Ja han passat uns quants anys des d’aquell En les nostres mans (2010). Després, van vindre A l’ombra de l’obscuritat (2012); Malgrat la pluja (2013); Coinspiracions (2015), amb Joan Americ; Bandautòrium (2016), i Un concert de deu anys (2016). A poc a poc, Andreu Valor s’ha consolidat com una veu personal i un projecte amb continuïtat. Podeu estar al corrent de totes les novetats i escoltar la seua música al seu blog. Ara, publica un nou treball, Poemitza’t. I aprofitem per parlar-ne.
Des del primer moment, vas apostar per la cançó d’autor, compromesa i amb un clar missatge. En què ha canviat el primer Andreu Valor, del que trobarem en Poemitza’t?
Crec que únicament en l’edat. El compromís per la vida, per la humanitat i per consolidar la societat en què visc, amb detalls de convivència, respecte, tendresa, solidaritat…, són coses que mai han deixat d’importar-me. Empatitzar i sentir preocupació per totes les circumstàncies que ens envolten i són injustes són el màxim motor de les composicions. Crec que tot i agradar-me la música per complet i des de sempre, allò que coneixem com la “cançó d’autor compromesa” és justament allò que sóc i necessite fer. Clar que tracte d’evolucionar llenguatge i missatge, clar que tracte de madurar com a músic en les composicions i sonoritats, però m’és difícil i no sé si puc canviar de rol on per a mi és bàsic que la peculiaritat de les meues cançons es base en el punt d’inflexió d’una història que ens faça pensar i sentir. Vull ser plural, divers, també divertit…, i enriquir-me personalment amb cada composició però no deixar de dir que m’importen les persones i la seua llibertat total. I en aquest camí estic…
Si hagueres de triar tres cançons de totes les que has escoltat en la teua vida, quines serien, pel que fa als grups internacionals i als que canten en català? Quins són els estils o els grups que tens més presents a l’hora de compondre?
Propostes hi ha infinites, ja ho crec. Tantes que em costa decidir-me, però per dir-te’n algunes internacionals: Damien Rice, Glen Hansard, Silvio Rodríguez, The Bleatles, Crowded House, Ismael Serrano, Serrat, Mercedes Sosa, U2…, què sé jo…, ja veus tan eclèctiques les propostes…, també podríem escoltar música clàssica sense problema. La traviata és una de les meues òperes.
Respecte a propostes en català, la meua referència porta el nom de Lluís Llach com a símbol indiscutible de referència màxima. Mil altres propostes són atractives, també les actuals, com Guiem Soldevila, Tomàs de los Santos, Borja i Mire, Gemma Humet, Silvia Pérez Cruz…, però tot i ser una proposta amb anys de referència, seguisc aprenent, gaudint, emocionant-me d’un ésser humà com per mi és Llach.
Les tres cançons: no sóc de col·leccionar títols sinó moments. Algunes podrien ser: Amor particular, de Llach; The Blower’s Daughter, de Damien Rice; Ojalá, de Silvio; Imagine, de The Beatles; Vine del Norte, de Ismael Serrano; Paraules d’amor, de Serrat… És totalment injust proposar títols quan hi ha tantes cançons que m’han regalat ganes de viure.
I què pots contar-nos de Poemitza’t?
Poemitza’t és el primer disc complet que faig amb lletres que no són pròpies. A mi m’agrada escriure les meues històries. Però és cert que la poesia m’ha guanyat darrerament per la meua obsessió de voler millorar amb el llenguatge i la comunicació personal. Des del primer moment, vaig tractar de fer un disc dispar amb el territori, més enllà del País Valencià i no sobrepassant el límit de la llengua perquè volia oferir la seua immensitat i grandària qualitativa dels nostres autors i autores, coneguts i desconeguts, clàssics i contemporànis… Un disc plural i arrelat, personalment, ho he aconseguit. Autores i autors que entenen la vida com jo, perquè el poema havia de guanyar el meu interés. Una renovació sonora que porta versos des de l’Alguer a Fraga, des de la Catalunya Nord a Oriola… Ho desitjava. Fer quinze cançons en un disc de poemes musicats porta darrere una dura feina, sobretot d’autoconvenciment, perquè atrevint-me a musicar poemes, la meua exigència era el respecte màxim pel poema i pel seu autor o autora i calia estar satisfet.
Aquest és el primer disc que faig dedicant-me exclusivament a la música i el compartisc feliç, sobretot perquè hem treballat en ell més i millor que mai. Tant de bo noteu aquesta dedicació i estima.
I si hagueres de triar les tres cançons més especials de les que tu has escrit?
Bé, tot i que no sé defensar massa les meues propostes, és cert que hi ha temes en què m’he despullat com a músic, contant els meus anhels, misèries i somnis. Justament acotar a tres cançons el repertori, amb unes humils setanta o huitanta cançons escrites, tot i ser humils costa. Faré un resum però no sé si són les que més m’estime. També tenen el seu moment:
– “Tornarem a caure”, per la dignitat de les persones.
– “Mentre sol autogestione el meu plaer”, pel desig de somiar despert.
– “No sé odiar però vull”, per la reivindicació social que necessite que tinga el món.
– “L’illa”, del nou disc, per la gratitud al que m’han donat els meues pares i també per la dignitat i dret a existir dels pobles.
– “Eres”, una cançó per als meus fills.
– “Cendra viva”, del nou disc, per viure enamorat.
No sé. Totes són cançons humils però imprescindibles en la meua vida perquè, com et dic, parlen de qui sóc i què necessite per fer camí!
Com veus el present i el futur de la nostra música?
L’esclat de propostes i el número de festivals fa presagiar un moment pletòric. En eixe sentit és cert. Hi ha una voluntat per crear i per explotar cantant en valencià com mai i és cert que la maduresa musical també ha arribat a la terreta, amb propostes variades i realment brutals. Per eixe sentit més que especial és aquesta època. Crec que això fa que la normalitat arribe a possibles nous oients i això és molt bo. Com sempre, la part negativa és basar la música també com a professió i ací sí que anem malament. Hi ha molt de festival però no garanteix la professió entre els grups perquè el negoci va pel promotor. I després en una proposta més senzilla (per l’atracció a no tan nombrós públic) resulta molt difícil garantir uns mínims.
Hi ha una franja potent de gent jove que gaudeix de festivals. Però després una i molt gran franja d’edat on la cultura musical pròpia no té tants de seguidors. Això és un condicionant perquè al no existir una industria professional (i tant de bo la nova ràdio televisió valenciana ajude a vertebrar culturalment el territori) no hi ha una xarxa potent de públic. El públic és imprescindible per a garantir que qui es dedique a la música, ho faça treballant com a músic i no com a altra cosa i a estonetes… Però bé, és cert que hem millorat, hi ha evolució i tot té un procés. Creure’m, amb esperança!
Francesc Gisbert
Música per un país és una iniciativa de la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat (Escola Valenciana)
