Palerm i Catania són ciutats rivals. Encara que estan a la mateixa illa rivalitzen per tot, un poc com València i Alacant. Per als palermitans, els catanesos són “pezzi di merda” i així ho canten cada volta que hi ha un derbi de futbol. I a l’inrevés. La rivalitat no assoleix, a soles, els camps de futbol o l’orgull cultural i monumental de les ciutats sinó també la gastronomia: per als catanesos són ells els que van inventar les arancines i, de fet, allí no tenen forma de pilota sinó de cresta de muntanya, tal volta perquè volen reproduir l’Etna, el seu volcà veí o potser perquè per a ells aquest menjar és masculí i, per tant, té forma fàl·lica.
Jo em sent palermità i, per tant, he d’odiar els catanesos però se’m fa impossible odiar els habitants de l’Etna. Quan vaig estar al Write vaig treballar amb actrius i actors catanesos i va ser un amor a colp d’ull. Ara deixe Palerm, sí, una altra volta, i m’aventure novament en els avatars de TrenItalia i els seus retards perquè he de donar un curs d’escriptura teatral a Catania.
Les dues ciutats estan a uns 250 kilòmetres, però el tren, com a bon mitjà de reflexió, assoleix la ciutat de l’elefant, després de tres hores i un quart. A voltes crec que els sicilians troben a faltar el sistema de diligències i per això aquesta lentitud.
Mai he estat professor d’escriptura i ignore si ho faré bé. Tinc por. Tinc també una responsabilitat. Els alumnes pagaran per sentir-me perquè els transmetré coneixements i jo no sé si seré capaç de fer-ho. He tingut sort, molta sort, amb els meus mestres d’escriptura. El primer va ser, fa ja molts anys, Paco Zarzoso, que em va fer insuflar l’amor per la poesia, per la bogeria, per l’ebrietat. Després arribà García May, ja a la RESAD, i em va fer creure que les meues idees, que la meua escriptura enrevessada i amant nocturna de la trama i la complexitat formal era possible. May i les seues lleis de l’escriptura dramàtica són inoblidables per a qualsevol dels seus alumnes i és que el dramaturg madrileny és un vertader mestre, una d’eixes persones que t’insuflen l’alé del coneixement. Crec que amb la bogeria de Zarzoso i amb els fonaments de May es poden fer grans obres.
Després arribà Juan Antonio Vizcaíno, amant del teatre oriental, de Fernando Arrabal, de la reflexió i el compromís literari, tot un lletraferit, que ens portava, als seus pàrvuls, a una comprensió bohèmia del món. Encara recorde la primera lliçó amb ell, quan exclamà satisfet en veure la composició de la seua classe: “¡Un curso de caballeros!”. Respecte al treball de l’altre i sensibilitat foren dos dels seus ensenyaments.
Yolanda Pallín arribà per a dinamitar els fonaments del dramàtic, encara que ella donava escriptura dramàtica. Sempre vesteix de negre, però amb sabates colorides. Yolanda començà com a actriu, potser per això conserva la seua fascinació per aquest color o pot ser també que siga una admiradora secreta de Felip II. Amb Yolanda vaig descobrir que tot el teu sistema de creences és pot dinamitar i que l’has de construir amb les deixalles.
Per últim, la meua darrera professora va ser Itziar Pascual. Una persona meticulosa, formal, que ens va ensenyar la rigorositat, la importància de la documentació, la importància de saber fer un encàrrec i sobretot la consciència que l’escriptura és un ofici i hem de treballar en ell cada dia, no necessàriament escrivint sinó desenvolupant també altres tasques.
I ara, que ja estic a Catania, que espere en silenci els meus primers alumnes: Dario, Cristina, Alice, Valentina, Marta, Stefania, Alessandro i Dino. Mai no oblidaré aquests noms. Ells em miren, ansiosos per començar, i jo a soles em puc preguntar, quin tipus de professor seré jo?
