Sap més que el Xafra!

Ax-Xafra, metge crevillentí (1269/70-1360), quan encara Crevillent parlava algaravia. Començà de traumatòleg i fou un reputat cirurgià i botànic.

Sap més que el Xafra! Dita popular a la localitat de Crevillent (Baix Vinalopó), pot emprar-se per a valorar positivament els coneixements d’una persona o, altrament, amb ironia, per a fer befa del setciències pedant, u d’eixos —o d’eixes— infladores de currículums fatus, amb màsters regalats i plagis a «Montón». Una cosa és ser llest i una altra de ben diferent és ser «un listo»; a què capiu la diferència? Vaja! És que portem una setmaneta informativa en què plagi ací plagi allà és impossible no ficar-hi cullerada. Però, sobretot, servisca aquest article per vindicar la vàlua d’un home llest de debò, dels que no plagiaven, metge reputat, que visqué quan encara el País Valencià s’expressava en algaravia.

Sap més que el Xafra! L’apotegma encara perdura entre la gent del Baix Vinalopó, entre —és clar— els valencians que s’expressen en la llengua pàtria. És important tenir en compte això. Entre els valencians, i és cosa ben sabuda, valencià és tot aquell que parla valencià. A qui parla castellà, siga de Madrid, Guadalajara, Buenos Aires o —veges— Burjassot, com la Sra. Montón que no solta una en valencià, és ras i curt un castellà. Això ha estat així tota la vida i té lògica. Igual que és impossible que un individu —o indivídua— de Sòria o Segòvia no sàpiga castellà, igual d’increïble és que una persona de Burjassot —atenció, la pàtria d’Estellés!— siga incapaç d’expressar-se en valencià, a no ser que, en aquest cas, es tracte d’un castellanot rebordonit d’eixos que, des del supremacisme espanyol, consideren tot allò que és valencià prescindible. Bé, com solta de quan en quan el diputat Tardà al Congrès espanyol, algú ho havia de dir. Si us plau, les excel·lències de la Sra. Montón, una plagiària, se les poden ben estalviar els seus panegiristes, perquè no en té. I, per a vergonya dels valencians, ha estat pillada quan, petulant, ha anat a Madrid a fer de ministressa. Abans, la mateixa, amb la deshonestedat d’un màster regalat i un treball de fi de màster plagiat, havia estat consellera de sanitat universal i salut pública del govern autoproclamat del Botànic. Hi hagué qui, a les Corts, preguntà per les presumibles irregularitats d’un títol obtingut a l’Institut de Derecho Privado de la Universidad Juan Carlos I. La plagiària Montón fou preguntada pel diputat no adscrit Miquel Domínguez en abril d’enguany, i —ah!— la premsa se’n féu ressò, però, amb plagi continuà sent consellera i després es convertí en ministressa. I jo i molts ens preguntem: per què serveix aleshores la pomposa Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació?

De veritat, produeix vergonya tota la pastisseria de prebendes ordida i executada per persones a les quals mai no se’ls havia de permetre accedir a una responsabilitat pública. Ostres, és que saben més que el Xafra! Sobretot el Casado eixe, el del PP, capaç de cursar dues carreres i un màster en un temps de rècord Guinness. És de Palència, però alguna cosa ens toca als valencians, perquè el tio està casat amb la pubilla de l’amo dels caramels Damel, d’Elx. Però, en fi, parlem del Xafra de debò i deixem les misèries de la política carpetovetònica, la valenciana agenollada inclosa.

El metge nascut a Crevillent

Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn ‘Alī ibn Faraj és un personatge de vida novel·lesca. Us recordeu de l’exitosa novel·la de Noah Gordon The Physician («El metge»), que fou traslladada al cinema amb el mateix títol en el 2013? Fins i tot ha estat exhibida en televisió. Bé, la novel·la i la pel·lícula va de metges, de metges de debò no del «Montón» (l’exministra espanyola i exconsellera valenciana té —sembla— la carrera de medicina). Rob Cole, un barber anglès del segle XI, vol ser metge, metge de veritat, i per a aconseguir-ho marxa a Pèrsia per a aprendre medicina amb el reputadíssim físic —així eren anomenats els metges a l’edat mitjana— Avicenna (Ibn Sīnā). Això sí que és un màster, o doctorat, de debò, i no el cursillo del Casado de quatre dies a Aravaca (barri de Madrid), que deia que havia fet a Harvard, o el de la Montón a la Universidad Rey Juan Carlos sense assistir-hi. El nostre Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn ‘Alī ibn Faraj, crevillentí, també corregué món per a formar-se, com ho fa tot científic, amb vocació de servei. Era metge i dels que criticaven els que exercien la medicina sense els coneixements requerits per a fer-ho. Un com ax-Xafra ens caldria a la Conselleria de Sanitat Universal —xe quina grandiloqüència onomàstica— i Salut Pública, i també a les nostres universitats. El llibre Kitāb al-istiqsā’ wa-l-ibrām fī ‘ilāj al-jirāhāt wa-l-awrām («Llibre de la indagació exhaustiva i la confirmació demostrada en el tractament de les ferides i els tumors»), única obra que es conserva del metge crevillentí, està ple de crítiques als falsos metges, els barbers i remeiers que sovintejaven arreu a l’època. Bé, doncs Muhammad al-Qirbilyānī («el Crevillentí», com també era anomenat) no era un d’eixos de màster de broma estil Casado, plagis al «Montón» i tesi de pet i ronquit a l’estil Pedro –guaperes i molt de morro– Sánchez. Ah! I no enviava a fer punyetes cap pacient per parlar valencià com ha fet recentment una ginecòloga de l’ambulatori Joan Llorens de València. Bé, aleshores la castellanota Espanya ni existia ni se l’esperava i, a més a més, ax-Xafra coneixia a la perfecció el català a més de l’àrab matern. No debades estudià a la ciutat de la desembocadura del Guadalaviar en una època —us ho assegure— en què el castellà era llengua tan estrangera com el swahili. Muhammad al-Qirbilyānī arribà a guanyar tal prestigi professional que d’aquí el sobrenom que rebia i que ha restat per sempre unit a ell. Era conegut com ax-Xafra («el navalla») perquè destacà com a cirurgià. Vaja! Si em permeteu el símil, era el Cavadas de l’època.

Ax-Xafra vingué al món a Crevillent (Baix Vinalopó) entre els anys 1269-1270. Aleshores la localitat era una senyoria autònoma governada pel ra'îs Ahmad ibn Hûd (o Ibn Hudayr). Sobre el paper, però, pertanyia al soldanat de Múrcia, sotmès a Castella des de 1243.

Ax-Xafra vingué al món a Crevillent (Baix Vinalopó), entre els anys 1269 i 1270. Aleshores Crevillent era una senyoria regida per una branca menor dels Banū Hūd, la dinastia governant a Múrcia sota protectorat castellà. Des de 1243, tractat d’Alcaraz, el soldà murcià Muhammad ibn Hūd Bahā’ ad-Dawla («prosperitat de l’estat») era vassall del rei de Castella. Un dels seus fills, Abū ‘Abd Al·lāh Ahmad (pronunciat Aboabdel·lé Ahmed en àrab dialectal) ibn Hūd (o Ibn Hudayr), era el ra’īs de Crevillent, que governava de manera autònoma sense presència física dels invasors castellans. Així, doncs, quan nasqué ax-Xafra Crevillent i també —val a dir-ho— tot l’actual sud valencià era encara terra andalusina. Els murcians, però, es rebel·laren en 1264 contra els castellans i fou Jaume I de Catalunya-Aragó qui vingué a restablir l’statu quo sorgit en 1243. En la campanya militar catalana contra Múrcia, iniciada en novembre de 1265 i finalitzada en febrer de 1266, el ra’īs Ahmad ibn Hūd de Crevillent cooperà amb els catalans, la qual cosa li permeté al ra’is recórrer el nou Regne de València com a aliat de Jaume I per a mantenir la pau a les encara nombrosíssimes comunitats andalusines que poblaven la geografia valenciana.

El pare d’ax-Xafra, ‘Alī, era el que a l’època es deia un «algebrista», mot derivat de l’àrab jābir («fractura»), és a dir, un especialista en la cura de fractures o —com diríem hui— traumatòleg. Aleshores l’ofici era transmès de pares a fills. El pare l’aprengué de l’avi Faraj i, així, Muhammad (en àrab parlat andalusí pronunciat Mahommed, amb accentuació aguda), s’ensenyà l’ofici, malgrat que el pare volgué per al fill una altra professió. Ser un algebrista tenia les seues limitacions i riscos, i ‘Alī ibn Faraj estava fins al monyo d’aguantar impertinències. Havies de curar, però i si no curaves? Ah! La culpa sempre per al metge, tot i que sovint les desgràcies —deia el pare d’ax-Xafra— eren ocasionades perquè els malalts no seguien els tractaments.

Ax-Xafra aprengué l'ofici d'algebrista (sanador de fractures) amb el seu pare. Més endavant es desplaçà a la ciutat de València, on estudià amb el metge -o físic- cristià misser Bernat per a tractar d'aprofundir més en la traumatologia.

Siga com vulga, ax-Xafra aprengué l’ofici familiar, però, per si de cas, tenia un pla B i decidí iniciar-se també en l’estudi i recol·lecció de les plantes medicinals, de tal manera que es convertí en un herbolari —‘axxab en àrab— de fama. Sí, no hi ha altre camí en la vida: si estudies sabràs i dormiràs tranquil, perquè seràs útil, eixamplaràs els teus coneixements i ningú t’acusarà de mentir en el teu currículum. Mercè a les bones relacions del ra’īs de Crevillent primer amb Jaume I i més endavant amb el nét Jaume II, els crevillentins es desplaçaven sense problemes per tot el regne valencià. Des de 1296, Múrcia conquerida pels catalans amb el suport del ra’īs crevillentí, les terres de la vall del Vinalopó i el Baix Segura es convertiren definitivament en valencianes. Això ho aprofità ax-Xafra per a ampliar els seus estudis. Els coneixements del pare eren limitats i el metge crevillentí, practicant de la traumatologia, anà a València a estudiar amb misser Bernat, qui per a ax-Xafra dominava l’art de curar fractures. Ep! Anà a València a estudiar de debò, no a traure’s un màster per la cara, estil Cifuentes, Casado i Montón. Anar a València, amb misser Bernat, era com un màster avant la lettre, un màster de veritat, o l’especialitat que s’aconsegueix sent un metge intern resident (MIR). D’això, òbviament, què li has de preguntar a la Montón? Ni idea. Si fas politiqueig, tot fent la gara-gara llagotera a qui mana, només t’has de preocupar de viure com una reina amb les sinecures que t’atorguen, que la vergonya la deixes per als altres.

Paral·lelament a l'estudi de la traumatologia, ax-Xafra estudià les propietats medicinals de les plantes. Fou un excel·lent botànic. L'única obra que s'ha conservat d'ell està plena de les fórmules que utilitzava en les cures a partir dels elements obtinguts de les plantes.

Tornat a Crevillent, ax-Xafra entrà al servei del ra’īs, que el portava amb ell en els viatges que feia, com quan anà a Onda —explica el mateix ax-Xafra— i en una disputa fou ferit un home de la població per un dels crevillentins del seguici del ra’īs. Ax-Xafra intervingué curant el ferit, que perdia molta sang, la qual cosa causà gran admiració. Bé, si cures cobres fama, sinó la perds. El mateix ax-Xafra reconeix que, quan el cas el veia difícil, seguia la màxima de Galè: «no tractes als malalts incurables, car et diran mal metge». Val a dir-ho, ax-Xafra tenia molt en compte la seua reputació, que cuidava. Si veia que el malalt estava per a anar al clot, ras i curt, feia mutis pel fòrum. Això li passà —i ell mateix ho explica— quan anà a Ceuta i el requeriren per a arreglar l’empastrada que havia fet un curander; ell presentí la incurabilitat i obvià ficar-hi cullerada.

El metge viatger

Com a tot metge —científic— de veritat, ax-Xafra no parà mai d’aprendre. Ja era bo a casa seua, a la seua terra, però decidí anar a Granada, a especialitzar-se en cirurgia (jirāha en àrab). Els polítics dels casos «màsters» no saben res dels seus professors, ni els coneixen; ax-Xafra els recorda —i tant!— i, així, sabem que estudià amb Ibn Sarrāj, el millor cirurgià del moment, que servia a la casa reial granadina. Heu llegit The Physician, de Noah Gordon, o heu vist la pel·lícula? Bé, el Ben Kingsley del film, que encarna a Avicenna. Ibn Sarrāj era com l’Avicenna, però a Granada. A ax-Xafra el trobem a la ciutat del Darro en la primera dècada del segle XIV; fins i tot arribà a ser metge del soldà granadí Abū l-Juyūx Nasr, una relació que continuà quan el governant granadí fou condemnat a l’exili, a Guadix, després d’un colp d’estat que el derrocà en 1314 i entronitzà el seu cosí Ismā‘īl. Abū l-Juyūx Nasr a Guadix, fou l’encarregat del jardí botànic que el soldà exiliat manà construir. Allà ax-Xafra impartí les classes de botànica que el consagraren com el gran herbolari que era.

A Granada ax-Xafra estudià amb el cèlebre Ibn Sarrâj, metge dels soldà nassarita Nasr i un excel·lent cirurgià. Heu llegit 'The Physician', de Noah Gordon, o heu vist la pel·lícula? Hi surt Avicenna, el gran metge medieval, encarnat per Ben Kingsley. Doncs Ibn Sarrâj era l'Avicenna d'occident, cirurgià i també un expert botànic. Sintonitzà de seguida amb l'aprenent crevillentí i fou Ibn Sarrâj qui introduí ax-Xafra a la cort de l'Alhambra.

Abū l-Juyūx Nasr morí en 1322 i ax-Xafra abandonà Guadix. Sense la protecció i les rendes del soldà, ara tocava guanyar-se les garrofes com qualsevol metge —diguem-ne— ras. El soldà Ismā‘īl no el volia —havia estat el metge del seu rival polític— i tampoc a la mort d’Ismā‘īl en 1324 la situació millorà. Definitivament, tenia tancades les portes de l’Alhambra. Recorregué el soldanat granadí curant ací i allà, fins que decidí passar al nord d’Àfrica a provar sort al soldanat marínida del Marroc en 1343. Era ja un home vell, que superava la setantena d’anys. Per què decidí aleshores passar l’estret? A Algesires estant tingué un accident i es trencà la tíbia de la seua cama dreta. Ell mateix se la curà, però això encara el retingué una temporada a Algesires, abans de passar a Ceuta i, finalment, establir-se a Fes, acollit per l’andalusí Abū ‘Abd Al·lāh ibn Abī ‘Abd Al·lāh, membre de la família nassarita regnant a Granada. A Fes ax-Xafra visqué, curà i crià fama. També allà, a casa del seu benefactor, escrigué el Kitāb al-istiqsā’, pel qual coneixem les dades biogràfiques que he reproduït i també el seu saber mèdic. Després de Fes, ax-Xafra visqué a Marràqueix i Sijilmāsa, la gran ciutat —hui dia deshabitada i en ruïnes— que iniciava la ruta transsahariana. En total, ax-Xafra passà quinze anys al Marroc, fins que sentint-se a la fi dels seus dies, decidí tornar a Alandalús. Morí a Granada, havent superat els noranta anys (segons l’historiador Ibn al-Khatīb), el 6 de febrer de 1360.

Ax-Xafra fou metge personal del soldà granadí Nasr. Fins i tot l'acompanya a l'exili a Guadix. Allà ax-Xafra tingué un jardí botànic a la seua disposició, ensenyà i continuà la recerca mèdica.
El metge crevillentí passà a Marroc. S'instal·là a Fes, on fou acollit per un notable andalusí d'ascendència nassarita. A ell, Abû 'Abd Al·lâh Muhammad ibn Abî 'Abd Al·lâh, li dedicà el seu llibre Kitâb al-Istiqsâ'.

Home culte, li preocupava la professió mèdica. Podem dir que passà la vida estudiant i formant-se. Coneixia a la perfecció les obres de Dioscòrides, Galè, Hipòcrates, Abulcasis (el cordovès Abū l-Qāsim az-Zahrāwī) i Avicenna. D’aquí que, més enllà de la pràctica, volguera aprofundir en la filosofia de la ciència mèdica. Del seu llibre hi ha traducció al castellà, no encara al català, a cura d’Eloisa Llavero. En 1987 la seua localitat natal li reté homenatge, tot posant-li nom a una plaça (Muhammad al-Shafra, transcrit el fonema x a la manera anglosaxona, sh) amb bust de bronze inclòs i inscripció —vergonya, cavallers, vergonya!— en castellà. També a Elx té un carrer dedicat. I no oblidem que al Baix Vinalopó sempre algú li pot dir a un altre: «saps més que el Xafra».

Crevillent té una plaça dedicada a Abû 'Abd Al·lâh Muhammad ax-Xafra. Plaça i bust, però amb inscripció -vergonya, cavallers, vergonya!- en castellà. També Elx té un carrer dedicat al cèlebre metge.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next