Amb humilitat, avui et dic que no t'estime

Cert que aquesta carta no la llegiràs mai, tampoc no tinc la intenció de recordar totes aquelles que et vaig escriure en aquells anys. Volies destruir-les perquè ens hagueren compromès si algú arribava a assabentar-se de la seua existència. M’agradava tant, d’escriure’t. Per mi eren com un tresor, una part de tu. Feia temps que no pensava en tu, però hi va haver uns anys que hi vaig haver de pensar-ne. Estic passant uns dies a casa meua. Vaig rebre notícies teues; em vaig assabentar del que t’havia succeït. Vaig sentir una estranya sensació quan vaig escoltar el teu nom, el nom que tantes vegades havia pronunciat amb delectança en aquells anys tendres. M’ha vingut al cap el dia que vaig esgarrar totes les teues cartes. Quan vaig acabar de trencar-les, en trossos molt menuts, tenia una ferida al dit índex. Aleshores vaig pensar que el temps que trigués en guarir retindria el que em deies en aquells papers. Vaig acabar plorant amargament com si hagués fet un gran sacrifici. La nafra tan sols va tardar tres dies a desaparèixer. Altres triguen molts més anys.

Ma mare és morta. La malaltia fou ràpida però fulminant i dolorosa. Tots estem sense parla. No hi ha resposta per la mort. La resposta és el silenci. Ací, junt al mar, no em costa molt recordar. Tota la meua joventut torna d’un cop a la memòria. No sé ben bé què visc. Estic trista, més trista del que acostume. Amb l’edat ens fem a la tristesa, esdevé una part de nosaltres mateixos. La mar. La mar que tu deies estimar tant. La mar que vaig començar a mirar amb uns ulls diferents. L’olor a mar i les espurnes de sal omplin els meus records. “Saps per què m’agrada tant el mar? Perquè és immens i ho desa tot al seu si. Ho hi té el temps que vol i ho torna a treure a la superfície quan li sembla.”

Vas arribar-hi en el moment més decisiu de la meua adolescència, era una època en què em trobava molt desorientada. Amb tu vaig fer el salt que m’empenyia cap a la vida sota el teu esguard. Volies ensenyar-me l’estima, vas influir en què acabés d’ésser una dona. I això, després de molt de temps em va fer pensar-ne: saber que per tu vaig acabar sent com era. Jo, tan feliç, contemplant el món baix la teua mirada i tu, amb tanta por per marcar-me per sempre. Llavors no ho entenia; ara comprenc perfectament aquell temor.

Durant la meua primera joventut vaig viure sentint que havia tingut la sort d’aprendre la vida de la millor manera: estimant-te. T’agradava escoltar-me. Totes les meues coses prenien importància davant teu. Jo estava obrint la porta i passant la frontera. Et resultava molt atractiu contemplar-ho perquè era com escoltar el principi de quelcom nou, veure la transformació d’una vida que comença. Jo la patia, per a tu era un espectacle sublim. T’encantava oir, saber el que passava dintre d’algú que estava en ple creixement i que, a més a més, se n´adonava. De tant en tant em sorprenia a mi mateixa amb una expressió o un pensament teu. Teniu aquesta habilitat: la de fer-nos sentir especials.

Aquests dies he tingut la necessitat d’escriure. El fet de l’escriptura m’allibera una mica d’aquesta sensació d’ofegament que experimente dintre del pit, com si em mancara l’aire. Feia anys que no escrivia, no havia tingut la necessitat. Em vénen al pensament aquelles nits d’insomni tan llunyanes quan passava hores escrivint-te. Era un sentiment voluptuós el que m’embriagava mentre anava obrint el meu cos a cop de paraules i d’oracions. El bolígraf anava esbrinant i reproduint en forma de llenguatge tot un munt d’impulsos nous i contradictoris que em vessaven l’ésser com un got que està a punt d’eixir-se’n i que, finalment, acaba precipitant-se. No sé pas per què estic escrivint-te. Havia passat aquest full feia molt. Serà l’epíleg final.

El dia que et vaig conèixer encara s’endevina clar al desert del meu passat. Vas aparèixer sense fer soroll amb el teu caminar suau; els teus moviments eren pausats. Possiblement per això vas aconseguir ser-hi tan prop meu. Aleshores necessitava d’aquella aparent morositat en els actes. La situació es presentava una mica estranya per tu. No era gaire habitual trobar una persona tan jove integrada en aquell ambient. Tanmateix, et vas mostrar agradable encara que la teua mirada era fugissera i als teus ulls, hi aguaitava certa vacil·lació i timidesa. No parlàrem gaire en aquella ocasió. No em vas semblar massa feliç i la teua mirada em va descobrir que no eres a València per voluntat pròpia. Ho vaig percebre perquè jo també patia. Llavors no vaig intuir què havia produït aquella insòlita simbiosi entre nosaltres. Ara sé que el desvaliment en què em trobava a aquella edat hi va ajudar.

No tenim molt de temps aquests dies atenent les visites. La gent coneguda va assabentant-se de la mort de la mare; uns, acudeixen sorpresos; altres, resignats pel desenllaç. I nosaltres hem de contar-los a tots el mateix: que ja no era d’aquest món, que s’ha mort quan més anava a patir i que hem d’agrair la poca feina que ha donat. Sent ràbia en recitar aquesta lletania. Ma mare és morta. Vaig veure com es moria. I patia. La fellonia que vaig sentir en el passat envers la seua manca de cura es va dissoldre fa temps. Ella era una altra supervivent. Cada horabaixa marxe per fer una passejada per la platja. M’agrada escoltar la remor de l’aigua i sentir el frec de les ones morint als meus peus. Tot mor: la nostra joia però també el nostre dolor. Tu aviat també moriràs. No t’enyoraré. He rellegit tot el que vaig anotant en aquests papers i he sentit una mica de vergonya. Dècades s’anul·len en un instant. Em sembla que he esdevingut allò que més odiava en la meua joventut: una persona melangiosa i decadent.

Aquests vespres junt al mar em fan venir a la memòria les nostres caminades. No hi havia res que m’agradara més que recórrer els carrers de València amb les meues mans entre les teues. Escoltava les històries de la teua infantesa i anava descobrint el teu passat. Anaves revelant-me petites anècdotes que t’havien ocorregut per tota la ciutat quan tan sols eres una criatura: la processó de la Verge cada segon diumenge de maig, els passejos dominicals amb el teu pare. I contemplava amb la tristor dels teus ulls com tot havia canviat. Les botigues i les cafeteries havien desaparegut o apareixien ruïnoses; veia l’onomàstica dels vells carrerons que tu m’anaves assenyalant. Així el soroll de la gran ciutat emmudia. Reconeixia la il·lusió de la teua minyonia feliç que tant envejava.

Semblen records feliços. No has de patir: la soledat teixirà un tel sobre els nostres cossos i el silenci tindrà la darrera paraula entre nosaltres. Potser quan siga una vella arrugada i dement comentaré detalls inconfessables de la nostra relació que escandalitzaran a aquells que seran amb mi. Aleshores s’assabentaran del que em vas fer i de tot el mal que em vas provocar. Vaig trigar anys a sobreposar-me, sentia la teua vida dintre del meu cos i em feia fàstic. De vegades només sentia una part de mi morta. La solitud va apoderant-se de nosaltres a poc a poc. Fa temps, romandre unes hores tota sola esdevenia insuportable. El meu cap estava tant ple de sorolls i de pors que ho envaïen tot. No sabia el que m’havia ocorregut, no podia posar-li el nom que té. Amb ajut, paciència i temps vaig aconseguir deixar al passat tot aquell dany que em feia tanta feredat. Avui resta un silenci en el meu ésser, un buit que no vull que res destorbe i que difícilment arribarà a curullar un dia. Amb humilitat, avui et dic que no t’estime.

Begoña Chorques Fuster

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat