Pel carrer de Sant Roc, s’encamina cap a la seu de la nova emissora local de ràdio. Ha deixat a casa la família: a la dona i als fills, menuts encara. A pesar de ser la nit de Cap d’Any, l’ocasió bé es mereix el sacrifici. Fa fred i, per això, alleugera el pas. Amb els braços s’arrupeix i encorba el cos, estirant, alhora, les mànigues de l’americana per protegir les mans de l’aire gelat que bufa de tramuntana. S’ha vestit amb el millor trage que té i la dona l’ha mirat amb orgull.
–No et preocupes! Passa-t’ho bé. Els xiquets i jo farem també un sopar especial.
Pel carrer s’escampa una olor agradable de llenya i, de les cases, ix el remor de veus en família que, sens dubte, comencen a preparar l’últim sopar de l’any. I li ve al cap la imatge de totes aquelles escenes íntimes i festives que tenen lloc mentre camina sol pel carrer i, aleshores, se sent, no sap per què, reconfortat. Però, de seguida, quan passa per davant de la façana de l’Ajuntament i veu onejar la bandera republicana, comprén que és feliç perquè se sent protagonista d’un grup de gent que lluita per fer realitat uns ideals. I se sent, per tant, orgullós de ser com un guardià que fa possible un món millor i una societat més fraterna i igualitària.
Li ve, aleshores, un somriure i continua caminant amb pas decidit pel carrer del 14 d’abril, deixant enrere l’església de Santa Caterina, i, prompte, es veu travessant el pont de Sant Bernat. I es deté, com fa sempre quan creua per aquell pas, per fer una ullada al braç mort del riu Xúquer i no comprén per què les autoritats l’han deixat en un estat tan lamentable. Amb el tall de l’aigua, s’ha convertit en una bassa pestilent i antihigiènica. Millor hauria sigut, si és que no hi ha diners per tapar amb terra el llit del riu, deixar córrer l’aigua i netejar la vora. Al cap i a la fi, hi ha grans ciutats que conviuen perfectament amb un riu creuant les seues entranyes i això encara les fa, sovint, més belles i nobles.
«Són tantes les coses que cal proposar i fer!». I, mentre pensa tot això, amb la mà dreta busca la butxaca superior de l’americana per comprovar si porta els papers doblegats on ha escrit, amb lletra menuda, el discurs que ha de pronunciar. Per un moment li ha vingut al cap el dubte i un calfred li ha recorregut el cos. Els nervis, d’alguna manera o d’altra, li ixen sempre quan s’acosta l’hora de participar en un acte qualsevol. Per sort, ja hi és a prop. Només entrar a la plaça d’Emilio Castelar, comença a trobar-se amb altra gent que també va a la inauguració de la nova emissora de Ràdio Alzira.
A la porta del Banc de València, hi ha un rogle nombrós de persones. I, entre d’altres, saluda el poeta Julio Menéndez, a qui li han encomanat la tasca de llegir unes quantes poesies intercalades entre les actuacions musicals programades. També veu i saluda efusivament don Leonardo Cervera, el director del setmanari Fraternidad, del qual, durant tres anys, ell va ser el redactor en cap, fins que, per desgràcia, la publicació desaparegué. Hi detecta, entre els presents, una gran expectació i també un nerviosisme evident, sobretot, entre els organitzadors. Hi veu a Juan Ortega, el director de l’emissora, saludant uns i altres, mentre es mira el rellotge.
Són ara les nou i quart de la nit i la llum tènue i groga de les faroles a penes il·lumina la gran plaça del poble. Per això, la llum potent que ix dels fars del cotxe que entra pel carrer dels Curtidors encega la gent i, per un moment, ningú no sap què fer, fins que algú reconeix el vehicle.
–És el governador civil de la província!
De seguida, s’hi apropa Juan Ortega i obre la porta del cotxe per facilitar-li l’eixida a don José Terrero. Se saluden i, a continuació, el director de l’emissora presenta el governador a alguns dels presents i ell s’hi troba entre els elegits, com a president del Consell Local de Cultura. Per tant, forma part de la comitiva que acompanya l’entrada del governador a dins de l’edifici. No tots hi poden entrar de bones a primeres, perquè l’escala, sense ser estreta, no és ampla tampoc. Però, a poc a poc, uns darrere dels altres, la majoria dels assistents van entrant al pis on hi ha les instal·lacions de l’emissora que s’inaugura.
I comencen les emissions amb la radiació de discos selectes. Tot el món manté un silenci expectant i, aleshores, li arriba l’hora esperada. Una mirada de Juan Ortega li indica que s’acoste al micròfon i, mentre trau els papers del discurs que porta preparat, li ve al pensament si la seua dona i els seus fills l’estaran escoltant o no.
–Queridos radioyentes, es para mí un honor inmenso haber sido elegido, como representante del mundo social y cultural de nuestra queridísima ciudad, para anunciarles y expandir a los cuatro vientos la puesta en marcha de esta nueva emisora, Radio Alcira, que será, a partir de ahora, la de todos nosotros…
Només acaba, sent els aplaudiments que li dediquen i se sent satisfet. Ara ja pot escoltar tranquil el concert de l’orquestrina de l’emissora formada pels músics Eduardo Peris, Eduardo Vila, Vicente Albert, Eustasio Enguix, Ernesto Peris y Bernabé Sanchis. Mentre sona la música, algú se li apropa i li dóna la mà. El governador li fa també un gest de satisfacció, encara que no tenia referències del tot fiables de l’orador elegit per donar la benvinguda a l’emissora.
L’acte transcorre perfecte, tal com s’havia programat i, finalment, després d’unes paraules del regidor municipal Juan Calot, el governador civil de la província pronuncia el discurs d’inauguració oficial de l’emissora. Acabat l’acte, les emissions radiofòniques continuen, però els invitats presents abandonen les instal·lacions. Van baixant les escales i es concentren novament a la porta del Banc de València, fins que algú dóna l’ordre.
–A l’hotel Ideal!
S’hi organitza, aleshores, una comitiva improvisada formada per grups de tres o quatre persones que caminen els uns darrere dels altres en direcció a la cafeteria de l’hotel Ideal on els espera un sopar per celebrar, com es mereix, el naixement de Radio Alzira, l’emissora que, sens dubte, portarà la informació i el progrés cultural a la ciutat del Xúquer, eixamplant-ne l’esperit democràtic i republicà dels ciutadans. Això és, almenys, el que espera l’humil mecànic dentista que a penes guanya amb el seu treball per a donar de menjar a la seua família, però que, no obstant això, no renuncia a col·laborar i participar en qualsevol iniciativa que tinga per objectiu fer realitat un món més just.
Per això, s’hi sent orgullós, perquè no té cap dubte que participa en un fet històric. I ja dins de la cafeteria de l’hotel Ideal, antic hotel Reina Victòria, s’asseu en companyia de tots els altres protagonistes, la flor i nata de la intel·lectualitat local, a la taula llarga i ben adornada en què tindrà lloc un dels sopars més importants de l’època. Un sopar que algú, ara mateix, tracta d’immortalitzar, fent-ne una fotografia: potser, el comensal que ocupa la cadira buida que es veu al davant. I que ell espera mirant atentament la càmera, des de la segona cadira ocupada que hi ha a la dreta de l’espectador.
I serà aquesta, precisament, i no cap altra, la fotografia que es publicarà un any després, el desembre de 1935, a la revista Xucar per donar notícia dels actes commemoratius del primer any de l’emissora i que, molts anys després, el 1990, reeditarà en facsímil l’Associació Cultural Falla Plaça Malva i que algú em regalarà, indicant-me l’existència d’una fotografia en què es pot veure ben clarament el meu avi patern, José Fluixá Guasp, a qui no vaig conéixer i de qui, sens dubte, amb el pas dels anys he descobert que m’havien amagat una part substancial de la seua personalitat. Segurament, per això mateix, a hores d’ara continua mirant fixament, no ja a la càmera, sinó a mi mateix, des d’eixa fotografia en blanc i negre en què estic segur que em demana alguna cosa. I li l’hauré de donar.
Josep Antoni Fluixà
