Silencis

Palerm és una ciutat sorollosa. Sempre hi ha gent cridant pel carrer, sonant un clàxon, pilotant un avió que passa massa a prop dels edificis. Abans hi havia molts sorolls de trets, de tubs de fuita... però ara els motoristes condueixen aparells elèctrics i no els sents. Morir en Palerm atropellat per una moto elèctrica és com morir al sud-est asiàtic de malària: normal.

Però no són els sorolls de la ciutat, als que acabes per habituar-te, els que molesten l’escriptor; sinó els sorolls quotidians, de la teua casa.

A Palerm hi ha un problema amb l’aigua. Ningú beu de l’aixeta perquè sembla que l’aigua corrent està contaminada (contaminada per la màfia que té sota el seu control les fàbriques embotelladores d’aigua) però també té un problema amb la pressió. Una casa sense motorino és un miracle a la ciutat. És una bomba d’aigua que fa que n’hi haja suficient pressió perquè l’estimat líquid arribe a les aixetes amb força i pugues dutxar-te. Cada casa té el seu motorino. A mi em fa pensar si no seria més efectiu i més econòmic compartir tots el mateix. Cada volta que l’encens sembla que un grup de stukas alemanys bombardegen la casa. A més a més, has d'estar atent i apagar-lo quan acabes perquè, si no, es pot cremar i ja no tornaràs a dutxar-te.

Però no solament d’aquest tipus de sorolls viu l’escriptor a Palerm. També existeixen els que fan les teues coinquilines (companyes de pis) argentines amb l’assecador, amb la rentadora, amb els seus xicons, amb els plats, amb el telèfon... I els veïns? He de reconéixer que mai els he sentit, però sí que hi ha altres veïns. Els del carrer del costat. És un carreró estret, que està quasi a l’altura de la meua finestra (visc a un primer) i tenen unes portes metàl·liques que no han greixat des de la Segona Guerra Mundial. Tots els matins les obren, les tanquen i aquelles portes en dol gemeguen com un xiquet que ha perdut la seua joguina. Així que a les set del matí aquest pobre escriptor pot gaudir de la novena simfonia de Doors. Per acabar-ho d’adobar, els meus “veïns” tenen un cavall, sí, un cavall, que tots els matins renilla pel sufocant calor de la ciutat i perquè sap que li espera una matinal carrera clandestina pel barri de l’Albergheria.

Ara sembla que tot està en silenci i que, per fi, podré escriure l’article que he promés a La Veu. Sec enfront de l’ordinador i els dits planegen sobre el teclat. Un clàxon al carrer. Una porta es tanca de sobte. En alguna part s’escolta el fragor d’una finestra que cau. Distingisc la riallada dels grans trossos de vidre, la rialla ofegada de les miques. De cop i volta, un soroll sord, tancat, m’arriba de la casa d’enfront. Algú puja per l’escala. El sent cada volta més a prop, no es deté. Arriba fins a la meua porta, roman una bona estona, després passa de llarg. I, de nou, al carrer, una ragazza crida: “Sfincione! Sfincione!”. Un autobús s’apropa, agitat, a tota velocitat i després prossegueix buscant la seua destinació per damunt del crit, per damunt de tot. Tracte de pensar en aquest article, però a soles puc pensar en la cosa més aterradora que els sorolls de Palerm: el seu silenci.

És com un gran incendi en què es donen un d’eixos moments de màxim sotsobre, les mànegues perden pressió, els bombers deixen d’escalar, ningú no es mou. Sense fer soroll, una cornisa negra s’obri pas en les altures i un mur alt, després del qual s’enfuria el foc, cedeix sense fer el menor soroll. Tothom es deté i espera amb les espatlles encongides i els rostres concentrats en els ulls que es produïsca el terrible cop. Així és el silenci en aquesta ciutat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat