a un fosc arxiu soterrani. A la darrera resolució s’acordà la devolució del cap a les autoritats municipals per portar a terme el que consideraren convenient amb ell, sense que s’arribés a executar la decisió ni a portar-se cap reclamació al respecte per les parts.

A l’ajuntament, des de la perpetració dels fets investigats s’havien produït canvis polítics que afectaven medul·larment la regidoria de cultura, en no haver eixit elegit el regidor afeccionat a l’escultura. Les noves autoritats no estaven per l’escultura en particular ni per l’art en general. Va haver campanya electoral setmanes després de l’atemptat i cap dels candidats va fer propostes sobre la qüestió. Ni rastre a les propostes programàtiques, res de restaurar la figura atacada, tampoc ni una paraula sobre continuar la política d’escultures a l’aire lliure ni de plantejar-se un veritable impuls de la creació en aquest camp de l’art. I la veritat és que sorprenia aquell silenci, atesa la rapidesa en la plantada del monument mutilat, l’aparent interès demostrat per l’anterior regidor en tot l’afer.

De fet, una de les primeres decisions, sense cap mena de justificació, després de l’oportuna instal·lació per uns dies d’una xarxa de tela al voltant de les restes del monument, fou desmuntar-lo i deixaren només el banc i la font enmig de la plaça. El cos de la dona gran, les flors, el que restava de la xiqueta i la placa de metacrilat jauen als magatzems municipals coberts per una tela de color marronós, tot esperant temps millors per l’escultura. El veïnat s’ho mirà tot amb una mirada indiferent mentre prenia la fresca en els altres bancs de la plaça. Tanta eufòria amb l’homenatge a la nostra gent gran i ara veges tu en què havia restat tot plegat. Vam perdre el cap i mai més vam saber res de la xiqueta, raonaven. Llàstima.

Jaume Joan

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat