Sempre ens quedarà Palerm

I

"Cuando un amigo se va, algo se muere en el alma", així deia la cançó. I arriba el temut moment de tot viatge, l'acomiadament. Han estat unes setmanes meravelloses viatjant per Sicília i compartint les meues desventures amb els lectors d'aquest diari, em quedaria eternament. Faig un llarg passeig i enfront de la Scuola Nazionale di Cinema em pregunte, "no em quedaré?"

Els oncles de Marta m'han convidat a sopar. Ensalada i arancini casolans. Jo porte les postres: cannoli, dels que fan a via Maqueda. La tia de Marta treballa per al Ministero dei Beni Culturali i les xerrades a aquella casa enorme de via Dante sempre són interessants. Al seu oncle li agrada el western, és un traumatòleg molt reconegut a la ciutat. Llig un llibre que desitge comprar-me, però la maleta va massa carregada. Sopem i després xarrem sobre el catolicisme, el teatre i el funcionament del ministeri de cultura italià. També parlem d'un jesuïta, del pare de la Rosa, un home que es jugà la vida per lluitar contra la màfia. La tia de Marta rep una telefonada, ha de marxar perquè la seua mare, ja major, té un problema. Marta i jo arrepleguem la cuina i marxem.

He fet eixe camí tantes nits..., me'l sé de memòria però els meus passos, com els d'un gòlem, es resisteixen a abandonar la ciutat.

Abans de marxar de Catania, vaig cuinar un arròs al forn per als meus companys. D'esquerra a dreta: Marta Bevilacqua, Dario Notaro, Alice Ferlito i la seua mare. La nonna italiana va aprovar la cuina valenciana i va dir que li recordava a un arròs que feia la seua iaia.

II

Hem quedat amb uns amics a la Vucciria. Era un antic mercat i encara es pot fer la compra durant el matí, però ja no és el que era, s'ha convertit en un centre turístic, la gentrificació ha guanyat una altra batalla. Per exemple, la milza que et serveix Rocky, un mític comerciant de la Vucciria, la seua paradeta fa cantó amb Via Vittorio Emanuelle, no és massa bona i cobra el panino a 5 euros. Aquest menjar de carrer és una de les delícies de Palerm per als amants dels budells. Consisteix en un entrepà de melsa de vaca (en sicilià la paraula és meusa) fregida amb sal, pebre i un poquet de llima, en alguns llocs te'l serveixen també amb un poc de parmesà. Però en aquest lloc hi ha una xicoteta taverna que resisteix com l'aldea d'Astèrix. És la Taverna Azzurra, amb més de cent anys d'història. Pots prendre vi, birra o licors típics sicilians: marsala, una sort de vi de Jerez; zibbibo, com la nostra mistela, o sangue, del color de la sang i més similar al porto portugués.

Toni és el paninnaio di Nni Franco U'Vastiddaru. En la foto em prepara amb cura un pane con la meusa, al qual afegirà riccota, fent una bomba inoblidable. És la millor melsa de la ciutat i per tan sols dos euros. El local fa cantó amb Piazza Marina.

Allí ens trobem amb el cantautor d'Enna, Giuseppe di Bella; amb Dario Notaro, el gran Dario Notaro, amant de la cultura siciliana i a qui dec tanta felicitat en aquest viatge; amb Giuseppe Provinzano, i amb Laura, que va heretar la meua habitació de Madrid a Lavapiés. El zibbibo desemboca a les nostres goles com si fóra el Túria. Després passem a beure Forst, la birra més barata del mercat, és italiana, de Friuli, però té eixe fals nom alemany. Xarrem, ballem, es creuen mirades amb gent que està a prop nostre. Giuseppe, com a bon músic tracta de seduir les dames, però té la sort d'Almansa i se'n va a casa a soles.

Si vols arribar a bon port, cal seguir les indicacions dels senyals.

Canviem de lloc i els passos alleugerats per l'alcohol ens fan arribar a Piazza Sant'Anna. Allí està un local de moda, el Monkey. Marta es demana, com sempre, un pastís, una beguda que porta anís francés. Ai, cassalla meua, que deus passar fronteres! Un xicon de color porta a la seua bicicleta un sistema de so i el posa a tota tralla. La gent balla, beu, crida. El tabac de cargolar passa de mà en mà. Jo demane birra en un negoci que fa cantó amb via Roma. Ja no sé quantes en porte. Se'ls han esgotat les Forst fredes, així que em decante per la Moretti. El propietari del bafle se n'ha anat. La festa decau però encara tenim forces per fer unes rialles abans de rendir-nos al cansament. Dario, que ja no pot quasi ni parlar em fa un gest amb el cap, és el moment de marxar. Ens acomiadem. Just en eixe moment arriba Andrea Saitta, un dramaturg que vam conéixer al Write. Dona temps a fer-li una abraçada i poc més, les rates se sostenen dretes millor que nosaltres.

Dario i jo tornem en silenci a casa, els silencis amb Dario estan carregats de sentit. Viu al costat de ma casa i ens agrada tornar junts. És el nostre ritual de bons veïns. Quan arribem a via Maqueda, mire per última vegada el meu carrer favorit de Palerm. Em detinc. Dario bufa. M'acomiade d'ell, encara vull caminar un poc més. Ens fem una abraçada i em fa prometre que demà dinem junts.

III

Via Maqueda rep el nom d'un dels virreis espanyols de l'illa, Bernardino de Cárdenas i Portugal, Duc de Maqueda. En el segle XVI va haver una revolta a la ciutat contra el virrei i quan va tirar a fugir per a aconseguir un vaixell al port, els carrers eren tan enrevessats que no va poder arribar al port i els ciutadans acabaren amb ell. El seu successor, Maqueda, va fer una traça recta per arribar del seu palau al port en el menor temps possible i no repetir el final del seu predecessor. Tal vegada, per aquesta història, que no sé si és vertadera, o per la meua llunyana connexió amb els virreis és el meu carrer favorit. Potser és perquè desemboca en el Teatro Massimo, que la primera vegada que el vaig veure pensava que era el parlament de Sicília. Arribe fins a la piazza Verdi i sec. Aconseguisc una altra birra, ja no sé si és Forst o Moretti, tal voltaNastro Azurro. Tampoc importa. Un xic s'apropa i em demana foc. No en tinc. Reconeix que el meu accent no és sicilià i comencem a parlar. Els seus rissos em recorden als d'Alexandre el Gran, però en un roig apagat. Les pigues passegen pel seu rostre amb el desvergonyiment d'un xiquet i en els seus ulls percep el fons de la mar. Em diu que estudia a Roma i comencem a intercanviar històries sobre la capital d'Itàlia. Em sent com Gustav von Aschenbach enfront de Tadzio. "Una altra birra?" En prenem un parell més i al final acaba convidant-me a la seua casa i jo, que mai he dit que no al dimoni, acabe la nit a via Calderai.

Vista quan esguardes els ulls d'Antonio.

VI

Com si tot haguera estat una il·lusió em desperte a soles. Torne a casa per a fer les maletes. Però primer caffe e cornetto. Després arribe a casa meua i salude Enrico. És el porter del condominio. Cada dia l'obliguen a netejar les escales i els jardins de l'edifici, encara que eixa competència no està al seu contracte. Li tremolen les mans, és un principi de Parkinson. És una persona molt amable, sempre té un somriure i un bon desig per al teu dia. Ens acomiadem amb una abraçada. Es lamenta del poc temps que ha durat la meua estada.

Enrico posa, orgullós, a la seua porteria per a Diari La Veu.

Ho arreplegue tot ràpidament i vaig al meu últim dinar. Em trobe amb Dario, Marta i Andrea a la Trattoria Old School, al costat del Regio Teatre di Santa Cecilia. "T'agradaria dirigir-lo?", em pregunta Dario al veure que estic embadalit davant el descobriment d'un nou teatre a la ciutat. "Mengem, hui no es parla de teatre". Però és inevitable i entre els quatre planifiquem l'assalt al teatre i establir una dictadura sahuquillista, en un moment fem la programació, garantim la contractació permanent del personal tècnic i la millora de les seues condicions salarials i laborals, projectes de residències de sis mesos, exhibicions de més de cinc setmanes i en una tovallola de paper escrivim el manifest dil Teatro dil FOTO Popolo, antic Regio Teatre Santa Cecilia.

Amb parmiggiana i fritti misti es dirigeix molt millor qualsevol teatre públic.

Dinem amb vi blanc, ben fresc, i mengem pasta amb peix espasa. Després del café és el torn dels acomiadaments i les abraçades. Marta i jo ens acomiadem amb certa fredor, perquè no ens agrada massa el sentimentalisme o potser no m'agrada a mi, però sé que deixe allí, a via Roma, a Palerm, una sorellina per a tota la vida. Dario m'acompanya fins a l'autobús i amb un enorme somriure em diu que ens tornem a veure en desembre, per un festival de música electrònica que fan a Palerm. Una forta abraçada i puge al bus. Tornaré a València o la vaga de Ryanair em farà romandre per sempre a Sicília. I, amb un sospir com l'entrada d'una cova, pense que no m'importaria romandre allí, amb tota aquella bona gent.

Cagliostro també s'acomiada de mi, encara que em mira com una mare comprensiva. No sóc capaç de comprendre si el seu esguard em condemna o m'absol.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat