Quina vergonya, el Casado,
el del màster regalado
i quina vergonya el Garcia,
el llança-pinyols d’olives,
i quina mena de dolor
només veig la Montserrat.
Són un trio, al remat,
repel·lent i unicolor,
un trio de calaveres
que, orgulloses i altives,
mostren la patologia
de qui somnia el Dorado
i no té ni on caure mort.
Ells esperen tindre sort,
més que tingué don Mariano.
Que quan s’estimbe l’esquerra,
tothom votarà per Casado
i ells arribaran a bon port.
Ho han consultat a l’oracle
(que si no l’encerta, l’erra),
que és un paio molt fatxenda
conegut per en Marhuenda
que anuncia l’espectacle.
Ell mateix serà ministre
i també la Montserrat
i a veure qui t’ha pegat
o qui dels dos és més sinistre
i que en un no res acabaran
amb Catalunya sencera
(no saben el que els espera),
que els qui volen asil no el tindran,
que a Franco el tornaran al clot
on estava sebollit
i que tornarà el garrot…,
i tot tornarà a fer-se nit.
